Sediments 41

febrero 14, 2013

Descarrega’l des de l’enllaç següent:

Sediments 41

Anuncios

Fulls de poesia 23

enero 8, 2012

A continuació us enllaço el número 23 de Fulls de Poesia que hem editat aquest mes de gener de 2012.

Fulls 23

Fulls de poesia 15

abril 30, 2011

recull de poemes del Taller de poesia de Premia.
Fonts locals per la Hª de la poesia;Antoni Isern

Cliqueu el següent enllaç per descarregar els fulls.

Fulls 15

Sediments 40

abril 29, 2011

Us poso l’enllaç per que us descarregueu el número 40 de la revista en format PDF.

Sediments 40

En aquest número i trobareu:

  • Un text sobre l’ofici i les eines de llauner
  • Vocabulari de la pagesia de la Maresma
  • Els “Escrits de Colón” d’en Salvador Moragas
  • Un text sobre com vam muntar el magatzem del Museu d’Estampació
  • Un fragment dels “records d’estòmac”
  • Un poema i un conte
  • I una nota necrològica sobre en Joan Llanas

sediments Cadaqués 36

noviembre 29, 2010

SEDIMENTS DE CADAQUÉS-36.

El dia 24 d’agost és dilluns i la Maria Assumpta i jo fruïm tres dies de descans; anem a banyar-nos de matí de matinet – a les 8 del matí-, passem pel Marítim solitari i, pel camí de pescadors, arribem a Port Lligat. Trobem en Salvador Planells que espera es seu nen ( de 45 anys) que ha anat tot sol a llevar ses xarxis per si cauen quatre rufinots perquè “quan hi és, desclava’l” ( Si n’hi ha, pesca’l). Ens parla del senyor Dalí i les va etzibant com els ases els pets: sempre n’hi ha que somien i confonen la realitat.

Em van quedant pocs referents de confiança a Cadaqués: en Perico, la Roser, en Martí, la Feliç, l’Esperança, en Joan Vehí i en Firmo per això els mimo una mica. Abans d’acabar les vacances d’estiu, en Firmo em fa a mans unes notes de “quan los francesos nos prengueren”. Pel que es veu , els francesos, quan no sabien què fer, envaïen Cadaqués. Vegem-ho llegint l’escrit que segueix:notes de 1794 i de 1813:

Diu en Firmo:
Encara que en un moment donat el comandament francès hagués fet aixecar una torre de defensa de la vila (que la tenien ells), normalment els soldats francesos no venien pas a Cadaqués a portar-nos regals. Venien complint ordres que – segons la política del moment – rebien de París.
Vegeu les següents cròniques escrites pels mateixos que les van viure:

“Vingueren los francesos que fou part de lo any 1794 y part de lo any 1795 a saver:
Primo, dia 26 9bre., sen anaren los capellans y era dimarts dia de Santa Caterina, lo dia 26 9bre., sen anaren los bastiments (vaixells) y lo dit dia vingueren dos francesos, lo dia 27 9bre., divendres vingueren deu francesos si nos voliam donar, que lo general los enviava y lo dia 29, disapte, ne vingueren a las quatre de la tarda sinquanta dos francesos y venian del cami de rossas ab tambó, tots los regidos anaren al Pla de Podugue perque si los demanaven per sortir y entraren ab sabre nu y quan foren al Pla de Pordugue lo Comendan fou -féu- afilerar la tropa y luego demana aont eren los monicipals y luego sortiren y los digue Vosaltres sou la municipalitat, los digueren que si, Vos dich que aqui me fa venir mon General Vitor si vos voleu rendi, los regidos les respongueren que si ells eren ven rendits y a las oras lo Comendan los digue aver de tirar los barrets atlaire y aver de dir Viba la Republica y a las oras també ho fou -féu- y demana volia allotjar la tropa, se li ensenya la casa de la vila y noi volgue estar y a las oras la gent de la Plasa qui sen prengue dos, qui sen prengue tres, no sen ague de allotjar cap, sols lo Comendan se allotja a casa de rafel marti y lo dia 30 9bre., diumenge, sen tornaren tots a portar lordre a nal General al moli den Barbansa y lo primer dia Dbre, dilluns, retornaren estos sinquanta dos francesos y los posaren a la casa de la vila, sols lo Comendan se estigue a casa den marti y queda per Comendan de Plasa y lo dia 6 de Dbre vingueren los canones (canoners, artillers) eran trenta omes los allotjaren per las casas, comensa rossas a fer foch lo dia 7 de Dbre y aguantat fins lo dia 4 de febrer que se va rendi y segons deian los matexos francesos moriren ab el siti de rossas de set abuit mil francesos, lo dia de Sant Pau 15 de Jener caigueuna nevada que homes nats no avian vist y se glasa per los teulats, que avia taulat feia una Brasa de candela y dura quinse dias totas las montanyas blanques y fou pocas oliveras y lo dia 16 de Jener ne vingueren del mas den mares, de un acampamen y bateria y abia que feian foch al castell de rossas, passat de quatre sens que no se com pogueren venir per eser tot blanch, se allotjaren a la rectoria, casa lapotecari, y a casa Banus per aversen estos anats y altres per las casas y ab aquellas trets los aviam de donar llenya y Bi y nos pagaven ab papes, lo dia 2 de febre sen tornaren a nal mas den mares y lo dia 4 de febre ne retornaren passat de quatre sens y los allotjaren per las casas, que y ague temporada que foren passat de set sens omes canones y tot, sen portaren tot lo vi de la rectoria, entre la tropa era a la vila y trajinaren a la campamen del mas den mares que ne tenia passat de mil botes, sen portaren tot de casa Banus, tot de casa marques, tot de casa an Rubies del Call, tot de casa Josep Godo del Portal, tot de casa Durana -Durana és la feminització de Duran i la casa és a Sa Plaça), tot de casa lareu Pribat, tot de casa Pate de la plaja, tots estos com sen avian anat los avian pres per migrans, los que se quedaven nols tocaren res, sols se ague de donar vi per les cases pertocan quan el dels migrans fou acabat y lo matex any y ague vona anyada de olibas, que los francesos a la Coresma ne pagaren fins a bintiquatre pacetas ( es suposa la quartera. La quartera d’olives pesava aproximadament uns 75 quilos) per anal rossello, lo dia 4 de febrer plantaren lo pal de la llivertat y era un pi de lort de Don Joan escofet y lo plantaren a la Plasa davant de la casa den Capdaigua y ballaren la farandola, lo dia 10 de febrer entra una bombarda de lloret venia de tunis carregat de faves y sent y tantas vorteras de blat, entra a la tarda ab bandera española pensant eram despanya y foren presones y los posaren a casa salvador de costa per preso y una nit fugiren tots, y estigueren fins lo dia 31 de agost de 1795, sen anaren tots y fou a les 9 de la nit cap a coplliure y aquella nit ningu dormi de alegria y en lo castell de figueres y rossas y entraren los españols lo dia 7 de 7bre y lo disapte de sant Jacinto comensaren de tornar dir missa y lo dilluns 14 7bre pujaren Sant Sebastia que era Baro a la ermira ab professo y mosichs y estigueren los gabais a Cadaques nou mesos, lisglesia no mos y feren malbé res, los quatre mesos primes se deia lo rosari Demati y tarda y despues se tanca la isglesia per temos no la feren malbe, a nal Castell (avui El Colom) y portaren dos canons de bronso de rossas, a la punta de soliguera y foren una bateria de dos canons de bronso, los monicipals de quan los gabais y eran en son Joseph Guardais regido, Anton Ballesta regido, Sebastia Pujol regido, Ramon Verga regido, Joseph Rubies diputat, y Baltasar Riera diputat y Baldiri Porcalla sindich, tots estos ja eran Justicias despanya y quan entraren los gabais agueren tambe de servir.

Pera Antoni Moret

Nota.-Document cedit per en Firmo Ferrer l’estiu de 1998. Aquest document l’he transcrit tal com resa l’original (atès que, si es llegeix amb atenció, s’entén perfectament) per tal que puguem adonar-nos de l’estil, del vocabulari usual aleshores; i també de la sintaxi i de ortografia de finals del segle XVIII. Francesc López.

sediments Cadequés 36

noviembre 29, 2010

Reflexions museologiques CSed 36)

noviembre 29, 2010

Reflexions museològiques. ( 5 ). Records de feina. Joan Gómez Vinardell.
A partir dels anys 70, quan ens plantejàvem el Museu d’Estampació, teníem al cap la idea de fer Arqueologia Industrial; amb en Joan Llanas assistírem a les reunions que feia en Casanelles al Col·legi d’Enginyers i l’any 1983, amb l’aprovació del Museu de Premià com a membre integrant de la Xarxa de Museus de Catalunya, es feia constar en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya la nostra intenció d’incorporar-nos a la Xarxa de Museus Industrials quan els posessin en marxa.(1) El problema del Museu de Premià sempre havia estat econòmic, mancat d’un pressupost raonable, de manera que gestionàrem la misèria i tot així, amb el suport de l’AECC i de molta gent amiga, l’intentàrem tirar endavant malgrat alguns pals a les rodes de les polítiques municipals.
Durant la temporada que en Josep Ratera formà part de la nòmina del Museu, ens plantejàrem la idea de què havia de ser l’Arqueologia Industrial perquè ens adonàrem que el que feia la majoria de museus era la recuperació industrial i exhibició de maquinària i peces recuperades. Els museus amb concepte Industrial estaven en el mateix punt que l’arqueologia clàssica del segle XIX, calia començar a pensar doncs amb mentalitat d’arqueòleg, amb la afegit de tècnic o d’empresari industrial. Introduírem el primer ordinador al museu a partir d’un acord amb l’Empresa Orintex d’Itàlia (2); amb en Josep intentàvem investigar els processos de color. de disseny i també la història i ens adonàrem que calia fomentar una formació adient, per això va néixer la Fundació CRIT amb la idea de donar suport al museu i a la indústria i també poder formar personal especialitzat (3). Es van publicar dos números de la revista “Aprenent”(4), la qual intentàvem que fos l’òrgan divulgador de les nostres idees i recerques. La inestabilitat laboral, amb sous baixos, la manca de personal i sobretot la manca de voluntat política no ens ajudaren gaire fins al punt que l’Ajustament d’aleshores es negà fins i tot a signar la petició d’una escola artística per a Premià, que ja teníem quasi concedida, i també l’Ajut Econòmic mínim per a un intercanvi europeu -a la llarga subvencionat- conjuntament amb la Regió de Greta Nord Isere de França. Els viatges a Como, Lió, Anglaterra i a alguns altres llocs de França ens els pagàrem de les nostres butxaques; només tinguérem ajut quan, amb una delegació, vàrem anar acompanyats de l’Alcalde Josep Torrents a visitar les empreses del sector de Lió i la Cambra de Comerç de dita ciutat.
Amb aquest panorama aconseguírem mantenir 14 mostres de disseny per a l’estampació, que per cert en els últims certàmens començava a tenir ressò a la Península i també en alguns països d’Europa. Dins del camí de la planificació de la idea de Museu, Premià ha perdut moltes oportunitats. Els Ajuntaments no han estat a l’alçada i, com em deia un tècnic i amic: “Joan, a Premià teniu polítics de tercera categoria regional i, talment com diu la Bíblia, “no es poden donar perles als porcs”.

(1) DOGC. Núm. 328 13 de maig 1983….) manifesten
1. Que el patrimoni museístic de Premià de Mar ha estat gestionat i administraT fins ara per l’Ajuntament de Premià de Mar amb assistència de la Fundació Pública “Museu de Premià de Mar, formada a partir de l’Agrupació d’Estudis Científics i Culturals (AECC).
2. Que, partint de la situació actual i per arribar a donar el rendiment que cal al patrimoni museístic de Catalunya, el Departament de Cultura de la Generalitat ha posat en marxa la Xarxa de Museus Comarcals de Catalunya .
3. Que cal desenvolupar i potenciar centres impulsors de l’activitat museística en el camp
de la indústria i la tecnologia, que es coordinin entre si mitjançant llur vinculació al Museu
de la Ciència i la Tècnica de Catalunya .
I, en conseqüència, atenent al contingut del Museu de Premià i a la tradició d’aquesta
localitat dins de la Indústria de l’Estampació de teixits, a més de la tasca que li es pròpia
d’estudi, conservació i divulgació del patrimoni local i particularment del jaciment
arqueològic de la “Cadira del Bisbe”, el museu vol assumir com especialitat característica
el tema de l’estampació tèxtil (…).

Després de llegir aquest text considero que durant el període comprès entre 2000-2003 l’Ajuntament va trair l’esperit dels fundadors fent fora el Servei Tècnic l’Entitat de l’AECC, amb l’afany polític de dominar una entitat que èticament no era seva; jo crec que, si en aquells moments, l’AECC hagués tingut força econòmica, hauria posat en entredit aquesta mena de confiscació municipal. Aquest trencament amb la societat civil, crec jo, que fou motivat per l’anunci de l’ajut econòmic de la CE i amb el desig polític que ningú no li qüestionés el projecte del nou Museu, ni tampoc la gestió dels fons rebuts. Per desgràcia hi ha persones i partits que encara estan molt lluny de la democràcia.

2.(2) 1989-90. Orintex S.R.L Prato, La Toscana, Itàlia. En Josep havia treballat amb el representant d’aquesta empresa a Barcelona i ens facilità els acords que consistien en instal·lar un aparell al museu per a demostracions i formar a Itàlia un tècnic (J. Corbella ); aquest fet ens conduí a una desfilada constant d’empresaris per les nostres instal·lacions amb la consegüent difusió del museu a nivell empresarial, fet que no va arribar a comprendre ni la Generalitat, ni l’Ajuntament tal com ho demostra el fet que els nostres pressupostos i personal seguien essent minsos. En aquella època molts dies fèiem deu o dotze hores que no podíem cobrar.

