Correfocs i el rebuig d’Europa

Correfocs .Els correfocs es manifesten,fen un correfoc despullats,en contra de a normativa Europea sobre les festes populars, jo no ser i em guanyat gaire a nivell social amb la Comunitat Europea dons a més de implantar el més salvatge capitalisme bancari i comercial, no entén, ni vol entendre la cultura que comporten les nacions que formen l’espai Europeu, més enllà dels concepte d’estat. Des de la seva visió d’urbanites encastellats, no entenen o no volent entendrà les microcultures de la geografia Europea; els problemes del camp i de la ramaderia i la pesca, de les empreses petites i mitjanes, i de les milena-ries cultures de cada lloc. Volen imposar per la força una uniformitat inamissible les seves formes de govern cada vegada s’allunyen més de la mítica Europa del Steinet i Adorno i dels pensadors que en el seu moment la varen constituir. Europa cada die es més política i menys social, cada dia es més feixista, cada dia recull més l’esperit exclouen Nazi. Em las seves normatives i actuacions- jo crec- que ens vol convertir em una mena de clònics, que pensem tots igual i a la seva mida, sense deixar pas a les economies de subsistència i el dret a decidir (de baix a dalt ) dels pobles de com volem viure i gaudir de les nostres cultures, llengües i maneres de guanyar-nos la vida . La idea fonamental d’aquesta Nova Europa, és mantenir actius amb un bons sous a una colla de polítics obsolets, dins del seu partit, mantenir una economia de les empresses multinacionals, alimentar econòmicament les entitats bancaries i carregar-se poc a poc tota manifestació local d’economia i cultura, en favor d’economies i cultures unificades, dons les micró actuacions o vivències humanes, són per ells molt difícils de controlar en un futur.

El planteig definitiu es; ens es rendible humanísticament a les nacions i pobles de l’espai geogràfic Europeu, formar part d’una Europa excloent ? Ens em equivocat en els camins de la construcció d’un somni, en el que creiem en una Europa dels pobles. Els polítics d’aquesta mena d’Europa estant defensant conscient o inconscientment una nova dictadura , estan creant un mostre?

 

Sediments 30

Costumari.

Sant Joan de Mediona. Festa Major del 2008.

L’actualment esplendorosa festa de les festes amb tot l’enorme rebombori i tragí modern és una herència, un llegat dels avantpassats arrelats a la tradició que perdura i, nogensmenys, lligats a  valors pairals que el vent postmodern tendeix a esbandir.

En la història de Sant Joan, la festa major, a través dels anys s’ha celebrat en tres dates diferents, primerament s’esdevingué en el dia 27 de desembre, després, ja als inicis de la dècada dels 1840, fou traslladada a l’últim diumenge d’agost i, des de l’any 1987, apareix a l’últim diumenge de juliol, dia de l’arribada de la d’enguany.

El nostre poble antigament s’anomenava Sant Joan de Conilles; l’integraven unes poques i comptades cases pairals a més a més d’unes quantes masies aïllades. Aquest llogarret tenia per patró Sant Joan Evangelista, i com que el dia del sant s’esqueia el 27 de desembre, ja a l’hivern, si el temps ho permetia, la reduïda població de Sant Joan de Conilles vivia una minúscula festa major. Aquell magne esdeveniment consistia en una missa a l’església de Sant Joan, celebrada pel capellà de Santa Maria de Mediona que es desplaçava per tal motiu a Sant Joan de Conilles; en sortir de missa, a l’entrada espaiosa d’una casa, un músic de gralla o flabiol feia sonar danses aleshores conegudes de tothom, tocava balls col·lectius que el jovent ballava en grup seguint el ritme i saltant; aquestes danses tenien noms com la pavana, la gavota, la gallarda, i especialment el minuet que despertava tal entusiasme que els joves i les noies el ballaven fent gestos i reverències. Mentre durava el sarau estava encesa al carrer una foguera, al seu entorn els veïns torraven llesques de pa i xerricaven aiguardent amb un porró. Després cada cas,a si no portava dol, gaudia d’un àpat extraordinari dins la pròpia llar.

