Sediments 24

 

Fulls d’art, etnografia, història i pedagogia

Núm.24 novembre 2007. Arxiu GF.

Torras i Bages, 36, Premià de Mar. 08330

joan@sediments.net

Blog:https://joangomez.wordpress.com

 

 

 

 

 

Històries de Trens

Introit.

Viatjar amb la RENFE era i és, ho sabem ben cert, una aventura,una experiència, una incògnita, un repte vital o… un divertimento, jo diria una mena d’introducció per a la gent jove pel que fa a les dificultats de la vida i, per a la gent gran, una introducció al procés de decadència vital, a les dificultats motrius, a la pèrdua de memòria, al no saber on vas, a la resignació, paciència i dolor.

No hi ha remei ni metge per a un diagnòstic, només pot solucionar-ho la “til·la”. He sentit rumors que la ministra ha proposat que, juntament amb el bitllet, hi entri un got de plàstic, un sobre de til·la i que, a totes les estacions, disposin d’una aixeta d’aigua calenta, a fi que hom, mentre espera, pugui prendre la seva racció de paciència per arribar a la feina tranquil i sense nervis, iniciant el dia sense neguits ni frisances.

Dins la grisor de la vida, la RENFE esdevé una sorpresa constant, una mena de caixa de Pandora que, en pujar dalt del tren, s’obre i en surten tots els problemes imaginaris; m’expliquen que un viatger, a l’obrir-se, li van sortir 10.000 imatges de la ministra que, en forma de bombolles, es van escampar per tot el vagó creant una sensació d’angoixa – pànic; els que hi eren diuen que els féu la sensació d’una invasió extraterrestre en forma clònica de ministra; mentre s’escampaven les bombolles, sentien una veu sonora, com d’ultratomba, que repetia com un martell, amb accent andalús que deia: “Paciencia, paciencia, catalanes, paciencia…,llegará un dia que seréis felices, el poblema de “rodalies” se solucionará y el pueblo catalán podrá “anar per feina” y llegará presto a Madrid con el AVE para poder solicitar, previa instancia, la cuota de caridad de los presupuestos y ayudas del reino y, de noche, volver con el AVE a cenar con la familia. Paciència, catalanes…, paciencia y resignación que el futuro serà mejor.”

Els viatgers, davant d’aquesta veu i de l’anunci de l’AVE, es recolliren en silenci i començaren a resar les tres AVE-maries per demanar a l’Olimp aquest “futur millor” anunciat.

El passat, notes històriques.

Diuen les males llengües que el primer tren d’Espanya es va fer a Cuba, i que el de la península l’instal·là en Biada de Mataró; era i és un tren de via ampla i no pot empalmar amb les vies d’Europa. Quan jo era petit, deien “per a què no ens envaeixin …per tren els europeus. Sempre ens han fet una certa por els europeus, ja que són gent de mantega i de fred i no volen que ens portem l’oli.

Quan varen fer el túnel de Montgat, hi veien mil dimonis i corria la veu que untaven les màquines amb greix de criatures que els del tren raptaven.

De fet, el Sr. Biada, per més ric que fos i de bona posició social, no era cap sant, atès que el seu comerç era un xic fosc, deien que tractava amb negres, forma de comerç molt habitual a Catalunya i que ha anat evolucionant amb el temps; avui ja no tractem amb negres, vénen sols amb pasteres i formen part de la nostra societat com a persones i treballadors amb sou. Seguint la tradició, ara tractem en negre, vol dir pagar al comptat sense factura. Vol factura amb IVA?, ens pregunten quan anem a comprar; a molt botiguer i a molts compradors, en els seus afers comercials, els surt la barreja de fenici-jueu i no se’n poden estar. A Egipte ja ens digueren, en un viatg,e que vàrem fer, que el regatejar amb un català val la pena, en sabem tant com ells, ja que s’estableix un bon joc d’habilitats i potències en el negoci de compra i venda.

 

El Tren de les meves rodalies i també llunyanies.