3. (3) La Fundació CRIT va néixer com a complement tècnic i pedagògic del Museu; jo n’he estat el president, però la direcció tècnica i de funcionament corria a càrrec d’en Josep Ratera, sense ell i amb els pressupostos que comptàvem poc hauríem fet; en un començament rebérem el vist i plau de la Conselleria d’Indústria, però quan ens passaren a Treball, fou un desori, ja que, segons la meva opinió, no van entendre res de res del que estàvem fent. Resumint: no es pot formar un treballador amb cursets limitats de trenta o quaranta hores; a més els cursos han de tenir una regularitat periòdica, cal saber quan comencen i quan acaben, cada any i naturalment els pagaments no poden ser a dos anys vista .

4. Se n’han publicat dos números, un l’any 1999 i l’altre l’any 2002.

sediments 36

noviembre 29, 2010

Masia Tió-Fontanills 1909-2009.
100 anys d’una masia de Premià de Mar.
“Despoblado” 2.
Enguany la casa de pagès de “can Fontanills-Tió o cal Calçoner” celebra la centúria de la seva
edificació. Sabem que la finca es va constituir amb la reunió i compra de diverses vinyes, es va fer
un pou i una bassa per al reg dels camps.
Limitava pel nord amb la finca de can Mas Rosell, “cal Perdut”, (actualment carrer del Pilar), pel
sud amb la Gran Via o la finca de la Masia Ribas; per l’est amb una llenca de terra també de la
Masia Ribas que limitava amb el torrent d’en Caguetes (actualment Carretera de Vilassar de Dalt);
i a l’oest amb la finca de can Masriera.
El pou. Abans d’edificar la casa, suposem que a finals del segle XIX, hi varen construir un porxo
on tenien un pou o sínia que funcionava amb una cadena de catúfols, moguts per força de sang o
sigui amb un cavall, matxo o ruc que anava voltant al voltant del pou. L’aigua pujada pels cubilets
o catúfols metàl·lics era abocada en un pericó i d’aquí anava a la primera bassa que, un cop plena,
sobreeixia per omplir la segona (construïda més tard) situada a l’altra part del torrent; en elles també
era recollida l’aigua de la teulada (1). A primers del segle XX, gràcies a una promoció que va fer la
Propagadora del Gas de Premià de Mar, la sínia va ser substituïda per una bomba de pistó moguda
per gas ciutat o d’hulla. El fet de portar el gas des de la fàbrica fins més amunt de la Gran Via va
1
Fulls d’art, etnografia, història i pedagogia.
Núm. 36 gener – febrer 2010
Arxiu GF. P.C.C.Ep.NF
Torras i Bages,36, Premià de Mar. 08330
joan@sediments.net
Bloc: https://joangomez.wordpress.com
AGF. La masia als anys 1950
propiciar la instal·lació de fanals de gas al carrer aprofitant les conduccions que hi passaven. Més
endavant, suposem que pels volts de l’any 1912, quan Premià començà a estar il·luminada amb
electricitat (FEC), se substituí la força motriu per a treure aigua, per un motor trifàsic amb reòstat,
(per l’arrancada que accionava la bomba mitjançant una corretja de cuir similar a les dels embarrats
de les fàbriques) (2); aquest sistema funcionà fins als volts de 1980 quan fou substituït per una
bomba submergible. Actualment (2010) la finca totalment urbanitzada conserva una bassa o
safareig que s’omple amb aquesta bomba i que serveix per al reg del jardí.
L’aigua com la majoria d’aigua del pla de Premià era considerada “molla” o amb considerable
contingut de sal. En el pou la capa freàtica de mar es mantenia a la part baixa i la de les venes de
dalt o dolça a sobre; al respecte recordem l’avi Pere que deia que la bomba (de pistó) no havia de
funcionar més d’una hora per tal que l’aigua fos bona; així doncs calia parar i esperar la revinguda
d’aigua dolça; com a bon pagès tot això ho tenia molt ben controlat .
Aquest problema de l’aigua comportava un rendiment baix dels cultius i la limitació de no poder
conrear certes plantes la qual cosa repercutia en l’economia de la casa.
A causa d’aquest problema es cercà nova aigua i s’obrí un pou en la part alta de la finca (on avui hi
ha instal·lada la Policia Municipal; aquest pou, a la part de dalt del terreny de la masia, amb
instal·lació per alimentar la bassa , i que encara és de propietat familiar que té dret de pas per a
revisar-lo o reparar-lo); l’aigua del mateix es més bona, però té poc cabal i cal regular-ne la
quantitat i la durada de l’extracció.
La mesquita. Sota de la segona bassa, a l’altra banda del torrent, hi havia el dipòsit de la mesquita i
una comuna per als treballadors del camp. Les cases del poble venien la mesquita i era comprada
pels pagesos per utilitzar-la com adob agrari tot afegint-hi cagaferro o sulfat de ferro i altres
nutrients comercials si calia (3).
El vi i la vinya. La finca tenia una petita vinya al costat de can Masriera (actualment carrer Enric
Granados) i també altres vinyes en el terme de Premià de Dalt. A la Masia encara es conserva el
cup i la premsa i també alguna portadora i bóta buida (4).
Conreus. Els cultius han estat diversos al llarg del temps de manera que, partint de les antigues
vinyes inicials d’unificació de la finca, es conreà el blat i la civada; amb aquestes gramínies es féu
la transició del conreu de secà al de regadiu i s’hi conreà alfals o userda, patates,(5) cebes, bròquils,
coliflors, tomàquets, pèsols, mongetes, clavells….
Ramaderia. En època d’autosuficiència, disposaven d’una vaca bàsicament per a l’autoconsum.
Varen tenir també porcs, gallines, conills… i no hi podia faltar cavall o egua. Una casa de pagès és
una explotació agrària múltiple el poc del poc fa un
tot i hem d’entendre que no és el mateix una pagesia
de primers del segle XX que la del temps de la guerra
civil, la de la postguerra o la dels anys 60. Cada
temps comporta un procés i una economia diferent
que determina els conreus i el bestiar que s’hi cria.
La plaça. A la plaça s’hi baixava amb el carro o amb
el carretó, es muntava la parada i es venia el fruit del
temps i en fi el que s’havia cultivat a la masia. La
clientela normalment era fidel, això no exclou que
també hi havia el comprador puntual o passavolant. Al
marge de la plaça, també comptaven amb el client que
pujava fins a la masia a cercar la verdura, el conill,
les figues o els tomàquets… La casa i la família. En
cent anys de vida agrària, una casa serva moltes
històries i per tant la memòria dels que hi han viscut.
A taula, en les festes dins la memòria callada o en veu
alta, aquest record es manté i es transmet de generació
2
AGF. L’avi Pere Fontanills a l’hort de la Masia
en generació, el record fa viure els morts, i el caliu de la llar…de la pairalia va més enllà del
sembrats,
que ja no hi són, i estableix una història – llegenda que s’estén dins del clan o del que anomenem
parentela. Amb la casa com a centre es desgrana la història, es cerca la documentació i s’intenta
esbrinar o comprendre qui eren, què feien, com vivien, en què creien, quins neguits tenien els
avantpassats de qui servem cent anys d’imatges -per sort generacional-. La fotografia ens porta a
veure les figures dels qui ja no hi són, com eren físicament, quina roba portaven i quina cara tenien.
Hem incorporat la imatge a la memòria tant oral com escrita amb les que reconstruïm la nissaga,
sentim l’arrelament a un lloc i a una terra gràcies als quals els nostres cors bateguen amb la història
de la casa.
El nostre record és limitat, només arriba a la memòria oral de tres o quatre generacions, la resta a
poc a poc es dilueix dins del temps i només ens queden com a testimonis els papers i objectes que
ens han deixat. Hem sentit a parlar de l’avi de la cua, de la madrastra que volia que el seu fillastre
es morís per tal que el seu fill heretés, del dinar de noces a la vinya, on es repartien una arengada i
se la menjaven amb un tros de pa i un ramells de raïm; de la construcció de la casa, de la denúncia i
persecució del besavi que, en escapar-se, li deia al fill: deixa’t agafar que jo ja et trauré; si
m’agafen a mi tu no em podràs treure, dels problemes de les herències, de les baralles i misèries
familiars, dels egoismes, del rosaris de cap al tard mentre pelaven les espigues de blat de moro, de
plomar els clavells, d’històries de la vora del foc, de tempestes i bonances, de la mort del cavall i del
seu enterrament en una feixa, dels diversos gossos que, des de la seva caseta, feien de guardians de
la masia, de quan venien els pagesos dels voltants a fer la batuda del blat a l’era de casa, del menjar
dels segadors, de l’àvia Maria que estava sempre delicada i a qui ofenia l’aire del cantó de Mataró,
de la seva costelleta de xai a la brasa que es menjava cada dia, de la tieta Maria que la cuidava i la
del seu paper de governanta a la casa. Recordem l’àvia Conxita impossibilitada, però amb un cap
despert com ningú, posseïdora de gran cultura i d’una fluïdesa oral impressionant, centre de tertúlies
dels seus amics i de la família fins a tal punt que esdevingué l’eix de la vida social de la masia; de
l’avi Francisco i del seu caliquenyo, que no li deixaven fumar a casa, per això el fumava afora i
que el deixava en un racó de la finestra, al tornar a entrar, per tornar-lo a encendre així que podia.
De l’avi Pere i del seu orgull de ser pagès, de la cura que tenia de l’hort, de la seva afició al futbol,
(havia estat jugador de l’equip del Patronat), de la seva addicció a la Tour de France i a la Volta
ciclista, gràcies a les quals va aprendre tantíssima geografia…, i ja de gran, de les visites que feia
cada diumenge als amics al Casal o a casa seva (l’àvia Conxita en to irònic deia “que anava a
visitar malalts i presos”). De la guerra civil i del creixement exagerat del poble ..;dins encara en la
nostra memòria tenim els problemes de la urbanització de la finca, de la construcció de l’escola El
Dofí i de l’Agustina que la va impulsar, amb l’ajut de la família, i també de la migradesa dels
polítics, que no varen saber comprendre que la masia anava lligada amb una era i una figuera. De
l’arquitecte-urbanista, a qui vàrem encarregar un projecte de salvament de tot això; sempre
recordarem la seves paraules, quan l’Ajuntament no va voler acceptar la seva proposta de desviar el
carrer per salvar figuera i l’era: “En Gaudí va descobrir la corba i l’Ajuntament de Premià encara
no l’ha descoberta”, expressió prou ben significativa envers la migradesa política d’uns tècnics i
d’uns polítics que no han sabut trobar la importància de la història.
També recordem les trobades que els darrers anys hem fet: “Les Tionades” originades en el context
d’una trobada amb motiu de l’enterrament d’un familiar quan algú exclamà “ La família només ens
trobem quan hi ha un mort …”
(1) Encara dins del porxo es conserva la barra de ferro massissa per a moure la roda dels catúfols o sínia.
(2) A l’època de la postguerra i del racionament tenien un petit molí de gra que, acoblat clandestinament a la
corretja del pou, servia per fer farina. Aquest petit molí encara es conserva.
(3) Veure la revista “Sediments”.
(4) És interessant el revestiment interior amb rajoles vidriades (de València) de 20 x 20, comprades de rebuig o a
peces soltes, fet que determina la seva datació cap als volts de la dècada dels anys 1910-20 i que representa un
mostrari decoratiu d’aquell temps.
3
(5) A primers de segle, les famílies Tió i Matutano foren de les primeres exportadores de patates de la Maresma
(veure l’opuscle “Tionada 2007”).
Un retall documental de la vida de masia.
“Serie D”. Junio 1906.
Es tracta d’un tac de matrius d’albarans (incomplet) que comença amb la data de 1912 i acaba l’any
1958 corresponent a arrendaments temporals de terra a diversos pagesos. Fem-ne un seguiment:
He recibido de D. Mechor Brach la cantidad de 87 pesetas, 50 céntimos por media anualidad
anticipada que finirá el último de Diciembre de 1911. relativamente al arrendamiento de una
porción de terreno de mi propiedad y una parte de casa donde habita en (situada en el paraje
llamado) del término Municipal de San Pedro de Premià, debiendo subordinarse este contrato a
las condiciones generales de los de otras fincas de igual índole del propio propietario, y muy
especialmente a la de que, a la terminación de este contrato, sean las que sean sus causas, el
propietario de ninguna manera habrá de satisfacer al arrendatario indemnización ni
compensación alguna, por plantas, ni por frutos, ni sembrados, ni forrajes, ni por mejoras de
ningún concepto. Extendido por duplicado en Premià a primeros de julio de 1911. (sense signar).
El dit Melchor Brach el trobem amb el mateix lloguer des de l’any 1912 fins al 1914.
En Bonaventura Feliu llogà terreny al Camp de Sant Pere per 225 ptes. els anys 1912 i 13.
En Mateu Carles llogà terrenys del Camp de Sant Pere per valor de 350 ptes., des de l’any 1912 al
1927. L’any 1916 paga 325 ptes., i el segon lloguer del mateix any 400 ptes., fins a l’any 1925 quan
se l’hi apujà a 450 ptes., preu que seguirà pagant fins a l’any 1928.
En José Rossell lloga terreny del Camp de Sant Pere per 30 ptes., durant el període de 1912-13. A
l’any 1957 trobem el lloguer de terrenys del camp de Sant Pere per 5.250 ptes., amb una deducció
de 2.500 o sigui 2.750. A l’any 1957 trobem un altre registre de lloguer de 2.500 ptes., por un año
y medio anticipado que finirá el mayo de 1957; signa Fco. Fontanills. Del mateix any 1957
trobem un altre registre per valor de 2.750 signat (P.O.) P. Fontanills. L’últim contracte que trobem
té un valor de 5.000 ptes., datat l’any 1958 (sense signar).
En José Font i Estrada Lloga un terreny per 60 ptes., per una anualitat l’any 1913 “en el paraje
llamado “La Caritat” de San Pedro de Premiá. El torna a llogar l’any següent.
En José Bartrés lloga un terreny del Camp de Sant Pere el 1913 per 400 ptes., terreny del Camp de
Sant Pere; l’any 1914 el torna a llogar pel mateix preu i també l’any següent 1915.
En Ramón Puigvert l’any 1916, entre el juny i el desembre del mateix any, paga 175 ptes., pel
lloguer de “una porción de terreno y la casa en que habita en S. Pedro de Premiá” comprés entre
el juny de 1916 i el desembre del mateix any.
Pedro Ribas el 25 de juny de 1917 paga 175 ptes., per mig any, d’una “porción de terreno del
Camp de Sant Pere de Premià de Mar. El segon semestre del mateix any en paga 325 i en segueix
pagant la mateixa quantitat fins a l’any 1920 que en paga 650, contracte que fineix l’any 1926.
En Francisco Muntasell paga 228,75 ptes., pel lloguer d’un terreny del camp de Sant Pere durant
un semestre de l’any 1917, en acabar aquest contracte se li apuja a 288,75, que anirà pagant fins a
l’any 1918, a partir d’aquí en paga 288 fins al desembre de 1919.