A partir de l’any 1800 a prop del nucli antic de Sant Joan de Conilles, a l’altre costat de la riera, aparegué un nou barri, en deien “el raval”; aviat tingué plaça i carrers, i superà la població del llogarret vell. Poblaven “el raval” pagesos, treballadors constructors de la caseta pròpia, artigaires d’un bosc que convertiren en fèrtils vinyes amb contracte de “rabassa morta”, i ells, aquí en aquesta terra portaren endavant una família.

A començaments de la dècada dels 1840, Sant Joan de Conilles tragué la festa major dels hiverns inclements; per fer-ho, abandonà el patrocini de Sant Joan Evangelista, i es posà sota l’advocació de Sant Joan Baptista. Després, traslladada la festa a l’estiu, se celebrà a l’últim diumenge d’agost; s’acabà la foguera, el menjar torrades, el patir fred, i es canvià l’hora i el lloc del sarau; l’aconteixement tingué lloc al començar la tarda en una era, on unes gralles vingudes d’indrets forans, feien ballar el jovent les danses típiques de sempre.

El primer de gener de 1859, Sant Joan de Conilles, convertit en parròquia segregada de Santa Maria de Mediona, començà a tenir capellà fix aposentat al poble

Sembla que més o menys en aquestes dates, en la nomenclatura oficial civil, es designà Sant Joan de Conilles com Sant Joan de Mediona.

Vint-i-cinc anys després, al 1885, Sant Joan de Mediona vegé funcionar el braç de carretera que l’enllaça amb Sant Pere Sacarrera, i transitaren pels carrers animals enganxats al carro.

La població local creixia, s’acostava al miler d’habitants, vivia immersa en una bonança econòmica, propiciada per les moltes vinyes novelles productores de vi venut a bon preu; i amb la prosperitat aparegué una sala de ball espaiosa, a la primera planta d’una casa gran de la Plaça; la sala disposava d’un altell per col·locar-se l’orquestra; i allí tingué lloc el ball de festa major amenitzat per uns músics que, tocant amb solfa nous balls, deixaven les antigues danses en grup, i donaren a conèixer-ne d’altres com la polca i el pas doble, ballades per cada jove i noia fent parella; també interpretaren una mostra de “rigodons” i “llanseros”, danses considerades de lluïment a les viles grans.

La bona època fou aprofitada per Magí Palà Bargalló, mestre de minyons i secretari de l’Ajuntament, que agrupà els joves dirigits per un cantaire expert i, en la vesprada de la festa major, s’interpretà una serenata de cançons catalanes al carrer de la Plaça, davant de cal Palà entre atxes enceses il·luminant la fosca de la nit.

El pugó de la fil·loxera avançant d’una comarca a l’altra, va matar les pròsperes vinyes medionenques l’any 1890; l’abundor es convertí en misèria, la sala de ball tancà portes, i durant molt de temps 1′esbarjo popular s’absentà de la festa major, reduïda a una celebració religiosa.

Deu anys després, al 1900, en començar el segle XX, Mediona comptava 1.530 habitants, i es visualitzà la sortida del túnel. Funcionava al poble una fàbrica amb telers de fusta moguts a mà, s’establí un cafè i fonda a la Plaça, s’estrenà una nova sala de ball a la part alta de la població, reobrí portes la sala d’abans, i aquell últim diumenge d’agost hi hagué sarau en dos locals diferents.

L’any 1903, en la festa gran, una penya coral catalanista, denominada “La Sega”, dirigida pel jove Pere Olivella, exescolà de Montserrat, interpretà una serenata de cançons catalanes davant la casa de l’Ajuntament. La “Sega” no durà gaire; però sí que continuaren festes majors amb músics en dos locals, símbol de dues classes socials diferenciades; la veu popular deia que els de la sala de baix calçaven sabates i podien llogar bona orquestra, mentre que els de la sala de dalt portaven espardenyes i solament podien assumir una orquestreta. Ambdós llocs prompte organitzaren per la festa grossa el ball de rams i el de la toia.