Voldria fer una mena de crítica d’un servei públic que cada dia faig servir per traslladar-me de casa al meu lloc de treball (1960), el tren de la costa o sigui el tren; la línia de la costa Barcelona – Mataró i viceversa, al llarg del temps, ha passat d’una mà a una altra ,i pels anys 40 amb el franquisme, deixà d’anomenar-se Madrid – Zaragoza – Alicante (MZA) canviant el nom pel de RENFE, Red Nacional de Ferrocarriles Españoles; en aquell moment tot era ”Nacional” y, con “El Imperio hacia Dios”, edificàvem la nostra entranyable dictadura i els trens, perquè immersos en una idea radial de comunicacions tots anaven a Madrid.

Ara, en el nou segle XXI, hem rebut ordres de la Comunitat Europea i ens han arribat un estol d’aus, (en castellà AVES) que, en el futur circularan a gran velocitat per Espanya per tal que els polítics i executius puguin anar d’un lloc a l’altre (sense avió) tocant més de peus a terra, si el terra no s’enfonsa. Les rodalies per al poble, que amb pa i ceba ja en té prou, ben apretadets i sense presses ja arribaran a la feina i arrambats els uns amb els altres passaran del tren a l’autobús, aniran tenint coneixences, es casaran i formaran famílies que, si treballen tots dos, formaran part de la vida de la RENFE, ben avinguts i comentant la hipoteca i altres afers de parella, ja que, pagant o no pagant bitllet, s’acostumaran a horaris flexibles tot seguint els alts i baixos de parades, avaries, catenàries i altres menudències ferroviàries.

Les veus populars que acostumen a arrossegar saviesa, reflexió i, a vegades mala llet, davant de la impotència de les dictadures de primera mà o de camuflatge democràtic, es defensen mitjançant dites, frases fetes i escrits anònims que circulen dins els camins soterrats del pensament popular, gràcies al qual, amb un cert to d’humor (negre), esdevenen vàlvules de fugida a causa de la pressió social.

 

Vegem algunes interpretacions de les sigles R.E.N.F.E.

Retrasos Españoles (de) Nuestros Ferrocarriles Estropeados.

Rogamos Empujen, Necesitamos Fuerza Exterior.

Rusia Exterminará Nuestra Falange Española.

Rusia Es Nuestra Futura Esperanza.

 

A.V.E.

AVE, César, desde el socavón te saludan.

Ave de mal agüero.

Ave (pensàvem que la gallina l’havien treta de l’escut d’Espanya i ara ens envien la Magdalena per ocupar el seu lloc).

Com és evident, els usuaris expressem els nostres desitjos -idees i esperances- al llarg del temps i, amb el tradicional humor, “made in Spain” ens desfoguem passant a un procés o estadi de resignació, paciència i evasió dins d’una ironia o fugida endavant que ens porta a la superació psíquica dels entrebancs diaris que el transport públic posa en el camí de la nostra vida. Hem passat de l’angoixa a l’humor i, amb bitllet gratuït o sense, dins el nostre matinar o arribar tard a casa, intentem fer broma quant a la recerca d’una certa corrosió mental del sistema per sobreviure a l’infart o a les situacions límit que ens imposa amablement la nostra estimada RENFE.

 

Apunts del 62.

La cosa ve de lluny; recordem les rierades del 62, a causa de les quals el pont del riu Besòs va quedar malmès i que, un cop restablerta precàriament la circulació de trens, en arribar al pont ens comunicaren que teníem dues opcions, continuar i travessar dalt del tren o baixar, deixar passar el tren i, un cop a l’altra banda, passar nosaltres a peu i continuar el viatge; tot un detall de seguretat i de bones intencions de la companyia dels ferrocarrils.

Recordant èpoques passades, a l’arribar a prop de la nostra ciutat Comtal, els trens de la costa, els de Mataró – Barcelona tenien una parada obligatòria, el tren parava a “Villa Paredes”; aquest indret és un lloc idíl·lic, amb un sublim paisatge, digne del millor neo-realisme italià i estic segur que també d’un possible marc per a qualsevol pel·lícula d’aquest gènere, pel·lícula que si no ha utilitzat aquest espai és degut a què els directors de cinema no tenen el costum d’agafar el tren de rodalies. Totxos, paret de totxos despullats d’arrebossat, ennegrits per la mil·lenària pols de la ciutat de les indústries temps ha desaparegudes i de les que encara l’envolten, paret de pedra amb sectors mal arrebossats, tot un digne espectacle, al meu parer, antiturístic, antiestètic i antiproductiu; a l’últim anti li cal un aclariment laboral que voldria puntualitzar: partint de la base que al matí la majoria d’usuaris som treballadors i que ens veiem obligats a suportar aquesta magnífica vista, no pot ser de cap més manera que arribem a la feina amb una certa depressió mental, associant Barcelona amb Villa Paredes perquè venim de la llum per arribar a la foscor de la ciutat i això crec que és dolent.