Juan Durán paga per un terreny del Camp de Sant Pere 150 ptes., per un semestre.
Miquel Mas paga 150 ptes., cada semestre per “arrendamiento de huerto y casa y huerto en el
paraje llamado Barrio de la Plaza, núm. 18. de San Pedro de Premià”. Seguirà pagant la mateixa
quantitat fins al desembre de 1930. L’any 1930 signa el rebut Maria Gras Vda. Batlle i Pedro Tió.
L’any 1930 signa el rebut Miguel Mas i Dña. Esperanza Mas Vda. Tió.
Damián Ferrarrons paga150 ptes., “por una anualidad anticipada” per un terreny del Camp de
Sant Pere l’any 1920-21, que seguirà pagant fins al juny de 1927. L’any 1928 el pagament és de 850
4
ptes., i ens apareix una nota al final del rebut que diu: “y además ni en el depósito ni en las rieras
se puede emplear el abono de carnasa. Des de l’any 1931 en endavant, en el rebut de
l’arrendatari, hi trobem les signatures següents: P.O. Antonia Solá i pel propietari Esperanza Mas
que no sabe firmar i P.O., Juan Targarona Vives; l’últim rebut està datat el 25 de juny de 1933.
Ramon ? Trobem un lloguer de 100 ptes., per un terreny del Camp de Sant Pere per a l’any 1922-
23.
Juan Juanos Rovira. 120 ptes., per “arrendamiento de un piso en el paraje llamado Barrio de la
Plaza de San Pedro de Premià”; el mateix preu anirà perllongant-se fins al 25 de desembre de
1926.
Enrique Batlle paga 1.000 ptes., por un terreno de mi propiedad situado en el término de Premià
de Mar, que finirá el 25 de junio de 1928. També es fa constar en el rebut: “y además ni en el
depósito ni en las rieras se puede emplear el abono de carnasa”. L’any 1930 trobem un rebut
anul·lat i ratllat amb una creu i en el mateix any un lloguer per valor de 1000 ptes., signat per
María Gras, Vda Batlle que es perllongarà pel mateix preu fins al 25 de juny de1932.
En la matriu dels rebuts trobem mitjos segells amb els valors de10, 15, 25, 30, 35, 40 i 60 cts., així
com sumes de valors, afegits al preu del lloguer, quantitats que suposem que formen part de
possibles vendes no enregistrades corresponent a fems, aigua, mesquita o altres…, que desconeixem.
. Joan Gómez Vinardell
Artefactes i eines de camp – XI. Recopilació de les fitxes de la Masia Tió-Fontanills.
087.- Màquina de desgranar blat de moro, cast. maíz. Consta d’una taula
de fabricació casolana on és collada la màquina a través d’un forat amb
forma d’embut, on es col·loca l’espiga i es fa rodar amb una maneta que,
accionada manualment, mou un conjunt d’engranatges que desgranen per
fricció; sota s’hi col·loca un cabàs de palma o una galleda on cau el gra.
El notari o l’ànima de l’espiga, en algunes pagesies, es trinxava i es donava
als porcs, en altres servia per cremar a la llar de foc (en el camp no es llença
res, el femer és l’últim destinatari de les sobres).
089- Arada. En cast., arado, instrument agrari per obrir solcs a la terra ( llaurar); aquesta estructura
també és anomenada cos de la reu en ella s’hi acobla la pala, les
guies, els tallants, la cameta i el fuseller. S’arrossegava o s’estirava
amb un cavall, euga o somera; el seu pas pel camp servia per a
remoure i condicionar la terra per als propers culyius. A la casa
n’hem trobat tres amb petites variacions i mides. Està composta per
una estructura de ferro. La rella, que és movible i pot ser canviada;
(la rella esdevenia una bona eina per fer un sot manualment, per
plantar un arbre o un pal per tancar la finca). Llargada 2,50 m;
amplada 1,40 m. Alçada 83 cm. Tota ella és de ferro de forja menys
el mànec que és de fusta. La podríem datar de primers del segle XX, entre els anys 1910-50.
094. Rascle. Cast. rastro o rastrillo. Aparell agrícola compost per
tres passamans, de forma rectangular, integrat per 27 puntes de ferro
que es passen per damunt del sòl, un cop llaurat, estirat per un
cavall o matxo. Serveix per desterrossar o aplanar la terra, per
rasclejar o recollir herbes o palla i també per colgar la llavor de la
sembradura; se’n coneixen de més antics amb estructura de fusta i
amb puntes de ferro. Podríem datar-lo de primers del segle XX,
5
entre els anys 1910-50.
095. Motocultor. És una màquina agrícola motoritzada, d’un sol eix;
utilitzada per a la llaurada superficial del sòl. Destria la terra i la
deixa més o menys fina. Substitueix la feina de fangar. En el mercat
n’hi ha de diversos models i marques destinats a cultius o terres
determinades; el que hem trobat a la Masia és senzill; la seva tracció la
té mitjançant unes rodes o aspes que destrien la terra; al darrere
disposa d’una mena de pala que fa el solc. El pagès el mena tot caminant
amb una mena de manillar on disposa de comandaments semblants als d’una moto. Llaurar amb
ell era una feina cansada sobretot de braços. Llargada 1,40 m.; amplada 0,86 m.; alçada 0,86 m.
Composició: motor, ferro, plàstic i acer.
096. Molinet de gra.. Servia per a moldre blat o altres gramínies i
també blat de moro. Funcionava amb una corretja que enllaçava
opcionalment amb el motor de la bomba de pistó del pou. Acabada la
guerra civil, el pagès havia de lliurar tota la collita de blat o altres
gramínies al “Consejo Nacional del Trigo” per poder abastir de pa les
fleques de tot Espanya. El preu de compra per part de l’Estat estava
regulat per llei. La majoria de pagesos tenia un molí d’aquestes
característiques i amb ell molien la farina per al consum propi o per a
intercanvi, la qual cosa era considerada una feina il·legal, per això el
molí es col·locava i treia oportunament per por d’una inspecció, ja que
la farina obtinguda esdevenia producte considerat estraperlo. Llargada 40 cm; amplada 20 cm.;
alçada 20cm. Ha perdut la part corresponent a l’embut. Composició: ferro colat.
Joan Gómez Vinardell.
Reflexions museològiques. ( 5 ). Records de feina. Joan Gómez Vinardell.
A partir dels anys 70, quan ens plantejàvem el Museu d’Estampació, teníem al cap la idea de fer
Arqueologia Industrial; amb en Joan Llanas assistírem a les reunions que feia en Casanelles al Col·legi
d’Enginyers i l’any 1983, amb l’aprovació del Museu de Premià com a membre integrant de la Xarxa de
Museus de Catalunya, es feia constar en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya la nostra intenció
d’incorporar-nos a la Xarxa de Museus Industrials quan els posessin en marxa.(1) El problema del Museu de
Premià sempre havia estat econòmic, mancat d’un pressupost raonable, de manera que gestionàrem la
misèria i tot així, amb el suport de l’AECC i de molta gent amiga, l’intentàrem tirar endavant malgrat alguns
pals a les rodes de les polítiques municipals.
Durant la temporada que en Josep Ratera formà part de la nòmina del Museu, ens plantejàrem la idea de
què havia de ser l’Arqueologia Industrial perquè ens adonàrem que el que feia la majoria de museus era la
recuperació industrial i exhibició de maquinària i peces recuperades. Els museus amb concepte Industrial
estaven en el mateix punt que l’arqueologia clàssica del segle XIX, calia començar a pensar doncs amb
mentalitat d’arqueòleg, amb la afegit de tècnic o d’empresari industrial. Introduírem el primer ordinador al
museu a partir d’un acord amb l’Empresa Orintex d’Itàlia (2); amb en Josep intentàvem investigar els
processos de color. de disseny i també la història i ens adonàrem que calia fomentar una formació adient, per
això va néixer la Fundació CRIT amb la idea de donar suport al museu i a la indústria i també poder formar
personal especialitzat (3). Es van publicar dos números de la revista “Aprenent”(4), la qual intentàvem que
fos l’òrgan divulgador de les nostres idees i recerques. La inestabilitat laboral, amb sous baixos, la manca de
personal i sobretot la manca de voluntat política no ens ajudaren gaire fins al punt que l’Ajustament
d’aleshores es negà fins i tot a signar la petició d’una escola artística per a Premià, que ja teníem quasi
concedida, i també l’Ajut Econòmic mínim per a un intercanvi europeu -a la llarga subvencionatconjuntament
amb la Regió de Greta Nord Isere de França. Els viatges a Como, Lió, Anglaterra i a alguns
altres llocs de França ens els pagàrem de les nostres butxaques; només tinguérem ajut quan, amb una
delegació, vàrem anar acompanyats de l’Alcalde Josep Torrents a visitar les empreses del sector de Lió i la
6
Cambra de Comerç de dita ciutat.
Amb aquest panorama aconseguírem mantenir 14 mostres de disseny per a l’estampació, que per cert en els
últims certàmens començava a tenir ressò a la Península i també en alguns països d’Europa. Dins del camí
de la planificació de la idea de Museu, Premià ha perdut moltes oportunitats. Els Ajuntaments no han estat a
l’alçada i, com em deia un tècnic i amic: “Joan, a Premià teniu polítics de tercera categoria regional i,
talment com diu la Bíblia, “no es poden donar perles als porcs”.
(1) DOGC. Núm. 328 13 de maig 1983….) manifesten
1. Que el patrimoni museístic de Premià de Mar ha estat gestionat i administraT fins ara per l’Ajuntament de
Premià de Mar amb assistència de la Fundació Pública “Museu de Premià de Mar, formada a partir de
l’Agrupació d’Estudis Científics i Culturals (AECC).
2. Que, partint de la situació actual i per arribar a donar el rendiment que cal al patrimoni museístic de
Catalunya, el Departament de Cultura de la Generalitat ha posat en marxa la Xarxa de Museus Comarcals de
Catalunya .
3. Que cal desenvolupar i potenciar centres impulsors de l’activitat museística en el camp
de la indústria i la tecnologia, que es coordinin entre si mitjançant llur vinculació al Museu
de la Ciència i la Tècnica de Catalunya .
I, en conseqüència, atenent al contingut del Museu de Premià i a la tradició d’aquesta
localitat dins de la Indústria de l’Estampació de teixits, a més de la tasca que li es pròpia
d’estudi, conservació i divulgació del patrimoni local i particularment del jaciment
arqueològic de la “Cadira del Bisbe”, el museu vol assumir com especialitat característica
el tema de l’estampació tèxtil (…).
Després de llegir aquest text considero que durant el període comprès entre 2000-2003 l’Ajuntament va trair l’esperit
dels fundadors fent fora el Servei Tècnic l’Entitat de l’AECC, amb l’afany polític de dominar una entitat que èticament
no era seva; jo crec que, si en aquells moments, l’AECC hagués tingut força econòmica, hauria posat en entredit
aquesta mena de confiscació municipal. Aquest trencament amb la societat civil, crec jo, que fou motivat per l’anunci
de l’ajut econòmic de la CE i amb el desig polític que ningú no li qüestionés el projecte del nou Museu, ni tampoc la
gestió dels fons rebuts. Per desgràcia hi ha persones i partits que encara estan molt lluny de la democràcia.
2.(2) 1989-90. Orintex S.R.L Prato, La Toscana, Itàlia. En Josep havia treballat amb el representant d’aquesta empresa a
Barcelona i ens facilità els acords que consistien en instal·lar un aparell al museu per a demostracions i formar a Itàlia
un tècnic (J. Corbella ); aquest fet ens conduí a una desfilada constant d’empresaris per les nostres instal·lacions amb
la consegüent difusió del museu a nivell empresarial, fet que no va arribar a comprendre ni la Generalitat, ni
l’Ajuntament tal com ho demostra el fet que els nostres pressupostos i personal seguien essent minsos. En aquella època
molts dies fèiem deu o dotze hores que no podíem cobrar.
3. (3) La Fundació CRIT va néixer com a complement tècnic i pedagògic del Museu; jo n’he estat el president, però la
direcció tècnica i de funcionament corria a càrrec d’en Josep Ratera, sense ell i amb els pressupostos que comptàvem
poc hauríem fet; en un començament rebérem el vist i plau de la Conselleria d’Indústria, però quan ens passaren a
Treball, fou un desori, ja que, segons la meva opinió, no van entendre res de res del que estàvem fent. Resumint: no es
pot formar un treballador amb cursets limitats de trenta o quaranta hores; a més els cursos han de tenir una regularitat
periòdica, cal saber quan comencen i quan acaben, cada any i naturalment els pagaments no poden ser a dos anys vista .
4. Se n’han publicat dos números, un l’any 1999 i l’altre l’any 2002.
Les fitxes de Salvador Moragas – XVI. Relacions de Colom amb Casenove -Coullon.
Hom sabia que Colom havia navegat i fins i tot naufragat amb un famós corsari, identificat com
a Casenove-Coullon, que havia cregut que era Genovès, (un lligam més amb la pretesa genoveïtat
de Colom) però hom ha arribat a la convicció que Casenove-Coullon procedia del comtat de
Foix, limítrof amb Catalunya, on existeixen els Casenove-Coullon. Aleshores podem comprendre
un fragment d’una carta de Colom : “Jo no sóc pas el primer Almirall de ma família”, afirmació
furiosament atacada pels genovistes, però que era certa, perquè Casenove-Coullon era reconegut
Almirall del Rei de França.
Durant el temps, Casenove-Coullon lluità, com aliat del Rei de França, contra Joan Sense-Fe,
casat amb Joana Enríquez, mare del que havia d’ésser Ferran el Catòlic; documents de l’època ens
detallen, entre els rebels contra Joan Sense-Fe, diversos Colom catalans. Carreras Candi ens fa
7
conèixer un document sobre “Un corsari anomenat Colom que atacava les costes valencianes
en 1473, després d’haver batut la flota del Comte de Prades, un fort sostenidor del Rei contra la
rebel·lió catalana.
En el año 1473, siguiente al de la paz de Pedralbes, aparece el corsario Colom, que, al servicio
ahora de Luis XI de Francia, manda siete naves, según documentos de los Cònsols de Mar
“reproducido”. Poco después, Lorenzo el Magnífico se queja cerca del rey de Francia de que el
corsario -que él llama Colombo- asalta sus barcos y se lleva tesoros de arte que Lorenzo
importava. El cronista de Enrique IV de Castilla, Alonso Fernández de Palencia, así como Diego
de Valera, Cronista de los Reyes Católicos, se lamentan de los estragos que hace (estos cronistas
le llaman Colón), al servicio.
Hernando Colón, hijo natural de Colom y la cordobesa Beatriz Enríquez de Arenas. Muy
querido de su padre, fue el historiador de sus viajes, llegó a poseer 15.370 volúmenes, y en el
catálogo figura la “Carta en catalán” que Colom escribió a Santángel. cuando regresaba del
Descubrimiento (figura la inscripción, pero la carta desapareció). Hernando Colom llegó a
Barcelona en 1519 y recorrió Cataluña. Estaba trabajando en obra geográfica que tenía que
titularse “Cosmografía” y tema que abarcaba todo el territorio peninsular, incluido Portugal. Todo
el material se encuentra en la biblioteca Colombina de Sevilla. Marc Aureli Vila viene trabajando
desde su exilio de Caracas y ha recopilado un folleto publicado por “Terra Ferma”con el itinerario