L’any 1920 a Cal Llambart estrenaren una nova sala de ball, llavors resultà que n’hi hagueren tres; els seus clients, distingits joves del poble amb corbata vistosa i sabata de xarol també finançaren una orquestra per la festa major.

L’electricitat arribà a Sant Joan de Mediona l’any 1922; una llum elèctrica resplendent il·luminà les llars, els carrers i les tres sales de ball amb aquesta nova lluminària ampliaren el programa de la magna festa; oferiren sessions de ball tarda i nit, la repetiren l’endemà dilluns, i en el primer dia havent sopat els músics, feren tocades davant la casa de l’Ajuntament.

L”any 1925 contribuïren a l’esplendor de l’efemèride els vuitanta cantaires enrotllats que, exhibint barretina, interpretaren les cançons més engrescadores d’Anselm Clavé, amb acompanyament musical sota la direcció de Pere Olivella el diumenge davant l’Ajuntament i el dilluns a la Plaça.

Durant la festa major de 1927, Sant Joan de Mediona gaudí de tres orquestres, una en cada un dels seus locals d’esbarjo, a cal Llambart sonava una petita representació de la banda municipal de Barcelona, a la sala de dalt treien la son uns músics fluixets, i a la sala de baix tocava l’orquestra Torras de Barcelona; aquesta acompanyà harmònicament la coral quan, en el seu concert de nit, estrenà “L’Himne a la Senyera de l’Agrupació Coral Mediona” amb música de Pere Olivella i lletra de Ricard Capdevila.

El mateix any 1927 es tancà la sala de dalt, no obstant el seu públic fou absorbit per una nova sala de la Cooperativa, dotada d’un escenari apte per a representacions teatrals; la sala s’inaugurà l’any 1928 alhora que es posava en servei la carretera de la Llacuna.

L’any 1929, enmig d’un clima unitari, Mediona plantà el primer envelat de les seves festes majors; estava engalanat, tenia llotges, alfombra, bona il·luminació, gran orquestra, i en el ball, concorregut per nombrosos contempladors i contempladores, noies empolistrades i nois amb americana, ben clenxinats, ballaren tangos, xarlestons, foxtrots, rumbes i valsos a desdir. Hi hagué la novetat d’un partit de futbol en un camp a dalt d’un serral, on a vegades el vent s’emportava la pilota.

L’envelat, onejant banderes festives dos dies a les acaballes d’agost tornà i retornà.

L’any 1931, proclamada la segona República, la festa major va revestir una fastuositat extraordinària; l’anunciava un programa amb una vista general de la població a la portada, a més a més del fastuós envelat i de la bona orquestra, s’exhibiren els diables, els castellers, els bastoners, els capsgrossos; i en un nou camp d’esport, situat en un pla dessota del cementiri, l’aviador Canudas deixà caure una pilota de futbol.

Els següents anys aquest esperit unitari es trencà, la festa s’escindí en dues meitats: un envelat el tingueren els propietaris, i un altre els rabassaires de la Cooperativa i, a l’any 1935, en un ambient crispat, el sarau de festa major se celebrà en dues sales de ball partidistes sense envelat.

A l’agost de 1939, acabada la Guerra Civil, havien quedat seqüeles, dolien profundes ferides obertes, entristia el ròssec amarg d’uns joves que havien marxat al front i no tornaren, d’uns veïns que estaven a l’exili, d’altres que estaven a la presó; i alguns dels perjudicats i perseguits en l’escomesa revolucionària de la guerra ignoraven que la línia divisòria entre la justícia i la venjança és difícil de definir.

Malgrat tot, dos homes oberts a la convivència, al perdó, i a l’oblit, el senyor Ramon Queral i el Senyor Josep Tapioles aconseguiren fer ressorgir la festa major de bell nou amb l’envelat engalanat, l’orquestra completa, el cant coral i aquell escalf familiar que propicià el retorn a la pau.