Per acabar i per posar-nos al dia, fem esment d’algunes dites com ara “Que res no canvia dins el tren ni dins la via” i que dins del nostre país hem sortit del franquisme per caure en el despotisme o que el millor negoci es fa amb la família, un peu en el poder porta diners al meu bufet, pensaments que ens ajuden a comprendre els nostres personatges i els enrevessats camins de la política i de l’economia, floretes de la història que il·lustren el nostre taranna hispànic; vegem una de les moltes floretes que hem recollit per via electrònica, aquesta malpensada forma d’informació que es fica allà on no la demanen i que no respecta els benefactors de la pàtria:

Internet, 6 de novembre de 2003.

¿Sabías que el AVE en Guadalajara no para en Guadalajara Capital? La parada del AVE en Guadalajara está en el término Municipal de Yebes. Este sitio está a 10 minutos en coche de Guadalajara por una vieja y tortuosa carreterra de carril único. (…) sabiendo que el tren normal de Guadalajara a Madrid tarda 37 minutos y que el AVE “sólo” va a tardar 27 min. (y el bitllete vale mucho más (…), ¿qué sentido tiene hacer una parada del AVE en Yebes pudiéndola hacer en Guadalajara(…)?

El negocio arranca en 1998 cuando el PP decidió colocar la única estación del AVE Madrid – Lleida, a su paso por Guadalajara, en la pequeña localidad de Yebes. La decisión favoreció a Fernando Ramírez de Haro, esposo de Esperanza Aguirre, y a su família que poseen en este municipio y sus aledaños miles de hectáreas. Ramírez de Haro y sus hermanos tienen 1810 hectáreas repartidas en cinco fincas, se las compraron a su madre a cambio de una renta vitalicia anual escasamente superior al millón de pesetas. El precio de este suelo rústico, que aún no ha sido recalificado, sería hoy de 1.000 millones de pesetas. Pero la más benefiada de estas revaloraciones es la tía del marido de Esperanza Aguirre, Teresa Micaela Valdés . Los andenes de la estación del AVE han ido a parar a sus tierras. Después de las pertinentes expropiaciones de Fomento, ella ha decidido construir una urbanitzación, Valdeluz, de más de 9.000 viviendas. Los terrenos de esta urbanitzación, futura urbe de Yebes, más conocida como Avelandia, fueron calificados en 2001 en el plan de ordenación urbana. Este suelo es propiedad de El Avejal S.L. , cuyos dueños son Teresa Micaela y sus hijos, primos de Esperanza Aguirre. Micaela le otorga a estas tierras un valor de más de 8.000 millones de pesetas. El arquitecto municipal de Yebes es Jaime De Grandes, hermano de Luis De Grandes , diputado del PP y de Lorenzo De Grandes, nombrado jefe de prensa de la Asamblea de Madrid por la presidenta de la Cámara, Concepción Dancausa? ¿Qué casualidad no?. Como también es casualidad que Esperanza Aguirre sea hermana de Santiago Aguirre, propietario junto con Steve Newman de la archiconocida Inmobiliaria Aguirre&Newman.

Com deia l’avi: Ni un pam de net! Els temps canvien i com …canvien!, i les males passades de l’internet treuen a la llum el pas viari dels ferrocarrils dins de les vies de l’economia familiar de molts dels nostres polítics. Quina Putada!

 

Nota Final.

La vida de la Renfe és com una mena de tren “borreguero” destartalat i lent, que cerca via morta per deixar passar el ràpid que porta la gent a destí incert. Munts de promeses nul·les esdevenen la costant històrica de la companyia, quan no falla la catenària falla l’estructura, la inversió no hi figura i els treballadors de la casa sense diners viuen una constant aventura.