seguido en Cataluña por Hernando Colom.
Consta que en viatjar per terres europees estigué repetidament a Catalunya, i que, havent comprat
a Lleida un exemplar de l’edició de 1509 impresa a Barcelona de la”Disputa de l’Ase”,de
Guillem Turmeda, permet suposar que, si més no – llegia el català -; hi desfilen 101 noms de
pobles catalans recorreguts per Hernando Colom.
SEDIMENTS DE CADAQUÉS-36.
El dia 24 d’agost és dilluns i la Maria Assumpta i jo fruïm tres dies de descans; anem a banyar-nos
de matí de matinet – a les 8 del matí-, passem pel Marítim solitari i, pel camí de pescadors, arribem
a Port Lligat. Trobem en Salvador Planells que espera es seu nen ( de 45 anys) que ha anat tot sol a
llevar ses xarxis per si cauen quatre rufinots perquè “quan hi és, desclava’l” ( Si n’hi ha, pesca’l).
Ens parla del senyor Dalí i les va etzibant com els ases els pets: sempre n’hi ha que somien i
confonen la realitat.
Em van quedant pocs referents de confiança a Cadaqués: en Perico, la Roser, en Martí, la Feliç,
l’Esperança, en Joan Vehí i en Firmo per això els mimo una mica. Abans d’acabar les vacances
d’estiu, en Firmo em fa a mans unes notes de “quan los francesos nos prengueren”. Pel que es veu ,
els francesos, quan no sabien què fer, envaïen Cadaqués. Vegem-ho llegint l’escrit que segueix:notes
de 1794 i de 1813:
Diu en Firmo:
Encara que en un moment donat el comandament francès hagués fet aixecar una torre de defensa de
la vila (que la tenien ells), normalment els soldats francesos no venien pas a Cadaqués a portar-nos
regals. Venien complint ordres que – segons la política del moment – rebien de París.
Vegeu les següents cròniques escrites pels mateixos que les van viure:
8
“Vingueren los francesos que fou part de lo any 1794 y part de lo any 1795 a saver:
Primo, dia 26 9bre., sen anaren los capellans y era dimarts dia de Santa Caterina, lo dia 26 9bre.,
sen anaren los bastiments (vaixells) y lo dit dia vingueren dos francesos, lo dia 27 9bre., divendres
vingueren deu francesos si nos voliam donar, que lo general los enviava y lo dia 29, disapte, ne
vingueren a las quatre de la tarda sinquanta dos francesos y venian del cami de rossas ab tambó,
tots los regidos anaren al Pla de Podugue perque si los demanaven per sortir y entraren ab sabre
nu y quan foren al Pla de Pordugue lo Comendan fou -féu- afilerar la tropa y luego demana aont
eren los monicipals y luego sortiren y los digue Vosaltres sou la municipalitat, los digueren que si,
Vos dich que aqui me fa venir mon General Vitor si vos voleu rendi, los regidos les respongueren
que si ells eren ven rendits y a las oras lo Comendan los digue aver de tirar los barrets atlaire y
aver de dir Viba la Republica y a las oras també ho fou -féu- y demana volia allotjar la tropa, se li
ensenya la casa de la vila y noi volgue estar y a las oras la gent de la Plasa qui sen prengue dos,
qui sen prengue tres, no sen ague de allotjar cap, sols lo Comendan se allotja a casa de rafel marti
y lo dia 30 9bre., diumenge, sen tornaren tots a portar lordre a nal General al moli den Barbansa y
lo primer dia Dbre, dilluns, retornaren estos sinquanta dos francesos y los posaren a la casa de la
vila, sols lo Comendan se estigue a casa den marti y queda per Comendan de Plasa y lo dia 6 de
Dbre vingueren los canones (canoners, artillers) eran trenta omes los allotjaren per las casas,
comensa rossas a fer foch lo dia 7 de Dbre y aguantat fins lo dia 4 de febrer que se va rendi y
segons deian los matexos francesos moriren ab el siti de rossas de set abuit mil francesos, lo dia de
Sant Pau 15 de Jener caigueuna nevada que homes nats no avian vist y se glasa per los teulats, que
avia taulat feia una Brasa de candela y dura quinse dias totas las montanyas blanques y fou pocas
oliveras y lo dia 16 de Jener ne vingueren del mas den mares, de un acampamen y bateria y abia
que feian foch al castell de rossas, passat de quatre sens que no se com pogueren venir per eser tot
blanch, se allotjaren a la rectoria, casa lapotecari, y a casa Banus per aversen estos anats y altres
per las casas y ab aquellas trets los aviam de donar llenya y Bi y nos pagaven ab papes, lo dia 2 de
febre sen tornaren a nal mas den mares y lo dia 4 de febre ne retornaren passat de quatre sens y los
allotjaren per las casas, que y ague temporada que foren passat de set sens omes canones y tot, sen
portaren tot lo vi de la rectoria, entre la tropa era a la vila y trajinaren a la campamen del mas den
mares que ne tenia passat de mil botes, sen portaren tot de casa Banus, tot de casa marques, tot de
casa an Rubies del Call, tot de casa Josep Godo del Portal, tot de casa Durana -Durana és la
feminització de Duran i la casa és a Sa Plaça), tot de casa lareu Pribat, tot de casa Pate de la plaja,
tots estos com sen avian anat los avian pres per migrans, los que se quedaven nols tocaren res, sols
se ague de donar vi per les cases pertocan quan el dels migrans fou acabat y lo matex any y ague
vona anyada de olibas, que los francesos a la Coresma ne pagaren fins a bintiquatre pacetas ( es
suposa la quartera. La quartera d’olives pesava aproximadament uns 75 quilos) per anal rossello, lo
dia 4 de febrer plantaren lo pal de la llivertat y era un pi de lort de Don Joan escofet y lo plantaren
a la Plasa davant de la casa den Capdaigua y ballaren la farandola, lo dia 10 de febrer entra una
bombarda de lloret venia de tunis carregat de faves y sent y tantas vorteras de blat, entra a la tarda
ab bandera española pensant eram despanya y foren presones y los posaren a casa salvador de
costa per preso y una nit fugiren tots, y estigueren fins lo dia 31 de agost de 1795, sen anaren tots y
fou a les 9 de la nit cap a coplliure y aquella nit ningu dormi de alegria y en lo castell de figueres y
rossas y entraren los españols lo dia 7 de 7bre y lo disapte de sant Jacinto comensaren de tornar
dir missa y lo dilluns 14 7bre pujaren Sant Sebastia que era Baro a la ermira ab professo y mosichs
y estigueren los gabais a Cadaques nou mesos, lisglesia no mos y feren malbé res, los quatre mesos
primes se deia lo rosari Demati y tarda y despues se tanca la isglesia per temos no la feren malbe,
a nal Castell (avui El Colom) y portaren dos canons de bronso de rossas, a la punta de soliguera y
foren una bateria de dos canons de bronso, los monicipals de quan los gabais y eran en son Joseph
Guardais regido, Anton Ballesta regido, Sebastia Pujol regido, Ramon Verga regido, Joseph Rubies
diputat, y Baltasar Riera diputat y Baldiri Porcalla sindich, tots estos ja eran Justicias despanya y
quan entraren los gabais agueren tambe de servir.
9
Pera Antoni Moret
Nota.-Document cedit per en Firmo Ferrer l’estiu de 1998. Aquest document l’he transcrit tal com
resa l’original (atès que, si es llegeix amb atenció, s’entén perfectament) per tal que puguem
adonar-nos de l’estil, del vocabulari usual aleshores; i també de la sintaxi i de ortografia de finals del
segle XVIII. Francesc López.
MISCEL·LÀNIA -36 ( espigolant per Catalunya).
A la Pedrera sempre és interessant d’anar-hi i el darrer trimestre de l’any 2000 hi hagué una
exposició sobre el FAUVISME (1904-1908), no tan espectacular com la de París, però déu n’hi do.
Heus aquí una mostra literària al respecte, ja que no puc adduir la mostra pictòrica respectiva.
El fauvisme és el pont entre l’impressionisme i el cubisme. El seu únic manifest és l’aposta pels
colors purs en paisatges i retrats i la negació de l’ombra.
– Foren deixebles de l’estudi Moreau: Matisse, Ch. Camoins, Dufy, Emile Otho Friesz, G. Braque,
Kees van Dongen.
– Busquen la llum del nord i la del midi (Cotlliure).
– Se suposava que els colors descarregaven llum.
– Sempre cal buscar el desig de la línia. (Matisse)
– Els mitjans més simples són els que permeten al pintor expressar-se millor. (Matisse) .
– La negació de l’ombra és una nova concepció de la llum. (A. Dérain).
– Vaig exaltar tots els meus tons i vaig traduir tots els sentiments de què era conscient en una
orquestració de colors purs. Era un salvatge sentimental, ple de violència. Traduïa
instintivament el que veia, sense cap mètode i transmetia una veritat no artística sinó humana.
Vaig malbaratar i esprémer tubs d’aiguamarina i vermelló. ( Maurice de Vlaminck).
CANÇONS POPULARS CATALANES-7
LAS DOS GERMANAS1
Lo matí de Sant Joan — á cullir roses m’envian
en un jardí que tenim – á la bora de marina.
Mes ay! de la oliva
de la oliva n’he nascuda;
mes ay! de la oliva
que les fa de tres colors – rosa vera y satalia”.
Lo casador de la reyna – ja n’ha cassat nit y dia,
no’n troba llebre, ni dayna, — ni de morta ni de viva,
sino’n troba una arboreda – que granava y no floria,
y sota de la arboreda – un ginjoler n’hi havia,
y sota del ginjoler – una dama molt bonica.
Los vestits que ella portava – n’eran d’or y plata fina
y una camisa d’holanda – mes de cent ducats valía.
Ja la presenta á la reyna – á la reyna de Turquía.
–Veli aquí senyora y reyna – una molt bella cativa.”
La reyna quan la va veure: — ¿D’hont has tret dama tan linda?
Ja mana á los seus criats – que la tirin al foch viva,
que quan la veuría’l rey – d’ella s’enamoraría,
1 Hi ha un cant popular asturià, quin desenllàs es igual al d’aquesta ultima versió, sobre lo mateix asumpto també hi ha
una versió castellana que’s pot veure en lo Romancerillo d’En Milá y Fontanals, pag. 125, primera edició.
10
–Ella sería la reyna – y y jo fora la cativa.”
Quan va dir estes paraules – una vella responía:
–Reina li daré un concell – de los pochs que jo savía,
mes val que la fassa anar – á rentar á la marina,
mentres anirá y vindrá – sos colors blanchs ne perdría”
Bonica quan hi anava – mes bonica quan venía.
Lo rey se la va quedar – per ferli cuydar ses filles.
Un día estava volcant – la mes petita que havía.
— Ay filla la meva filla, — á ma terra te voldría,
te faría batejar – per un frare que hi havía,
y’t posaría per nom – Donya Isabel de Castilla
que tenía un germana – que per nom aquest tenía.”
La reyna estava en lo llit – y estas paraulas sentía.
— ¿Sentiu vo lo senyor – lo qu’ara diu la cativa?
— Si axó no voleu que diga – jo la faré cremar viva.
— Axó si que no ho fareu – puix á mi me mataríau
que si axó fos veritat – germanes les dos seríam
y juntas al palau eram – en les terres de Castilla.
(Extreta de Cançons populars catalanes, de Joan Guash i Sebastià Farnés, any 1901).
EN MEMÒRIA DE LA NEUS ALBÀ.
Quan tindreu a les mans aquest número de Sediments, farà unes tres setmanes que la que fou
cofundadora de l’Escola El Dofí de Premià de Mar i després treballadora i marassa de la mateixa ens
ha deixat d’una manera sobtada a causa d’una embòlia cerebral a Londres, mentre anava a oferir el
seu amor al seu segon nét Alan, que encara havia de néixer. Heus aquí unes paraules meves que com
tants d’altres manifesten que la trobo molt a faltar:
NEUS – 19-02-2010
Cada camí té una sorpresa
si busquem un referent entre les fites
que il·luminin corriols a les palpentes,
i, si aquesta banderola és bondat per referència,
ja no ens queda cap excusa per trobar-la.
Se’ns ha escapat en silenci l’amor en ta persona,
sense fer soroll, com tu solies;
era ta manera d’arreglar les coses,
marassa bona!…, que tot ho entenies,
escalfor radiant, servei sense mesura,
ni planys ni revenxines.
Cada moment és plenitud, segons es visqui
i tu en feies col·lecció per regalar-los
fos l’amic, una criatura o bé algun mestre
qui en reclamava, eres tu qui n’hi donaves.
Sense tu no quedem orfes,
en nosaltres ta llavor ja està granada
i la collita assegurada.
11
Francesc López i López. Premià de Mar, 19 de febrer de 2010.
Miscel·lània. Fauna: ocells :Joan Gómez Vinardell.
Orenetes. Vénen amb el bon temps. Antigament quan es construïen cases de tàpia deien que es
feien amb ciment d’oreneta. També hem sentit la frase que diu en to despectiu: “aquella casa está
feta en saliva d’oreneta”. A Premià de Mar actualment (2010) no trobem cap rastre d’aquest ocell .A
Premia de Dalt a poc apoc també estan desapareixent; actualment ens diuen que encara hi hagut
nius habitats (2009) a Can Costa i a Can Borbon o Werboom; a més a més, segons el sabater ens
explica els nius que tenia a casa seva ja fa dos anys que no hi nien, això també ens ho confirma en
Toni, antic masover de Can Riera de Sant Mateu.
Merles. Corren per terra i de lluny semblen rates .No paren de refilar o de xiular. Recordo que, quan
a l’any 1984 vaig anar a la ETEA de Vigo a fer el curs d’electricitat naval per fer de caporal a la
marina, el comandant de la base (que estava un xic sonat) va “treure” una llei de la marina del
segle XVIII (no derogada) i encara vigent que deia que es prohibia xiular a la marina de guerra.
S’amagava entre els arbustos del jardí cercant algú que xiulés. Jo feia de bibliotecari a la
biblioteca d’oficials i els sentia a dir en to de mofa ¿Quién es el valiente que l’explica al
Comandante que los que silban són los pájaros? La raó d’aquesta llei esta basada en les ordres que
es donaven en els velers mitjançant un xiulet agut. Prohibia xiular per no confondre els sons i les
ordres.
Magalls. Són més grans que les orenetes. Quan jo era petit (1950) deien que les orenetes eren bones
i els magalls dolents. Si baixen a terra no poden alçar el vol perquè les ales són massa llargues i no
les poden batre . Quan en trobàvem un a terra, si el volíem salvar, l’agafàvem i el tiràvem enlaire per
que pogués sortir volant.
Puputs. Ja arriba el temps de les puputs ( el bon temps). Quan la puput canta crida el bon temps.
Diuen que… si mates una puput tindràs un any de malastrugança. Però si no la mates i li prens la
ploma del cap, el tindràs de bona sort.
Rates pinyades. Sortien cap al tard i omplien amb els seus vols el cel. Les caçàvem amb una canya
i un drap blanc lligat a dalt, xocaven i queien. S’alimenten de mosquits; em deia un pagès fa temps.
Cal que les protegim.
12
Recull per Internet
El Castellano, dialecto del catalán..!!!
El estudio “Der Ursprung des Spanischen” realizado por el Romanistische Abteilung de la
Universidad de Friburgo dice demostrar que el origen de la lengua castellana es el catalán.
El grupo de lingüistas e historiadores alemanes descubrieron en la Biblioteca Vaticana una
serie de textos de mediados del siglo IX dC. donde escribanos de la corte de Ramón IV
discutían la fuerte influencia que estaba ejerciendo el catalán sobre el castellano “las
gents de la castella usen ja nosos vocablas”, “la gente de castilla ya usa nuestras