Els anys següents, la festa major d’envelat amb espectacle el diumenge a la nit ja fou norma, veié reaparèixer el futbol; al 1944 s’allargà un dia més, i a l’última sessió de ball del dimarts s’hi organitzà una pacífica batalla de “confetti”.

Durant dècades Sant Joan de Mediona ha exhibit l’envelat com el seu elegant vestit de festa major; era el palau principal on calia entrar lluint la millor roba i els més correctes modals; dins seu sonaven ritmes melòdics, es percebien canvis generacionals, es buscaven moments feliços i, entre compliments cerimoniosos, esdevenia hora bona la bella il·lusió; apareixien a compartir l’estona convidats parents, visitants amics, coneguts forasters.

L’any 1987 es decidí canviar la data de la festa gran; de llavors ençà s’ha celebrat a l’últim diumenge de juliol.

Des d’aleshores les entitats locals li han donat un fort impuls i emergeix festiva dins una societat agitada per canvis radicals.

Així veiem com en el poliesportiu no solament actua una famosa orquestra de professionals, sinó que també els nostres joves músics interpreten música moderna. I si, a la piscina, un grup forà d’havaneres diverteix a la gent, la coral de Mediona continua fent sentir la seva veu afinada. El grup de teatre l’Escorça aconsegueix reunir una multitud embadalida. L’Associació d’Estudis Científics i Culturals viva i desperta segueix mostrant les seves recerques. El futbol tampoc no perd l’entusiasme característic.

Heus aquí abreujada una ressenya històrica de la nostra macrofesta; descrit queda com, a poc a poc, pas a pas, any rere any s’ha recorregut un llarg camí de segles.

Enrolats al progrés, adherits als descobriments científics i a les conquestes socials, addictes al seny i a la llibertat responsable, ens honora ser fills de Sant Joan de Mediona, ens sentim hereus de successives generacions anteriors arrelades a un ahir llunyà; uns avantpassats ens han deixat en herència la festa de les festes, una tradició nostrada d’abans, d’ara i de després que, ha estat, és i serà, gratificant reunió familiar, entretinguda trobada veïnal, i la gran alegria de tothom. Josep Suriol Solé.

Nota.

Aquest text havia de ser llegit com a pregó per la Festa Major, però considerant la comissió que era massa llarg hi renuncià i se’n va fer un de més curt, perdent el valor de costumari i de memòria històrica que en Josep Suriol oferia. En llegir-lo jo, durant una de les meves estades a Mediona, m’autoritzà a publicar-lo a Sediments. Crec que és molt important la feina que fan moltes persones com en Josep cercant les arrels de la història de qualsevol lloc; també penso que la societat ha de saber recollir aquestes iniciatives en butlletins locals, en els Centres d’Estudis o en Programes de Festes Majors. Dins el meu arxiu conservo un corpus de programes de festes on queda palès que cada població recull poemes i històries – records locals, resumin:, material, fonts per a la història, que cal saber valorar i promocionar en cada indret. Una cultura esdevé viva quan s’expressa com a societat civil en petits treballs, butlletins o revistes locals, malgrat tinguin poca tirada, però no per això deixen de romandre vives en els sentiment veïnal. Els records o l’imaginari de la pròpia història formen el llevat de la història general del país i dels seus signes d’identitat. No juguem a amagar-los. J.G.V.

Les fitxes d’en Salvador Moragas. X. Tesis de Ulloa segons Bayerri.