 

Cançons de motxilla (Pupurri).

Estan datades a la dècada dels 1970 i lligades al moviment escolta, que durant aquella època fèiem els desplaçaments amb tren, les seves lletres expressen el “bon funcionament” de la xarxa ferroviària i són testimonis que el problema de comunicacions del nostre país ve de lluny de …molt lluny. Vegem-les….

 

 

Música de la cançó Gironella.

 

A la RENFE hi ha goteres (bis),

quanta aigua que ens caurà,

afanyem-nos per a aprendre a nedar.

En el metro estalactites (bis)

anem-lo a visitar (bis).

 

Música de l’ Empordà.

 

És la línia del llevant,

si amb la RENFE aneu a algun lloc

no tingueu pressa,

no fa dreceres

va a poc a poc.

 

Musica de Rondes de vi.

 

Si projectes horaris

per anar d’excursió

no t’hi escarrassis gaire,

no arribaràs enlloc

la, la …la, la, la RENFE ja no va.

 

 

 

Música de la cruel guerra

 

Ja arriba l’estiu

viatgeu amb tren

no us ofegueu,

bé, respireu.

 

Si arribeu vius

pressa no n’hi ha,

tingueu calma i paciència

que tot s’arreglarà.

 

Música de Jamboree.

 

Ja he agafat l’abric, la boina i les xiruques

ja ha arribat l’hivern i no em vull constipar;

si amb la RENFE vas, endu-te’n la bufanda

doncs amb el fred de l’estiu que bé que va.

 

Dalt del tren, tots anem-hi dalt del tren, hi ha lloc per tota la gent (bis).

 

Joan Gómez Vinardell

Premià, novembre 2007.

 

 

 

 

 

 

Pensaments o frases fetes. (reculls JGV.)

Qui tingui més enteniment, que se’n valgui.

C.Tarrés (Sallent).

Logroño, lugar donde la virgen perdió el coño y por eso es virgen.

Camioner basc.

Zapatero…? o remendón.

Zapatero, calça’t bé les sabates que els del PP

et volen destalonar; ells i no tu tenen l’exclusiva de…salvar la pàtria.

Del carrer

Diuen que el rector de Vallfogona tenia

dues minyones i només un llit.

Com “el rector de Vallfogona que tenia deu minyones i a cap no li pagava ni cinc”

Anònim.

Sóc constant en el que penso i sincer en el que dic.

Recull de carrer

És com el burro d’en Pere que en lloc d’anar endavant, va endarrere.

Recull de carrer.

Déu tot ho veu.

Si ets bo i creus…tu seràs l’hereu.

C.G. (Mediona)

Amors de monja i pets de frare …tot és aire.

Anònim

 

SEDIMENTS DE CADAQUÈS – 24.

Entre en Panxito i en Perico m’expliquen que l’any 1933, el jornal corresponent a un dia era d’un duro de plata i, per acabar-ho de concretar em posen l’exemple del que costava llavors fer un cafè: 30 cèntims. Ens engresquem a parlar de begudes, refrescos i costums locals.

Llavors, el cafè es prenia amb cinc “marrofis” (un paquet de cinc sucres) i dues gotes de rom, “xucaves” els marrofis i te’ls menjaves. Damunt de la taula sempre hi havia una ampolla d’aigua i una d’anís o de rom de garrafa (mata-rates). Si volies prendre un “quinzet” (mitja copa d’anís de marca, havies de pagar quinze cèntims de suplement). Si un tenia molta set prenia un “soldat” (dos dits de cafè amb “grasiosa”) però a mi no em trevia la set – diu en Perico – perquè era massa dolç i prenia un “refresc de pobre” quan arribàvem de la vinya, això sí que em trevia la set (un rajot de vinagre de vi amb sucre).

En Panxito intervé: Una “grasiosa” valia un ral. Però en Perico no es queda enrere i fa: També preníem sidral (com blanc d’Espanya) o bé magnèsia. Entre l’un i l’altre m’acaben de culturitzar al respecte afegint que: Fèiem aigua amb nissos o aigua d’estrep: tiraves nissos dins d’una ampolla d’aigua, es desfeia i en bevíem.