palabras” se puede leer en el texto de uno de los escribanos. A mediados del siglo IX la
influencia catalana sobre el resto de la península creció de forma muy notoria. La gran
influencia económica y social que los catalanes ejercieron tuvo que dejar huella.”La
preponderancia de la cultura catalana, y su mayor grado de desarrollo supuso en las
zonas de contacto y superposición un fenómenode asimilación de los rasgos culturales”
declaraba Mark Vlamynck,historiador del Romanistische Abteilung.Este estudio se terminó
en enero del 2003, está siendo muy poco publicitado por las grandes presiones políticas
que genera.
Masia Tió-Fontanills 1909-2009.
100 anys d’una masia de Premià de Mar.
“Despoblado” 2.
Enguany la casa de pagès de “can Fontanills-Tió o cal Calçoner” celebra la centúria de la seva
edificació. Sabem que la finca es va constituir amb la reunió i compra de diverses vinyes, es va fer
un pou i una bassa per al reg dels camps.
Limitava pel nord amb la finca de can Mas Rosell, “cal Perdut”, (actualment carrer del Pilar), pel
sud amb la Gran Via o la finca de la Masia Ribas; per l’est amb una llenca de terra també de la
Masia Ribas que limitava amb el torrent d’en Caguetes (actualment Carretera de Vilassar de Dalt);
i a l’oest amb la finca de can Masriera.
El pou. Abans d’edificar la casa, suposem que a finals del segle XIX, hi varen construir un porxo
on tenien un pou o sínia que funcionava amb una cadena de catúfols, moguts per força de sang o
sigui amb un cavall, matxo o ruc que anava voltant al voltant del pou. L’aigua pujada pels cubilets
o catúfols metàl·lics era abocada en un pericó i d’aquí anava a la primera bassa que, un cop plena,
sobreeixia per omplir la segona (construïda més tard) situada a l’altra part del torrent; en elles també
era recollida l’aigua de la teulada (1). A primers del segle XX, gràcies a una promoció que va fer la
Propagadora del Gas de Premià de Mar, la sínia va ser substituïda per una bomba de pistó moguda
per gas ciutat o d’hulla. El fet de portar el gas des de la fàbrica fins més amunt de la Gran Via va
propiciar la instal·lació de fanals de gas al carrer aprofitant les conduccions que hi passaven. Més
endavant, suposem que pels volts de l’any 1912, quan Premià començà a estar il·luminada amb
electricitat (FEC), se substituí la força motriu per a treure aigua, per un motor trifàsic amb reòstat,
(per l’arrancada que accionava la bomba mitjançant una corretja de cuir similar a les dels embarrats
de les fàbriques) (2); aquest sistema funcionà fins als volts de 1980 quan fou substituït per una
bomba submergible. Actualment (2010) la finca totalment urbanitzada conserva una bassa o
safareig que s’omple amb aquesta bomba i que serveix per al reg del jardí.
L’aigua com la majoria d’aigua del pla de Premià era considerada “molla” o amb considerable
contingut de sal. En el pou la capa freàtica de mar es mantenia a la part baixa i la de les venes de
dalt o dolça a sobre; al respecte recordem l’avi Pere que deia que la bomba (de pistó) no havia de
funcionar més d’una hora per tal que l’aigua fos bona; així doncs calia parar i esperar la revinguda
d’aigua dolça; com a bon pagès tot això ho tenia molt ben controlat .
Aquest problema de l’aigua comportava un rendiment baix dels cultius i la limitació de no poder
13
AGF. La masia als anys 1950
conrear certes plantes la qual cosa repercutia en l’economia de la casa.
A causa d’aquest problema es cercà nova aigua i s’obrí un pou en la part alta de la finca (on avui hi
ha instal·lada la Policia Municipal; aquest pou, a la part de dalt del terreny de la masia, amb
instal·lació per alimentar la bassa , i que encara és de propietat familiar que té dret de pas per a
revisar-lo o reparar-lo); l’aigua del mateix es més bona, però té poc cabal i cal regular-ne la
quantitat i la durada de l’extracció.
La mesquita. Sota de la segona bassa, a l’altra banda del torrent, hi havia el dipòsit de la mesquita i
una comuna per als treballadors del camp. Les cases del poble venien la mesquita i era comprada
pels pagesos per utilitzar-la com adob agrari tot afegint-hi cagaferro o sulfat de ferro i altres
nutrients comercials si calia (3).
El vi i la vinya. La finca tenia una petita vinya al costat de can Masriera (actualment carrer Enric
Granados) i també altres vinyes en el terme de Premià de Dalt. A la Masia encara es conserva el
cup i la premsa i també alguna portadora i bóta buida (4).
Conreus. Els cultius han estat diversos al llarg del temps de manera que, partint de les antigues
vinyes inicials d’unificació de la finca, es conreà el blat i la civada; amb aquestes gramínies es féu
la transició del conreu de secà al de regadiu i s’hi conreà alfals o userda, patates,(5) cebes, bròquils,
coliflors, tomàquets, pèsols, mongetes, clavells….
Ramaderia. En època d’autosuficiència, disposaven d’una vaca bàsicament per a l’autoconsum.
Varen tenir també porcs, gallines, conills… i no hi podia faltar cavall o egua. Una casa de pagès és
una explotació agrària múltiple el poc del poc fa un
tot i hem d’entendre que no és el mateix una pagesia
de primers del segle XX que la del temps de la guerra
civil, la de la postguerra o la dels anys 60. Cada
temps comporta un procés i una economia diferent
que determina els conreus i el bestiar que s’hi cria.
La plaça. A la plaça s’hi baixava amb el carro o amb
el carretó, es muntava la parada i es venia el fruit del
temps i en fi el que s’havia cultivat a la masia. La
clientela normalment era fidel, això no exclou que
també hi havia el comprador puntual o passavolant. Al
marge de la plaça, també comptaven amb el client que
pujava fins a la masia a cercar la verdura, el conill,
les figues o els tomàquets… La casa i la família. En
cent anys de vida agrària, una casa serva moltes
històries i per tant la memòria dels que hi han viscut.
A taula, en les festes dins la memòria callada o en veu
alta, aquest record es manté i es transmet de generació
en generació, el record fa viure els morts, i el caliu de la llar…de la pairalia va més enllà del
sembrats,
que ja no hi són, i estableix una història – llegenda que s’estén dins del clan o del que anomenem
parentela. Amb la casa com a centre es desgrana la història, es cerca la documentació i s’intenta
esbrinar o comprendre qui eren, què feien, com vivien, en què creien, quins neguits tenien els
avantpassats de qui servem cent anys d’imatges -per sort generacional-. La fotografia ens porta a
veure les figures dels qui ja no hi són, com eren físicament, quina roba portaven i quina cara tenien.
Hem incorporat la imatge a la memòria tant oral com escrita amb les que reconstruïm la nissaga,
sentim l’arrelament a un lloc i a una terra gràcies als quals els nostres cors bateguen amb la història
de la casa.
El nostre record és limitat, només arriba a la memòria oral de tres o quatre generacions, la resta a
poc a poc es dilueix dins del temps i només ens queden com a testimonis els papers i objectes que
ens han deixat. Hem sentit a parlar de l’avi de la cua, de la madrastra que volia que el seu fillastre
14
AGF. L’avi Pere Fontanills a l’hort de la Masia
es morís per tal que el seu fill heretés, del dinar de noces a la vinya, on es repartien una arengada i
se la menjaven amb un tros de pa i un ramells de raïm; de la construcció de la casa, de la denúncia i
persecució del besavi que, en escapar-se, li deia al fill: deixa’t agafar que jo ja et trauré; si
m’agafen a mi tu no em podràs treure, dels problemes de les herències, de les baralles i misèries
familiars, dels egoismes, del rosaris de cap al tard mentre pelaven les espigues de blat de moro, de
plomar els clavells, d’històries de la vora del foc, de tempestes i bonances, de la mort del cavall i del
seu enterrament en una feixa, dels diversos gossos que, des de la seva caseta, feien de guardians de
la masia, de quan venien els pagesos dels voltants a fer la batuda del blat a l’era de casa, del menjar
dels segadors, de l’àvia Maria que estava sempre delicada i a qui ofenia l’aire del cantó de Mataró,
de la seva costelleta de xai a la brasa que es menjava cada dia, de la tieta Maria que la cuidava i la
del seu paper de governanta a la casa. Recordem l’àvia Conxita impossibilitada, però amb un cap
despert com ningú, posseïdora de gran cultura i d’una fluïdesa oral impressionant, centre de tertúlies
dels seus amics i de la família fins a tal punt que esdevingué l’eix de la vida social de la masia; de
l’avi Francisco i del seu caliquenyo, que no li deixaven fumar a casa, per això el fumava afora i
que el deixava en un racó de la finestra, al tornar a entrar, per tornar-lo a encendre així que podia.
De l’avi Pere i del seu orgull de ser pagès, de la cura que tenia de l’hort, de la seva afició al futbol,
(havia estat jugador de l’equip del Patronat), de la seva addicció a la Tour de France i a la Volta
ciclista, gràcies a les quals va aprendre tantíssima geografia…, i ja de gran, de les visites que feia
cada diumenge als amics al Casal o a casa seva (l’àvia Conxita en to irònic deia “que anava a
visitar malalts i presos”). De la guerra civil i del creixement exagerat del poble ..;dins encara en la
nostra memòria tenim els problemes de la urbanització de la finca, de la construcció de l’escola El
Dofí i de l’Agustina que la va impulsar, amb l’ajut de la família, i també de la migradesa dels
polítics, que no varen saber comprendre que la masia anava lligada amb una era i una figuera. De
l’arquitecte-urbanista, a qui vàrem encarregar un projecte de salvament de tot això; sempre
recordarem la seves paraules, quan l’Ajuntament no va voler acceptar la seva proposta de desviar el
carrer per salvar figuera i l’era: “En Gaudí va descobrir la corba i l’Ajuntament de Premià encara
no l’ha descoberta”, expressió prou ben significativa envers la migradesa política d’uns tècnics i
d’uns polítics que no han sabut trobar la importància de la història.
També recordem les trobades que els darrers anys hem fet: “Les Tionades” originades en el context
d’una trobada amb motiu de l’enterrament d’un familiar quan algú exclamà “ La família només ens
trobem quan hi ha un mort …”
(1) Encara dins del porxo es conserva la barra de ferro massissa per a moure la roda dels catúfols o sínia.
(2) A l’època de la postguerra i del racionament tenien un petit molí de gra que, acoblat clandestinament a la
corretja del pou, servia per fer farina. Aquest petit molí encara es conserva.
(3) Veure la revista “Sediments”.
(4) És interessant el revestiment interior amb rajoles vidriades (de València) de 20 x 20, comprades de rebuig o a
peces soltes, fet que determina la seva datació cap als volts de la dècada dels anys 1910-20 i que representa un
mostrari decoratiu d’aquell temps.
(5) A primers de segle, les famílies Tió i Matutano foren de les primeres exportadores de patates de la Maresma
(veure l’opuscle “Tionada 2007”).
Un retall documental de la vida de masia.
“Serie D”. Junio 1906.
Es tracta d’un tac de matrius d’albarans (incomplet) que comença amb la data de 1912 i acaba l’any
1958 corresponent a arrendaments temporals de terra a diversos pagesos. Fem-ne un seguiment:
He recibido de D. Mechor Brach la cantidad de 87 pesetas, 50 céntimos por media anualidad
anticipada que finirá el último de Diciembre de 1911. relativamente al arrendamiento de una
15
porción de terreno de mi propiedad y una parte de casa donde habita en (situada en el paraje
llamado) del término Municipal de San Pedro de Premià, debiendo subordinarse este contrato a
las condiciones generales de los de otras fincas de igual índole del propio propietario, y muy
especialmente a la de que, a la terminación de este contrato, sean las que sean sus causas, el
propietario de ninguna manera habrá de satisfacer al arrendatario indemnización ni
compensación alguna, por plantas, ni por frutos, ni sembrados, ni forrajes, ni por mejoras de
ningún concepto. Extendido por duplicado en Premià a primeros de julio de 1911. (sense signar).
El dit Melchor Brach el trobem amb el mateix lloguer des de l’any 1912 fins al 1914.
En Bonaventura Feliu llogà terreny al Camp de Sant Pere per 225 ptes. els anys 1912 i 13.
En Mateu Carles llogà terrenys del Camp de Sant Pere per valor de 350 ptes., des de l’any 1912 al
1927. L’any 1916 paga 325 ptes., i el segon lloguer del mateix any 400 ptes., fins a l’any 1925 quan
se l’hi apujà a 450 ptes., preu que seguirà pagant fins a l’any 1928.
En José Rossell lloga terreny del Camp de Sant Pere per 30 ptes., durant el període de 1912-13. A
l’any 1957 trobem el lloguer de terrenys del camp de Sant Pere per 5.250 ptes., amb una deducció
de 2.500 o sigui 2.750. A l’any 1957 trobem un altre registre de lloguer de 2.500 ptes., por un año
y medio anticipado que finirá el mayo de 1957; signa Fco. Fontanills. Del mateix any 1957
trobem un altre registre per valor de 2.750 signat (P.O.) P. Fontanills. L’últim contracte que trobem
té un valor de 5.000 ptes., datat l’any 1958 (sense signar).
En José Font i Estrada Lloga un terreny per 60 ptes., per una anualitat l’any 1913 “en el paraje
llamado “La Caritat” de San Pedro de Premiá. El torna a llogar l’any següent.
En José Bartrés lloga un terreny del Camp de Sant Pere el 1913 per 400 ptes., terreny del Camp de
Sant Pere; l’any 1914 el torna a llogar pel mateix preu i també l’any següent 1915.
En Ramón Puigvert l’any 1916, entre el juny i el desembre del mateix any, paga 175 ptes., pel
lloguer de “una porción de terreno y la casa en que habita en S. Pedro de Premiá” comprés entre
el juny de 1916 i el desembre del mateix any.
Pedro Ribas el 25 de juny de 1917 paga 175 ptes., per mig any, d’una “porción de terreno del
Camp de Sant Pere de Premià de Mar. El segon semestre del mateix any en paga 325 i en segueix
pagant la mateixa quantitat fins a l’any 1920 que en paga 650, contracte que fineix l’any 1926.
En Francisco Muntasell paga 228,75 ptes., pel lloguer d’un terreny del camp de Sant Pere durant
un semestre de l’any 1917, en acabar aquest contracte se li apuja a 288,75, que anirà pagant fins a
l’any 1918, a partir d’aquí en paga 288 fins al desembre de 1919.
Juan Durán paga per un terreny del Camp de Sant Pere 150 ptes., per un semestre.
Miquel Mas paga 150 ptes., cada semestre per “arrendamiento de huerto y casa y huerto en el
paraje llamado Barrio de la Plaza, núm. 18. de San Pedro de Premià”. Seguirà pagant la mateixa
quantitat fins al desembre de 1930. L’any 1930 signa el rebut Maria Gras Vda. Batlle i Pedro Tió.