Según Ulloa, el padre y el hermano de Colón se llamaban Jaime, transformado en Diego. El nombre de Jamaica viene de Jaime, Puerto Rico recibió del descubridor su propio nombre, Juan Bautista. Colón exigió que las Capitulaciones fuesen, no sólo con la Corona de Castilla sinó también con las de Aragón y Catalunya, y así lo sustuvo después su hijo Diego en el proceso contra el Fisco. ParaUlloa la verdadera família Colón era una familia catalana que debió reunir apellidos de Colón y Torroja, o bien Colón y Monrós, emparentados probablemente con los Sacosta, los Casanova y los Coloma. Se ha comprobado la existencia, en esa época en Cataluña, de varios Jaime y Juan Colón, padre e hijo, y hasta con el segundo apellido de Monrós. Podría, pues, identificarlos con el descubridor y su hermano Diego, con los genoveses Cristóforo y Giaccomo Colombo, escribe Ulloa; éste, sin enbargo, no quiere pronunciar la palabra definitiva de identificación mientras no se tenga un documento original o personal del corsario Juan Colom durante sus servicios a Renato de Anjou y a Luis XI. Cuanto a la tesis genovesa, Ulloa se declara rotundamente contra ella, basándose: a) en la falsedad, comprobada ya, del pretendido testamento de 1498, único fundamento que parecía serio en la tesis genovesa; b) en la desaparición del testamento auténtico de1502; c) en la falsedad de la supuesta carta a Nicolás Oderigo y al Banco de San Jorge; d) en las alegaciones hechas por los pretendientes italianos durante el pleito sobre el Mayorazgo de Colón en el siglo XVI, en cuyo pleito, ni uno ni otro de los pretendientes eran de Génova y, presentadas en ese pleito por el pretendiente italiano Baltasar de Colombo, según las cuales el descubridor no fue genovés; e) en la actitud de los embajadores de Génova en Barcelona, en mayo de 1493, cuando Colón llegó allí de vuelta de su viaje; f) en el oficio de felicitación la castellanización de su apellido, que de Colom se tornó Colón, está en Fernando el Católico, quien aprovechó la circunstancia del misterio de que se envolvía el descubridor para negar a éste, primero, sus derechos y despojar después a sus hijos del fruto de los trabajos de su padre.

Artefactes i eines del camp V. Recopilació de les fitxes de la Masia Tió-Fontanills.

037. Ganivet. Datació inicis del segle XX. Mides: llargada 17 cm. de ferro, fulla de tall 8,5, amplada uns dos cm. en la part més ampla.

Correspon a una eina d’usos diversos; és interessant, ja que correspon a una fulla de forja, amb la cua de manegament.

038. Ganiveta surera. Datació: Inicis del segle XX, Mides: Llargada 36 cm. Amplada 4,5 cm. Li corresponen dos mànecs, però només en té un (1); composició ferro i fusta. Aquesta eina servia per treure el suro de les alzines; no correspon al baix Maresme, amb tot podríem trobar-la a partir del Montnegre, amb tot ignoro com va arribar a la Masia.

1. El mànec que falta el vaig reposar fa temps

039. Punxó d’hort. D’inicis del segle XX. Llargada 32 cm. Amplada 2,5-1cm. Composició: ferro forjat. Li manca el mànec que feia més o menys un metre vint. Servia per a fer els forats per sembrar .

040. Tràmecs “petits”. Datació Inicis del segle XX. Llargada 27 cm. Amplada 8-15 cm. Composició: ferro forjat. El Tràmecs servien per arrencar patates, per arrabassar arrels o per estovar el terra en la part més soma. Cal tenir en compte que per trencar o estovar la terra amb més profunditat es feia servir la Fanga, els Tràmecs esdevenien una eina de molts usos. L’amplada o distància entre puntes determina alguns dels usos.

041. Protector de mans o protector per segar. Datació 1950. Llargada 13 cm. Amplada 8,5 cm. Composició: cuir i beta; se la feia el mateix pagès retallant un tros de cuir i la trobem com auxiliar per segar alfals (userda) o altres herbes destinades al bestiar.

Joan Gómez Vinardell

El Conte del cavallet i l’estrella.

Sabeu el conte del cavallet i l’estrella…?

El Cavallet vivia a prop d’unes roques en el fons del mar, al costat d’una colla de musclos negres i d’una petxina arrissada. El cavallet estava trist i s’avorria molt, ja que no tenia ningú per poder jugar.

Un dia el cavallet, que dormia a prop d’una alga verda com un enciam, va començar a somiar:

El cavallet somiava, que nedava, corria i saltava, sortia del mar i es transformava en un cavall blanc.