Pel que es veu, i com és normal,d’un tema anem passant a un altre i, sense saber com, passem a parlar del Carnaval i de les dues antigues Societats culturals cadaquesenques “La Sala” i “L’Orgue” que “se les fotien” durant aquestes festes.“La Sala” (Art i joia) i “L’Orgue” (la Societat de la joventut cadaquesenca, el lema de la qual era “Pau i Treball).Aquesta darrera anomenada així perquè feien ball amb un “organillo”, heus aquí una patacada al·lusiva:

 

Sa muntanya de Pení

és més alta que la boira

amb un lletrero que diu:

“Viva ses noies de l’Orgue”.

 

I aquesta altra:

El sexteto Curucuc

és tranquil i molt xalat,

i encara que en Charles digui

que tocant fem mal de cap,

avui crida: a baix el clero

i a l’endemà a confessar.

En Perico riu i afegeix que els de l’Orgue eren republicans d’esquerra, però no en té prou i deixa anar un cuplet que per aquestes festes es cantava a duo:

 

Un dia en una farmàcia

va entrar-hi un bon senyor

demanant que li venguessin

“engüent” de contradicció;

i el “duenyu”, que era un subjecte

molt entès i molt comprès,

va mostrar la seva dona

dient: només en tinc aquest.

 

Francesc López López. Novembre de 2007

 

IMPRESSIONS D’UN VIATGER -24

 

Aquest mes de novembre de 2007 hem tingut la gran sort de poder visitar l’exBerlín oriental, o sia el costat rus de l’exRDD, acompanyats per una persona alemanya dedicada a la integració dels immigrants, pobres i exclosos. Tres parelles vam instal·lar-nos en tres apartaments senzills del barri jueu (Sheunenviertel), molt diferent dels dels luxosos habitatges “occidentals”. Cal dir que la capital alemanya és relativament jove, sobretot els barris que rodegen el casc antic, que data del segle XIII. Dic això perquè passejant pel Sheunenviertel vaig adonar-me que les edificacions, a part de ser velles i en procés de rehabilitació, per això està tot en obres, ostenten una construcció curiosa, és a dir el número d’un habitatge no correspon a un sol domicili, sinó que consta d’una entrada comuna, amb una gran portalada i, en el seu interior, hi ha com una mena de laberint de cases una darrera de l’altra i també al costats, de manera que, si t’hi fixes bé, la més maca, la que gaudeix de la façana que dóna al carrer, correspon als més rics; els habitatges del darrere pertanyien a gent més pobra i així progressivament fins a l’edificació dels pobres de solemnitat. El conjunt pren forma d’un barri laberíntic dintre del sector urbanístic.La nostra guia alemanya ens explica que cap al segle XVIII, arribaren a Berlín immigrants diversos, o gent exclosa que per força havia d’anar a viure als suburbis de la capital, que en aquells moments no tenia un pla urbanístic com a tal i és per aquesta raó que les edificacions suburbials van adquirir aquesta estructura tan curiosa. Actualment aquestes edificacions són molt aprofitades com a botigues, centres de lleure, centres socials, bars, teatres, tallers diversos de pintors, artistes, etc…on s»hi respira un ambient que jo gosaria titllar de més humà i menys estandarditzat que el corresponent al del Berlín occidental, per entendre’ns.

 

També visitem un altre barri oriental, el més antic de la capital alemanya, el de Nicolaikirche, un lloc amb personalitat senzilla, però bonic i encisador. En una de les cases, al costat de l’església hi ha la casa-museu del Perich o del Cesc alemany, en Heinrich Zille, pintor i ninotaire crític amb la societat del 1900 a la que li retreu l’estat misèrrim de la gent que vivia en els barris pobres, de manera que podem adonar-nos de la vida quotidiana dels berlinesos del 1900: els que viuen al carrer, les prostitutes, els pobres que fan por a les criatures i a les seves mares alteroses i ben vestides. També queden reflectides les diferències de classe social, el “senyoriu” i els miserables.