L’any 1930 signa el rebut Miguel Mas i Dña. Esperanza Mas Vda. Tió.
Damián Ferrarrons paga150 ptes., “por una anualidad anticipada” per un terreny del Camp de
Sant Pere l’any 1920-21, que seguirà pagant fins al juny de 1927. L’any 1928 el pagament és de 850
ptes., i ens apareix una nota al final del rebut que diu: “y además ni en el depósito ni en las rieras
se puede emplear el abono de carnasa. Des de l’any 1931 en endavant, en el rebut de
l’arrendatari, hi trobem les signatures següents: P.O. Antonia Solá i pel propietari Esperanza Mas
que no sabe firmar i P.O., Juan Targarona Vives; l’últim rebut està datat el 25 de juny de 1933.
Ramon ? Trobem un lloguer de 100 ptes., per un terreny del Camp de Sant Pere per a l’any 1922-
23.
Juan Juanos Rovira. 120 ptes., per “arrendamiento de un piso en el paraje llamado Barrio de la
Plaza de San Pedro de Premià”; el mateix preu anirà perllongant-se fins al 25 de desembre de
1926.
Enrique Batlle paga 1.000 ptes., por un terreno de mi propiedad situado en el término de Premià
de Mar, que finirá el 25 de junio de 1928. També es fa constar en el rebut: “y además ni en el
depósito ni en las rieras se puede emplear el abono de carnasa”. L’any 1930 trobem un rebut
16
anul·lat i ratllat amb una creu i en el mateix any un lloguer per valor de 1000 ptes., signat per
María Gras, Vda Batlle que es perllongarà pel mateix preu fins al 25 de juny de1932.
En la matriu dels rebuts trobem mitjos segells amb els valors de10, 15, 25, 30, 35, 40 i 60 cts., així
com sumes de valors, afegits al preu del lloguer, quantitats que suposem que formen part de
possibles vendes no enregistrades corresponent a fems, aigua, mesquita o altres…, que desconeixem.
. Joan Gómez Vinardell
Artefactes i eines de camp – XI. Recopilació de les fitxes de la Masia Tió-Fontanills.
087.- Màquina de desgranar blat de moro, cast. maíz. Consta d’una taula
de fabricació casolana on és collada la màquina a través d’un forat amb
forma d’embut, on es col·loca l’espiga i es fa rodar amb una maneta que,
accionada manualment, mou un conjunt d’engranatges que desgranen per
fricció; sota s’hi col·loca un cabàs de palma o una galleda on cau el gra.
El notari o l’ànima de l’espiga, en algunes pagesies, es trinxava i es donava
als porcs, en altres servia per cremar a la llar de foc (en el camp no es llença
res, el femer és l’últim destinatari de les sobres).
089- Arada. En cast., arado, instrument agrari per obrir solcs a la terra ( llaurar); aquesta estructura
també és anomenada cos de la reu en ella s’hi acobla la pala, les
guies, els tallants, la cameta i el fuseller. S’arrossegava o s’estirava
amb un cavall, euga o somera; el seu pas pel camp servia per a
remoure i condicionar la terra per als propers culyius. A la casa
n’hem trobat tres amb petites variacions i mides. Està composta per
una estructura de ferro. La rella, que és movible i pot ser canviada;
(la rella esdevenia una bona eina per fer un sot manualment, per
plantar un arbre o un pal per tancar la finca). Llargada 2,50 m;
amplada 1,40 m. Alçada 83 cm. Tota ella és de ferro de forja menys
el mànec que és de fusta. La podríem datar de primers del segle XX, entre els anys 1910-50.
094. Rascle. Cast. rastro o rastrillo. Aparell agrícola compost per
tres passamans, de forma rectangular, integrat per 27 puntes de ferro
que es passen per damunt del sòl, un cop llaurat, estirat per un
cavall o matxo. Serveix per desterrossar o aplanar la terra, per
rasclejar o recollir herbes o palla i també per colgar la llavor de la
sembradura; se’n coneixen de més antics amb estructura de fusta i
amb puntes de ferro. Podríem datar-lo de primers del segle XX,
entre els anys 1910-50.
095. Motocultor. És una màquina agrícola motoritzada, d’un sol eix;
utilitzada per a la llaurada superficial del sòl. Destria la terra i la
deixa més o menys fina. Substitueix la feina de fangar. En el mercat
n’hi ha de diversos models i marques destinats a cultius o terres
determinades; el que hem trobat a la Masia és senzill; la seva tracció la
té mitjançant unes rodes o aspes que destrien la terra; al darrere
disposa d’una mena de pala que fa el solc. El pagès el mena tot caminant
amb una mena de manillar on disposa de comandaments semblants als d’una moto. Llaurar amb
ell era una feina cansada sobretot de braços. Llargada 1,40 m.; amplada 0,86 m.; alçada 0,86 m.
Composició: motor, ferro, plàstic i acer.
17
096. Molinet de gra.. Servia per a moldre blat o altres gramínies i
també blat de moro. Funcionava amb una corretja que enllaçava
opcionalment amb el motor de la bomba de pistó del pou. Acabada la
guerra civil, el pagès havia de lliurar tota la collita de blat o altres
gramínies al “Consejo Nacional del Trigo” per poder abastir de pa les
fleques de tot Espanya. El preu de compra per part de l’Estat estava
regulat per llei. La majoria de pagesos tenia un molí d’aquestes
característiques i amb ell molien la farina per al consum propi o per a
intercanvi, la qual cosa era considerada una feina il·legal, per això el
molí es col·locava i treia oportunament per por d’una inspecció, ja que
la farina obtinguda esdevenia producte considerat estraperlo. Llargada 40 cm; amplada 20 cm.;
alçada 20cm. Ha perdut la part corresponent a l’embut. Composició: ferro colat.
Joan Gómez Vinardell.
Reflexions museològiques. ( 5 ). Records de feina. Joan Gómez Vinardell.
A partir dels anys 70, quan ens plantejàvem el Museu d’Estampació, teníem al cap la idea de fer
Arqueologia Industrial; amb en Joan Llanas assistírem a les reunions que feia en Casanelles al Col·legi
d’Enginyers i l’any 1983, amb l’aprovació del Museu de Premià com a membre integrant de la Xarxa de
Museus de Catalunya, es feia constar en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya la nostra intenció
d’incorporar-nos a la Xarxa de Museus Industrials quan els posessin en marxa.(1) El problema del Museu de
Premià sempre havia estat econòmic, mancat d’un pressupost raonable, de manera que gestionàrem la
misèria i tot així, amb el suport de l’AECC i de molta gent amiga, l’intentàrem tirar endavant malgrat alguns
pals a les rodes de les polítiques municipals.
Durant la temporada que en Josep Ratera formà part de la nòmina del Museu, ens plantejàrem la idea de
què havia de ser l’Arqueologia Industrial perquè ens adonàrem que el que feia la majoria de museus era la
recuperació industrial i exhibició de maquinària i peces recuperades. Els museus amb concepte Industrial
estaven en el mateix punt que l’arqueologia clàssica del segle XIX, calia començar a pensar doncs amb
mentalitat d’arqueòleg, amb la afegit de tècnic o d’empresari industrial. Introduírem el primer ordinador al
museu a partir d’un acord amb l’Empresa Orintex d’Itàlia (2); amb en Josep intentàvem investigar els
processos de color. de disseny i també la història i ens adonàrem que calia fomentar una formació adient, per
això va néixer la Fundació CRIT amb la idea de donar suport al museu i a la indústria i també poder formar
personal especialitzat (3). Es van publicar dos números de la revista “Aprenent”(4), la qual intentàvem que
fos l’òrgan divulgador de les nostres idees i recerques. La inestabilitat laboral, amb sous baixos, la manca de
personal i sobretot la manca de voluntat política no ens ajudaren gaire fins al punt que l’Ajustament
d’aleshores es negà fins i tot a signar la petició d’una escola artística per a Premià, que ja teníem quasi
concedida, i també l’Ajut Econòmic mínim per a un intercanvi europeu -a la llarga subvencionatconjuntament
amb la Regió de Greta Nord Isere de França. Els viatges a Como, Lió, Anglaterra i a alguns
altres llocs de França ens els pagàrem de les nostres butxaques; només tinguérem ajut quan, amb una
delegació, vàrem anar acompanyats de l’Alcalde Josep Torrents a visitar les empreses del sector de Lió i la
Cambra de Comerç de dita ciutat.
Amb aquest panorama aconseguírem mantenir 14 mostres de disseny per a l’estampació, que per cert en els
últims certàmens començava a tenir ressò a la Península i també en alguns països d’Europa. Dins del camí
de la planificació de la idea de Museu, Premià ha perdut moltes oportunitats. Els Ajuntaments no han estat a
l’alçada i, com em deia un tècnic i amic: “Joan, a Premià teniu polítics de tercera categoria regional i,
talment com diu la Bíblia, “no es poden donar perles als porcs”.
(1) DOGC. Núm. 328 13 de maig 1983….) manifesten
1. Que el patrimoni museístic de Premià de Mar ha estat gestionat i administraT fins ara per l’Ajuntament de
Premià de Mar amb assistència de la Fundació Pública “Museu de Premià de Mar, formada a partir de
l’Agrupació d’Estudis Científics i Culturals (AECC).
2. Que, partint de la situació actual i per arribar a donar el rendiment que cal al patrimoni museístic de
Catalunya, el Departament de Cultura de la Generalitat ha posat en marxa la Xarxa de Museus Comarcals de
Catalunya .
18
3. Que cal desenvolupar i potenciar centres impulsors de l’activitat museística en el camp
de la indústria i la tecnologia, que es coordinin entre si mitjançant llur vinculació al Museu
de la Ciència i la Tècnica de Catalunya .
I, en conseqüència, atenent al contingut del Museu de Premià i a la tradició d’aquesta
localitat dins de la Indústria de l’Estampació de teixits, a més de la tasca que li es pròpia
d’estudi, conservació i divulgació del patrimoni local i particularment del jaciment
arqueològic de la “Cadira del Bisbe”, el museu vol assumir com especialitat característica
el tema de l’estampació tèxtil (…).
Després de llegir aquest text considero que durant el període comprès entre 2000-2003 l’Ajuntament va trair l’esperit
dels fundadors fent fora el Servei Tècnic l’Entitat de l’AECC, amb l’afany polític de dominar una entitat que èticament
no era seva; jo crec que, si en aquells moments, l’AECC hagués tingut força econòmica, hauria posat en entredit
aquesta mena de confiscació municipal. Aquest trencament amb la societat civil, crec jo, que fou motivat per l’anunci
de l’ajut econòmic de la CE i amb el desig polític que ningú no li qüestionés el projecte del nou Museu, ni tampoc la
gestió dels fons rebuts. Per desgràcia hi ha persones i partits que encara estan molt lluny de la democràcia.
2.(2) 1989-90. Orintex S.R.L Prato, La Toscana, Itàlia. En Josep havia treballat amb el representant d’aquesta empresa a
Barcelona i ens facilità els acords que consistien en instal·lar un aparell al museu per a demostracions i formar a Itàlia
un tècnic (J. Corbella ); aquest fet ens conduí a una desfilada constant d’empresaris per les nostres instal·lacions amb
la consegüent difusió del museu a nivell empresarial, fet que no va arribar a comprendre ni la Generalitat, ni
l’Ajuntament tal com ho demostra el fet que els nostres pressupostos i personal seguien essent minsos. En aquella època
molts dies fèiem deu o dotze hores que no podíem cobrar.
3. (3) La Fundació CRIT va néixer com a complement tècnic i pedagògic del Museu; jo n’he estat el president, però la
direcció tècnica i de funcionament corria a càrrec d’en Josep Ratera, sense ell i amb els pressupostos que comptàvem
poc hauríem fet; en un començament rebérem el vist i plau de la Conselleria d’Indústria, però quan ens passaren a
Treball, fou un desori, ja que, segons la meva opinió, no van entendre res de res del que estàvem fent. Resumint: no es
pot formar un treballador amb cursets limitats de trenta o quaranta hores; a més els cursos han de tenir una regularitat
periòdica, cal saber quan comencen i quan acaben, cada any i naturalment els pagaments no poden ser a dos anys vista .
4. Se n’han publicat dos números, un l’any 1999 i l’altre l’any 2002.
Les fitxes de Salvador Moragas – XVI. Relacions de Colom amb Casenove -Coullon.
Hom sabia que Colom havia navegat i fins i tot naufragat amb un famós corsari, identificat com
a Casenove-Coullon, que havia cregut que era Genovès, (un lligam més amb la pretesa genoveïtat
de Colom) però hom ha arribat a la convicció que Casenove-Coullon procedia del comtat de
Foix, limítrof amb Catalunya, on existeixen els Casenove-Coullon. Aleshores podem comprendre
un fragment d’una carta de Colom : “Jo no sóc pas el primer Almirall de ma família”, afirmació
furiosament atacada pels genovistes, però que era certa, perquè Casenove-Coullon era reconegut
Almirall del Rei de França.
Durant el temps, Casenove-Coullon lluità, com aliat del Rei de França, contra Joan Sense-Fe,
casat amb Joana Enríquez, mare del que havia d’ésser Ferran el Catòlic; documents de l’època ens
detallen, entre els rebels contra Joan Sense-Fe, diversos Colom catalans. Carreras Candi ens fa
conèixer un document sobre “Un corsari anomenat Colom que atacava les costes valencianes
en 1473, després d’haver batut la flota del Comte de Prades, un fort sostenidor del Rei contra la
rebel·lió catalana.
En el año 1473, siguiente al de la paz de Pedralbes, aparece el corsario Colom, que, al servicio
ahora de Luis XI de Francia, manda siete naves, según documentos de los Cònsols de Mar
“reproducido”. Poco después, Lorenzo el Magnífico se queja cerca del rey de Francia de que el
corsario -que él llama Colombo- asalta sus barcos y se lleva tesoros de arte que Lorenzo
importava. El cronista de Enrique IV de Castilla, Alonso Fernández de Palencia, así como Diego
de Valera, Cronista de los Reyes Católicos, se lamentan de los estragos que hace (estos cronistas
le llaman Colón), al servicio.
Hernando Colón, hijo natural de Colom y la cordobesa Beatriz Enríquez de Arenas. Muy
19
querido de su padre, fue el historiador de sus viajes, llegó a poseer 15.370 volúmenes, y en el
catálogo figura la “Carta en catalán” que Colom escribió a Santángel. cuando regresaba del
Descubrimiento (figura la inscripción, pero la carta desapareció). Hernando Colom llegó a
Barcelona en 1519 y recorrió Cataluña. Estaba trabajando en obra geográfica que tenía que
titularse “Cosmografía” y tema que abarcaba todo el territorio peninsular, incluido Portugal. Todo
el material se encuentra en la biblioteca Colombina de Sevilla. Marc Aureli Vila viene trabajando
desde su exilio de Caracas y ha recopilado un folleto publicado por “Terra Ferma”con el itinerario
seguido en Cataluña por Hernando Colom.
Consta que en viatjar per terres europees estigué repetidament a Catalunya, i que, havent comprat
a Lleida un exemplar de l’edició de 1509 impresa a Barcelona de la”Disputa de l’Ase”,de
Guillem Turmeda, permet suposar que, si més no – llegia el català -; hi desfilen 101 noms de