El cavall corria i corria, per valls i muntanyes. Un dia va arribar a la cova de la fada Blancamar. Quan hi arribà va fer un renill i la fada va sortir a veure el nouvingut:

- Hola cavallet, fa temps que t’esperava, que no trobaves el camí de casa meva…!

El Cavallet li digué:

- Fada, bona fada, no he vingut abans, ja que no coneixia els camins de la terra i  ha estat molt difícil trobar la teva cova.

La fada Blancamar li digué:

-Ara, que ja coneixes els camins de la mar i els de la terra, cal que coneguis els camins del cel – El tocà amb la seva vareta màgica i a poc a poc, al cavall, li començaren a sortir unes ales per volar.

Vés, amic cavall, cap al cel i cerca la teva estrella, ella serà la teva amiga i amb ella podràs jugar.

El cavall volador començà a moure les seves ales i, desprès d’acomiadar-se de la fada, enfilà el seu vol cap al cel. El sol ja arribava a la posta i la nit estengué el seu mantell de foscor i els estels començaren a treure el nas pels foradets del mantell. El cavall arribà volant i va agafar una estrella.

El seu viatge cap al cel fou tan llarg que la nit es va acabar i nasqué un nou dia. El sol lluent va escalfar la terra i també el cavallet que va començar a suar i a suar fins que les ales li caigueren i començà a fer-se petit, petit, petit… i caigué de nou al mar, això sí….sense deixar l’estrella que tenia agafada.

Ara, quan anem a fer submarinisme i nedem pel fons del mar, ens podem trobar cavallets i estrelles que juguen.

Sabeu de qui son fills…?

Son fills del cavallet que somiava i dins el seu somni va pujar al cel per abastar una estrella.

Ara, quan les estrelles del mar miren el cel, des del fons, troben que allà dalt en falta una, saben que és la seva àvia que amb el cavallet va venir a viure al fons del mar.

Joan Gómez Vinardell Premià. 8 de gener de 2003.

Valoració pedagògica feta per;Anna Gómez Fontanills. Temes: El mar, els animals del mar, la màgia, la imaginació.

Edat: Educació infantil..

Memorias Laborales

El dia uno de junio de 1981, a las siete de la tarde, media hora después de plegar se declaró un incendio en la fábrica que, a las pocas horas, casi todo quedó reducido a cenizas, sólo se salvaron del incendio las oficinas y un pequeño almacén que había justo al lado. A propósito de aquel incendio, yo tengo mis dudas con respecto a la reducción de plantilla que aquello provocó; al día siguiente nos comunicaron que intentarían reconstruir la empresa, pero que, de momento, todos los trámites los llevaría un abogado que ellos se buscaron y que lo que mejor podíamos hacer nosotros era igual, con la única diferencia que ellos pensaron que nosotros nos pondríamos con los abogados de los sindicatos, pero nosotros nos buscamos un particular del col·lectiu Ronda de Mataró, Sr. Manté.

Después nos enteramos que el abogado de ellos les había comunicado que lo tendrían todo a su favor si nos hubiésemos puesto con los abogados de los sindicatos, así que, cuando se enteró del abogado que nosotros teníamos, les comunicó que la cosa sería diferente.

Tras muchas reuniones por ambas partes, lo primero fue conseguir una suspensión de empleo por fuerza mayor, por un período de cuatro meses, mientras tanto nuestro abogado nos aconsejó que no abandonáramos el puesto de trabajo ni un solo minuto de la 24 horas del día, por lo que así lo hicimos, repartiéndonos todo el personal en cuatro turnos. Recuerdo que los turnos de la noche fueron para los que teníamos oficio, por si nos salía algún trabajo poder hacerlo durante el día, ya que para cobrar del paro por lo menos se pasarían dos meses; yo tenía el turno 1º de noche, que era de 8 de la tarde hasta las dos de la madrugada, en aquel turno estábamos el Manolo, el Eduardo, el Chiva, el Espín, el Antonio Roncero, el Cristóbal, yo y alguno más que, por el tiempo que hace, no recuerdo bien.