 

Capítol a part mereix el “Museum für naturkunde” (Museu de la Història Natural) on són exposats esquelets reals de dinosaures, un d’ells deu mesurar uns deu metres d’alt per vint de llarg. La tecnologia més avançada no hi manca i així anem engolint les teories científiques més avançades al respecte, com ara el perquè fa 65 milions d’anys que van desaparèixer aquests éssers de la superfície de la terra. També fem immersió sobre la formació dels continents des del segle 550 abans de Crist fins a la previsió de com serà el nostre món el segle 70 després de Crist. Una altra curiositat que no vull deixar d’esmentar és l’estudi dels elements que integren la persona humana, calculats en massa atòmica, exposant-nos alhora la relació que aquestes dades tenen amb el medi ambient i amb els aliments que hem d’ingerir per mantenir-ne el mateix percentatge i poder continuar gaudint d’una vida sana, sota de la pregunta What am I made out of in weight % ?, a continuació s’enumeren els elements constitutius:

 

• Hidrogen 1

• Heli 4

• Carboni 12

• Nitrogen 14

• Oxigen 16

• Sodi 23

• Magnesi 24,3

• Alumini 27

• Silici 28,1

  Fòsfor 31

• Sofre 32,1

• Potassi 39,1

• Calci 40,1

• Ferro 55,8

• Níquel 58,7.

 

Una de les impressions més fortes que he tingut tot al llarg d’aquest viatge me l’ha produïda la constatació de la sensibilització pública envers la memòria històrica recent, cosa que entre nosaltres costa tant d’entendre i practicar. Quan hom va pels carrers pot trobar-se, damunt de les voreres, amb planxes de metall, d’uns 15 x 15 cm, on hi ha escrites les dades de tal o tal persona deportada i assassinada pels nazis, o bé escultures de bronze en memòria dels que van patir els efectes de l’holocaust, o bé una església, l’església de la reconciliació, amb una escultura també de bronze, al bell mig, com si es tractés d’una Dolorosa amb una persona, amb la pell i l’os, als seus braços; per altra banda no cal dir que, dels 160 quilòmetres del tristament famós mur de Berlín, encara n’han deixat un quilòmetre i mig dempeus per tal que serveixi de testimoni d’allò que no s’ha de tornar a repetir mai més i, per no allargar-me més sobre aquest punt, voldria subratllar que al bell mig d’una de les més concorregudes avingudes, la Friedrichstrase, hi ha una monumental escultura moderna que simbolitza la reunificació del Berlín oriental i de l’occidental.

 

Tanmateix, malgrat tots els esforços realitzats per l’Administració de l’RFA per aconseguir que tots els alemanys siguin iguals en tots sentits, encara es noten els efectes del Règim de Pancow tant arquitectònicament com socialment, per exemple a l’exBerlín oriental hi ha més pobresa, més atur i més ràbia continguda perquè, de fet el poder adquisitiu no és el mateix en una banda i en l’altra; poso per cas que a l’Est, quan es produí la reunificació, tothom es preparà per a rebre els turistes i augmentar el seu nivell de vida, però en realitat, els turistes no hi van tant com havien somniat.

 

En definitiva, com deia l’amic poeta, Miquel Martí Pol: encara queda molt per fer, però tot és possible.

 

Francesc López i López Novembre de 2007.

 

MISCEL·LÀNIA-24

En tornant de Ciudad Rodrigo, vam fer una marrada per poder passar per La Alberca i també per Las Batuecas. Un cop a La Alberca, un poblet molt bonic extremeny molt proper a Las Hurdes, que té fama perquè és centre d’atenció dels directors de cinema castellans i de fora, per la seva bellesa i arquitectura popular i tradicional, vam tenir la sort de conèixer Don Antonio Gómez Baré, nat a La Alberca i veí de Salamanca. Veient-lo sortir de casa seva, li preguntàrem alguna cosa sobre costums del poble i ell, que naturalment coneixia bé l’indret com a bon veí, no només ens contestà el que volíem saber, sinó que s’oferí a acompanyar-nos a Las Batuecas, Las Hurdes, després d’haver-li manifestat que teníem intenció d’anar-hi per veure aquell racó de món que als anys del postfranquisme era l’àrea més pobra i aïllada de l’Estat. Havent retornat, amb la sensació que gràcies a la construcció de carreteres van deixar de ser els pàries de la Península, vam invitar-lo a sopar a la plaça porxada com agraïment per la seva amabilitat i guiatge. A mig sopar també ens varen acompanyar la seva senyora i la seva filla, una mica faltada. Quan vas per aquests mons de Déu, si no tens pressa i estàs receptiu i disposat a perdre’t, trobes perles i meravelles com aquesta. Resulta que aquells dies hi havia algú que hi rodava un pel·lícula i per aquesta raó ens digué que a mitjanit tancarien els llums de la plaça on érem. La conversa fou d’allò més interessant, però el que recordo amb més fruïció, a part del llogarret, fou la filosofia de la vida que amagaven la quantitat de frases fetes o refranys que tant ell com la Petra (la seva dona) utilitzaven quan parlaven, heus-ne aquí una mostra:

 

– Llueve en agosto // frío en el rostro.

• Es bueno pasarlo mal // para luego venir al bien.

• La hija es de la “verija” (vagina) // y la nuera es de fuera.

• Pa que te quieran // te tienes que dejar querer.

• El culo bien sobao ( pegar en broma a una criatura).

• La cagá del lagarto (buscar-se la vida).

• La “esquila” (la campana) la toca la mandá ( la que té un problema). A La Alberca, encara ara, hi ha una antiga tradició, segons la qual una de les persones femenines d’aquell indret que passa una desgràcia o per un mal moment (la mandá) volta pel poble amb una campaneta (la esquila) a l’hora foscant, resant no sé quines invocacions, de tal manera que hom se sent transportat a l’edat mitjana.

• “El que pregunta no yerra”. Aquesta resposta ens la va fer Don Antonio davant de l’allau de qüestions que li presentàvem sobre tot el que ens cridava l’atenció, mentre esperàvem que arribés l’hora de la filmació d’aquella nit.

• Per acabar, vull transcriure una recepta culinària típica i tradicional d’aquelles contrades extremenyes, aconsellada pels acompanyants d’aquell vespre, es tracta de “El Limón”. El Limón simplement és una amanida, els ingredients de la qual són: ceba, taronja, ou dur a trossos, embotits i un raig de llimona. Nosaltres ho vam provar aquella nit i ens agradà molt. Francesc López i López. La Alberca, agost de 1998.

 

LES FITXES DE SALVADOR MORAGAS.

 

Homes i temps de Colom. Perdedors que es veieren empresonats, eliminats, desposseïts. Aleshores Joan i Bartomeu Colom, germans, emigraren. Massa coneguts, com a protestataris, cercaren noves sortides per a llur vida; el camí immediat fou l’aprenentatge de la nàutica i la mateixa vida de la mar. Reforçant en la mar la lluita que havien hagut d’abandonar en terra i enrolar-se amb el corsari Casanove-Coulob, que tenia patent de cors del Rei de França, en lluita amb Joan II d’Aragó, contra del qual lluitaven els catalans-aragonesos. A part de la seva vida, com a corsari -no pirata-, Colom omplí la vida marinera amb expedicions, la principal de les quals fou la que tingué lloc a Noruega, promoguda pel rei d’aquell país.

 

ARTEFACTES I EINES DE CAMP. Recopilació de les fitxes la Masia Tió-Fontanills.2001.

 

0093. Post o fusta d’aplanar; fusta de 2,25 cm de llarg, per 35cm. d’ample i 4 cm de gruix, amb unes anelles per enganxar l’animal de tir; serveix per a aplanar la terra al sembrat. El pagès hi pujava al seu damunt per fer més pes: “Quan el pare aplanava la terra, em deixava pujar a la fusta al seu costat” . Premià 1980.

 

 

0007. Abeurador, “beurador”; servia per posar aigua a les gallines. Mides: alçada 5,7 cm. diàmetre inferior 14,5. diàmetre superior o boca 9cm. composició, ceràmica.

 

 

 

0009. Càvec, eina utilitzada per a diversos usos com ara cavar l’herba de petits espais, fer el sot per sembrar i moltes altres funcions, és com una petita aixada. Mides: mànec 35 cm. de llargada; diàmetre de 2,8 a 3 cm. Pala triangular, manegat a la catalana o sigui amb la fusta entrada a l’anella de la pala i amb un tascó que en clavar-lo l’estampeix. Composició, ferro forjat i mànec de fusta.

Joan Gómez Vinardell