pobles catalans recorreguts per Hernando Colom.
SEDIMENTS DE CADAQUÉS-36.
El dia 24 d’agost és dilluns i la Maria Assumpta i jo fruïm tres dies de descans; anem a banyar-nos
de matí de matinet – a les 8 del matí-, passem pel Marítim solitari i, pel camí de pescadors, arribem
a Port Lligat. Trobem en Salvador Planells que espera es seu nen ( de 45 anys) que ha anat tot sol a
llevar ses xarxis per si cauen quatre rufinots perquè “quan hi és, desclava’l” ( Si n’hi ha, pesca’l).
Ens parla del senyor Dalí i les va etzibant com els ases els pets: sempre n’hi ha que somien i
confonen la realitat.
Em van quedant pocs referents de confiança a Cadaqués: en Perico, la Roser, en Martí, la Feliç,
l’Esperança, en Joan Vehí i en Firmo per això els mimo una mica. Abans d’acabar les vacances
d’estiu, en Firmo em fa a mans unes notes de “quan los francesos nos prengueren”. Pel que es veu ,
els francesos, quan no sabien què fer, envaïen Cadaqués. Vegem-ho llegint l’escrit que segueix:notes
de 1794 i de 1813:
Diu en Firmo:
Encara que en un moment donat el comandament francès hagués fet aixecar una torre de defensa de
la vila (que la tenien ells), normalment els soldats francesos no venien pas a Cadaqués a portar-nos
regals. Venien complint ordres que – segons la política del moment – rebien de París.
Vegeu les següents cròniques escrites pels mateixos que les van viure:
“Vingueren los francesos que fou part de lo any 1794 y part de lo any 1795 a saver:
Primo, dia 26 9bre., sen anaren los capellans y era dimarts dia de Santa Caterina, lo dia 26 9bre.,
sen anaren los bastiments (vaixells) y lo dit dia vingueren dos francesos, lo dia 27 9bre., divendres
vingueren deu francesos si nos voliam donar, que lo general los enviava y lo dia 29, disapte, ne
vingueren a las quatre de la tarda sinquanta dos francesos y venian del cami de rossas ab tambó,
tots los regidos anaren al Pla de Podugue perque si los demanaven per sortir y entraren ab sabre
nu y quan foren al Pla de Pordugue lo Comendan fou -féu- afilerar la tropa y luego demana aont
eren los monicipals y luego sortiren y los digue Vosaltres sou la municipalitat, los digueren que si,
Vos dich que aqui me fa venir mon General Vitor si vos voleu rendi, los regidos les respongueren
que si ells eren ven rendits y a las oras lo Comendan los digue aver de tirar los barrets atlaire y
aver de dir Viba la Republica y a las oras també ho fou -féu- y demana volia allotjar la tropa, se li
ensenya la casa de la vila y noi volgue estar y a las oras la gent de la Plasa qui sen prengue dos,
20
qui sen prengue tres, no sen ague de allotjar cap, sols lo Comendan se allotja a casa de rafel marti
y lo dia 30 9bre., diumenge, sen tornaren tots a portar lordre a nal General al moli den Barbansa y
lo primer dia Dbre, dilluns, retornaren estos sinquanta dos francesos y los posaren a la casa de la
vila, sols lo Comendan se estigue a casa den marti y queda per Comendan de Plasa y lo dia 6 de
Dbre vingueren los canones (canoners, artillers) eran trenta omes los allotjaren per las casas,
comensa rossas a fer foch lo dia 7 de Dbre y aguantat fins lo dia 4 de febrer que se va rendi y
segons deian los matexos francesos moriren ab el siti de rossas de set abuit mil francesos, lo dia de
Sant Pau 15 de Jener caigueuna nevada que homes nats no avian vist y se glasa per los teulats, que
avia taulat feia una Brasa de candela y dura quinse dias totas las montanyas blanques y fou pocas
oliveras y lo dia 16 de Jener ne vingueren del mas den mares, de un acampamen y bateria y abia
que feian foch al castell de rossas, passat de quatre sens que no se com pogueren venir per eser tot
blanch, se allotjaren a la rectoria, casa lapotecari, y a casa Banus per aversen estos anats y altres
per las casas y ab aquellas trets los aviam de donar llenya y Bi y nos pagaven ab papes, lo dia 2 de
febre sen tornaren a nal mas den mares y lo dia 4 de febre ne retornaren passat de quatre sens y los
allotjaren per las casas, que y ague temporada que foren passat de set sens omes canones y tot, sen
portaren tot lo vi de la rectoria, entre la tropa era a la vila y trajinaren a la campamen del mas den
mares que ne tenia passat de mil botes, sen portaren tot de casa Banus, tot de casa marques, tot de
casa an Rubies del Call, tot de casa Josep Godo del Portal, tot de casa Durana -Durana és la
feminització de Duran i la casa és a Sa Plaça), tot de casa lareu Pribat, tot de casa Pate de la plaja,
tots estos com sen avian anat los avian pres per migrans, los que se quedaven nols tocaren res, sols
se ague de donar vi per les cases pertocan quan el dels migrans fou acabat y lo matex any y ague
vona anyada de olibas, que los francesos a la Coresma ne pagaren fins a bintiquatre pacetas ( es
suposa la quartera. La quartera d’olives pesava aproximadament uns 75 quilos) per anal rossello, lo
dia 4 de febrer plantaren lo pal de la llivertat y era un pi de lort de Don Joan escofet y lo plantaren
a la Plasa davant de la casa den Capdaigua y ballaren la farandola, lo dia 10 de febrer entra una
bombarda de lloret venia de tunis carregat de faves y sent y tantas vorteras de blat, entra a la tarda
ab bandera española pensant eram despanya y foren presones y los posaren a casa salvador de
costa per preso y una nit fugiren tots, y estigueren fins lo dia 31 de agost de 1795, sen anaren tots y
fou a les 9 de la nit cap a coplliure y aquella nit ningu dormi de alegria y en lo castell de figueres y
rossas y entraren los españols lo dia 7 de 7bre y lo disapte de sant Jacinto comensaren de tornar
dir missa y lo dilluns 14 7bre pujaren Sant Sebastia que era Baro a la ermira ab professo y mosichs
y estigueren los gabais a Cadaques nou mesos, lisglesia no mos y feren malbé res, los quatre mesos
primes se deia lo rosari Demati y tarda y despues se tanca la isglesia per temos no la feren malbe,
a nal Castell (avui El Colom) y portaren dos canons de bronso de rossas, a la punta de soliguera y
foren una bateria de dos canons de bronso, los monicipals de quan los gabais y eran en son Joseph
Guardais regido, Anton Ballesta regido, Sebastia Pujol regido, Ramon Verga regido, Joseph Rubies
diputat, y Baltasar Riera diputat y Baldiri Porcalla sindich, tots estos ja eran Justicias despanya y
quan entraren los gabais agueren tambe de servir.
Pera Antoni Moret
Nota.-Document cedit per en Firmo Ferrer l’estiu de 1998. Aquest document l’he transcrit tal com
resa l’original (atès que, si es llegeix amb atenció, s’entén perfectament) per tal que puguem
adonar-nos de l’estil, del vocabulari usual aleshores; i també de la sintaxi i de ortografia de finals del
segle XVIII. Francesc López.
MISCEL·LÀNIA -36 ( espigolant per Catalunya).
A la Pedrera sempre és interessant d’anar-hi i el darrer trimestre de l’any 2000 hi hagué una
exposició sobre el FAUVISME (1904-1908), no tan espectacular com la de París, però déu n’hi do.
Heus aquí una mostra literària al respecte, ja que no puc adduir la mostra pictòrica respectiva.
21
El fauvisme és el pont entre l’impressionisme i el cubisme. El seu únic manifest és l’aposta pels
colors purs en paisatges i retrats i la negació de l’ombra.
– Foren deixebles de l’estudi Moreau: Matisse, Ch. Camoins, Dufy, Emile Otho Friesz, G. Braque,
Kees van Dongen.
– Busquen la llum del nord i la del midi (Cotlliure).
– Se suposava que els colors descarregaven llum.
– Sempre cal buscar el desig de la línia. (Matisse)
– Els mitjans més simples són els que permeten al pintor expressar-se millor. (Matisse) .
– La negació de l’ombra és una nova concepció de la llum. (A. Dérain).
– Vaig exaltar tots els meus tons i vaig traduir tots els sentiments de què era conscient en una
orquestració de colors purs. Era un salvatge sentimental, ple de violència. Traduïa
instintivament el que veia, sense cap mètode i transmetia una veritat no artística sinó humana.
Vaig malbaratar i esprémer tubs d’aiguamarina i vermelló. ( Maurice de Vlaminck).
CANÇONS POPULARS CATALANES-7
LAS DOS GERMANAS2
Lo matí de Sant Joan — á cullir roses m’envian
en un jardí que tenim – á la bora de marina.
Mes ay! de la oliva
de la oliva n’he nascuda;
mes ay! de la oliva
que les fa de tres colors – rosa vera y satalia”.
Lo casador de la reyna – ja n’ha cassat nit y dia,
no’n troba llebre, ni dayna, — ni de morta ni de viva,
sino’n troba una arboreda – que granava y no floria,
y sota de la arboreda – un ginjoler n’hi havia,
y sota del ginjoler – una dama molt bonica.
Los vestits que ella portava – n’eran d’or y plata fina
y una camisa d’holanda – mes de cent ducats valía.
Ja la presenta á la reyna – á la reyna de Turquía.
–Veli aquí senyora y reyna – una molt bella cativa.”
La reyna quan la va veure: — ¿D’hont has tret dama tan linda?
Ja mana á los seus criats – que la tirin al foch viva,
que quan la veuría’l rey – d’ella s’enamoraría,
–Ella sería la reyna – y y jo fora la cativa.”
Quan va dir estes paraules – una vella responía:
–Reina li daré un concell – de los pochs que jo savía,
mes val que la fassa anar – á rentar á la marina,
mentres anirá y vindrá – sos colors blanchs ne perdría”
Bonica quan hi anava – mes bonica quan venía.
Lo rey se la va quedar – per ferli cuydar ses filles.
Un día estava volcant – la mes petita que havía.
— Ay filla la meva filla, — á ma terra te voldría,
te faría batejar – per un frare que hi havía,
y’t posaría per nom – Donya Isabel de Castilla
que tenía un germana – que per nom aquest tenía.”
2 Hi ha un cant popular asturià, quin desenllàs es igual al d’aquesta ultima versió, sobre lo mateix asumpto també hi ha
una versió castellana que’s pot veure en lo Romancerillo d’En Milá y Fontanals, pag. 125, primera edició.
22
La reyna estava en lo llit – y estas paraulas sentía.
— ¿Sentiu vo lo senyor – lo qu’ara diu la cativa?
— Si axó no voleu que diga – jo la faré cremar viva.
— Axó si que no ho fareu – puix á mi me mataríau
que si axó fos veritat – germanes les dos seríam
y juntas al palau eram – en les terres de Castilla.
(Extreta de Cançons populars catalanes, de Joan Guash i Sebastià Farnés, any 1901).
EN MEMÒRIA DE LA NEUS ALBÀ.
Quan tindreu a les mans aquest número de Sediments, farà unes tres setmanes que la que fou
cofundadora de l’Escola El Dofí de Premià de Mar i després treballadora i marassa de la mateixa ens
ha deixat d’una manera sobtada a causa d’una embòlia cerebral a Londres, mentre anava a oferir el
seu amor al seu segon nét Alan, que encara havia de néixer. Heus aquí unes paraules meves que com
tants d’altres manifesten que la trobo molt a faltar:
NEUS – 19-02-2010
Cada camí té una sorpresa
si busquem un referent entre les fites
que il·luminin corriols a les palpentes,
i, si aquesta banderola és bondat per referència,
ja no ens queda cap excusa per trobar-la.
Se’ns ha escapat en silenci l’amor en ta persona,
sense fer soroll, com tu solies;
era ta manera d’arreglar les coses,
marassa bona!…, que tot ho entenies,
escalfor radiant, servei sense mesura,
ni planys ni revenxines.
Cada moment és plenitud, segons es visqui
i tu en feies col·lecció per regalar-los
fos l’amic, una criatura o bé algun mestre
qui en reclamava, eres tu qui n’hi donaves.
Sense tu no quedem orfes,
en nosaltres ta llavor ja està granada
i la collita assegurada.
Francesc López i López. Premià de Mar, 19 de febrer de 2010.
Miscel·lània. Fauna: ocells :Joan Gómez Vinardell.
Orenetes. Vénen amb el bon temps. Antigament quan es construïen cases de tàpia deien que es
feien amb ciment d’oreneta. També hem sentit la frase que diu en to despectiu: “aquella casa está
feta en saliva d’oreneta”. A Premià de Mar actualment (2010) no trobem cap rastre d’aquest ocell .A
Premia de Dalt a poc apoc també estan desapareixent; actualment ens diuen que encara hi hagut
nius habitats (2009) a Can Costa i a Can Borbon o Werboom; a més a més, segons el sabater ens
explica els nius que tenia a casa seva ja fa dos anys que no hi nien, això també ens ho confirma en
Toni, antic masover de Can Riera de Sant Mateu.
23
Merles. Corren per terra i de lluny semblen rates .No paren de refilar o de xiular. Recordo que, quan
a l’any 1984 vaig anar a la ETEA de Vigo a fer el curs d’electricitat naval per fer de caporal a la
marina, el comandant de la base (que estava un xic sonat) va “treure” una llei de la marina del
segle XVIII (no derogada) i encara vigent que deia que es prohibia xiular a la marina de guerra.
S’amagava entre els arbustos del jardí cercant algú que xiulés. Jo feia de bibliotecari a la
biblioteca d’oficials i els sentia a dir en to de mofa ¿Quién es el valiente que l’explica al
Comandante que los que silban són los pájaros? La raó d’aquesta llei esta basada en les ordres que
es donaven en els velers mitjançant un xiulet agut. Prohibia xiular per no confondre els sons i les
ordres.
Magalls. Són més grans que les orenetes. Quan jo era petit (1950) deien que les orenetes eren bones
i els magalls dolents. Si baixen a terra no poden alçar el vol perquè les ales són massa llargues i no
les poden batre . Quan en trobàvem un a terra, si el volíem salvar, l’agafàvem i el tiràvem enlaire per
que pogués sortir volant.
Puputs. Ja arriba el temps de les puputs ( el bon temps). Quan la puput canta crida el bon temps.
Diuen que… si mates una puput tindràs un any de malastrugança. Però si no la mates i li prens la
ploma del cap, el tindràs de bona sort.
Rates pinyades. Sortien cap al tard i omplien amb els seus vols el cel. Les caçàvem amb una canya
i un drap blanc lligat a dalt, xocaven i queien. S’alimenten de mosquits; em deia un pagès fa temps.
Cal que les protegim.
24
Recull per Internet
El Castellano, dialecto del catalán..!!!
El estudio “Der Ursprung des Spanischen” realizado por el Romanistische Abteilung de la
Universidad de Friburgo dice demostrar que el origen de la lengua castellana es el catalán.
El grupo de lingüistas e historiadores alemanes descubrieron en la Biblioteca Vaticana una
serie de textos de mediados del siglo IX dC. donde escribanos de la corte de Ramón IV
discutían la fuerte influencia que estaba ejerciendo el catalán sobre el castellano “las
gents de la castella usen ja nosos vocablas”, “la gente de castilla ya usa nuestras
palabras” se puede leer en el texto de uno de los escribanos. A mediados del siglo IX la
influencia catalana sobre el resto de la península creció de forma muy notoria. La gran
influencia económica y social que los catalanes ejercieron tuvo que dejar huella.”La
preponderancia de la cultura catalana, y su mayor grado de desarrollo supuso en las