Una de las tardes que estábamos haciendo guardia llegó el Pere y se metió a coger cosas del almacén que había junto a las oficinas donde hacíamos las guardias, por lo que nos opusimos a que cogiera nada; a él aquello le sentó muy mal diciendo que aquello era suyo, nosotros le respondimos que mientras no cobráramos aquello también era pan de nuestro hijos; el montó en cólera y solicitó que le acompañáramos al cuartel de la guardia civil, nosotros lo aceptamos y le acompañamos el Roncero, el Cristóbal,  el Espín y yo. En el cuartel de la guardia civil no le atendieron, argumentando que aquello no era de su competencia y nos mandaron al ayuntamiento, allí nos recibió el alcalde, Sr. Torrents, que nos atendió muy amablemente y, tras una larga y a veces tensa conversación de todo lo que se expuso por ambas partes, se llegó a un acuerdo, de palabra, mediando el Sr. Alcalde, que además nos dijo que él haría todo lo que estuviera de su parte para que no se perdieran los puestos de trabajo y se reconstruyera la fábrica.

Yo recuerdo que le dije que me parecía muy bien todo aquello, pero que iba a ser de los que estábamos allí reunidos; cuando ya  se sabía que en la fabrica, si se ponía en funcionamiento, habría una considerable reducción de plantilla, y que yo personalmente, si estaba allí, era por defender unos derechos que consideraba justos y razonables, a lo que el me respondió que de la manera que defendía y razonaba todo lo allí expuesto, el haría todo lo posible para que la fábrica reanudara el trabajo y, respecto a mí, él personalmente se comprometía a que yo ocupar a un puesto de trabajo, cosa que así sucedió; yo al quedarme a trabajar no me enteré si fue por lo que me dijo el alcalde o por ser buen trabajador, cosa que siempre he procurado.

Entre todo lo que sucedió con el incendio, al final de todo, se llegó al acuerdo por parte de la empresa de reconstruirla y continuar trabajando, pero sólo con 15 trabajadores de los 45 que éramos; aquello nos dio mucho que pensar, pero por otro lado era la única alternativa, la menos mala de todas, ya que se salvarían 15 puestos de trabajo. Entre todos los trabajadores llegamos al siguiente acuerdo: que la empresa confeccionara dos listas, una la de los que se quedarían y otra donde constaran los que se tenían que marchar, pero que estas listas nosotros no las conociéramos hasta que no firmáramos todos lo que ya habíamos acordado anteriormente que consistía en lo siguiente: los que se quedaran entregarían a los que se marcharan la paga del 18 de julio y la correspondiente a las vacaciones hasta el día que habíamos estado trabajando a fín de que los que se tuvieran que marchar pudieran cobrar algo más de lo que se había acordado con la empresa, que serían 20 días por año de trabajo; este dinero lo cobró la empresa de la póliza de seguros que cubría la reconstrucción de la misma y los puestos de trabajo

Juan Fernández Espín.

Onomàstica. Serrat . Els motius i noms de lloc. Segons GEC, vol.13, pg. 528, el poble de Serrat (29 h..1970 ) del municipi de Queralbs (Ripollès) a l’esquerra del Fresser, damunt del poble de Fustanyà, parròquia a la que pertany. La riera de Serrat , afluent del Fresser per l’esquerra, neix pel vessants sud i occidentals del puig de Baladrau i desemboca aigua avall de Fustanyà.

Tal com ens informa Carme Sanahuja Morera (1985), a qui li devem aquest recull, cap a l’any 1940 hi havia a Serrat de 30 a 40 cases habitades, que anaren tancant-se. Ens diu que en un principi vingueren a viure algunes famílies d’origen castellà que també acabaren marxant. Seguint la memòria de la Carme, hem recorregut les diverses cases de la població, cercant el nom dels antics veïns quan el poble, just acabada la guerra, encara vivia de la pastura i del camp.

Heus aquí els motius i els noms recollits durant la nostra conversa:

Cal Xaneta

Cal Xerro.