Artefactes i eines de camp-VI. Recopilació de les fitxes de la Masia Tió Fontanills.

noviembre 29, 2010

 

042.Trampa per caçar talps. Datació: inicis del segle XX. Mides: Llargada 21 cms. Amplada de 3 a 6 cms. Composició: ferro en forma de molla.

 

 

043. Diversos taps de suro de moltes mides segons l’us. El tap de suro es un tap segur i de poc preu el pots comprar o fer-lo tu mateix, serveix per tapar una ampolla, una bota, un barral o un bunó de regat. els em trobar des de un centímetre de diàmetre a a 15 centímetres per els regs d’aigua.

 

044.Diversos taps de fusta de moltes mides servien per tapar les botes hermèticament moltes vegades amb un drap fen de junta.

 

 

045. Bonó o tap de pericó. Utilitzat per controlar l’aigua en els diversos registres del regadiu. Datació: segle XX. Diàmetre: acostumava a tenir entre 12 a 15 centímetres. Composició: llautó o bronze, es lligava amb una cadena per facilitar l’acció de tapar i destapar.

046.Vàlvula de llautó o bronze. De forma cònica per ajustar la part de dalt amb la part inferior de la vàlvula. Se’n feien de 2 a 20 centímetres per a diverses utilitats, des d’una pica de cuina, de safareig o d’un pas d’aigua per regar.

 

 

047. Ratera. Mitjans del Segle XX. Ús: caçar ratolins. Material: fusta i ferro. Llargada 17cm. Amplada 8,5 cm. Trampa accionada per una molla. Com esquer s’hi acostumava a posar una cotna de cansalada.

 

048. Trampa dentada. Per a la caça de petits mamífers com ara per caçar conills, rates… Llargada 30 centímetres. Amplada 13. Composició: ferro.

 

049. Ballesta per caçar ocells. Datació:1950-60. Llargada 15 cm. Amplada 11 cm. N’hi ha de diverses mides. Com esquer s’acostumava a posar una formiga alada agafada pel cul amb la pinça de la ballesta.

 

 

050. Petites balances de dos plats. Datació: 1910. Llargada 22,5 cm. Amplada 12 cm. Diàmetre dels plats 10 cm. Composició: Ferro i llautó. S’utilitzaven per pesar herbes medicinals, petites quantitats d’algun producte i també per comprovar el pes de les monedes d’or.

Joan Gómez Vinardell.

Correfocs i el rebuig d’Europa

noviembre 8, 2009

Correfocs .Els correfocs es manifesten,fen un correfoc despullats,en contra de a normativa Europea sobre les festes populars, jo no ser i em guanyat gaire a nivell social amb la Comunitat Europea dons a més de implantar el més salvatge capitalisme bancari i comercial, no entén, ni vol entendre la cultura que comporten les nacions que formen l’espai Europeu, més enllà dels concepte d’estat. Des de la seva visió d’urbanites encastellats, no entenen o no volent entendrà les microcultures de la geografia Europea; els problemes del camp i de la ramaderia i la pesca, de les empreses petites i mitjanes, i de les milena-ries cultures de cada lloc. Volen imposar per la força una uniformitat inamissible les seves formes de govern cada vegada s’allunyen més de la mítica Europa del Steinet i Adorno i dels pensadors que en el seu moment la varen constituir. Europa cada die es més política i menys social, cada dia es més feixista, cada dia recull més l’esperit exclouen Nazi. Em las seves normatives i actuacions- jo crec- que ens vol convertir em una mena de clònics, que pensem tots igual i a la seva mida, sense deixar pas a les economies de subsistència i el dret a decidir (de baix a dalt ) dels pobles de com volem viure i gaudir de les nostres cultures, llengües i maneres de guanyar-nos la vida . La idea fonamental d’aquesta Nova Europa, és mantenir actius amb un bons sous a una colla de polítics obsolets, dins del seu partit, mantenir una economia de les empresses multinacionals, alimentar econòmicament les entitats bancaries i carregar-se poc a poc tota manifestació local d’economia i cultura, en favor d’economies i cultures unificades, dons les micró actuacions o vivències humanes, són per ells molt difícils de controlar en un futur.

El planteig definitiu es; ens es rendible humanísticament a les nacions i pobles de l’espai geogràfic Europeu, formar part d’una Europa excloent ? Ens em equivocat en els camins de la construcció d’un somni, en el que creiem en una Europa dels pobles. Els polítics d’aquesta mena d’Europa estant defensant conscient o inconscientment una nova dictadura , estan creant un mostre?