Cal Valentí.

La Urdim.

Cal Titet; família Augé.

Cal Tombau.

Cal Torrents. Família Batlle.

Can Toni.

Cal Tomeu.

Can Salvà.

Cal Sisquet .(Sisco petit, de Francisco)

Can Senaya. (de senalla)

Ca la Remendaire. (d’apedaçar, posat pedaços)

Cal Rafeló.

Cabanya de Cal Ros.

Cal Ros. ( de cognom)

Cal Rierot. Família Porra. (augmentatiu de riu)

Can Pairot. Família Batlle.

Cal Pairet. Família Riquer.

Can Pere Titet.

Cal Bonada. Família Auguè

Cal Pere Bonada. ( Els descendents varen venir a viure a Premià)

Can Pou Roda.

Cal Perquè.

Cal Planasi (de Pere Nasi o Ignasi)

Cal Pau Bassó.

Cal Bassó. Família Casas

Cal Lari.

Ca la Nuri.

Cal Mestre. Família d’en Pere Bonada.

Cal Marató. Família Dalmau.

Ca la Monta.

Cal Juny.

Ca L’Ermità. Família Llanes. ( els descendents varen venir a viure a Premià)

Cal Garçó.

Cal Gatius.

Cal Feliu. (de nom )

Cal Fiol.

Cal Forn.(suposem que de fer el pa)

Ca l’Esquerrà.(de funció física o política…? )

Can Dalmau. Família Bonada.

Ca la Carmeta. (diminutiu de Carme)

Cal Caló.

Cal Carboner.( d’ofici)

Ca l’Aiguassera. (dona que porta em porta aigua)

Cal Baltasar. (de nom)

Joan Gómez i Vinardell

SEDIMENTS CADAQQUÉS-30

Avui farà bo a pertot, diu en Panxito tot guaitant-me. De sobte en Perico fa Ves si quedaràs embestinat de tant de sol! – Com?, pregunto jo, embestinar-se no és quedar-se com embadalit, tal com diu l’Anna Maria Dalí?. – Sí, és com mandrós, sabes? - contesta en Panxito tocant-se el cap, com atuït de tant de sol. La conversa va derivant cap al carrer de la Torre perquè s’acosta en Nicolau Clopés, el nostre veí, i m’explica en Perico que on hi ha casa meu, abans hi havia un cós on el ferrer, pobrot!, hi guardava el ferram, però tota la resta del carrer el coneixen com el “femer”perquè, abans, quan encara no hi havia aigua corrent, ni lavabos, ni vàters, la gent hi tirava les aigües fecals, la de rentar els plats i també hi abocava les deixalles, que hi portaven en galledes; d’aquests femers n’hi havia molts, també coneguts com la bassa d’aigües, repartits pel poble. Cap allà al mes de maig, l’alcalde els feia cremar per netejar-ho de cara a l’estiu. Després, en situació més moderna, van plantar-hi arbres, baladres i van fer-hi un jardí per al poble, per travessar la bassa.- És a dir - intervinc jo – que a casa vivim sobre la merda? Riem tots com a beneits…, mentrestant veiem en Martí, la Roser i la Sussi que van per feina…, és Nadal i, ja se sap, han d’anar de cara al negoci.

Francesc López

MISCEL·LÀNIA-30: EL CAMÍ DELS BONS HOMES.

El dotze d’octubre de 2000 prosseguim el CAMÍ DELS BONS HOMES I DE LES BONES DAMES, amb la Míriam i en Carles, al cap de dos dies sens ajunten l’Enrique, la Marta i en Cano, l’experiència s’ho val, però ens podia haver costat molt car; la M. Assumpta, que feia de cotxe escombra, ens espera a Porta i s’ho passa molt malament perquè hem sortit a fer la travessa amb rufaca (nevant poc, però amb una gropada molt considerable) sort que truquem pel mòbil a 2/4 de 7 de la tarda, mitja hora més tard del previst. Hem après, almenys ens ho semblà llavors, que no podem badar i que ens cal seguir els senyals sense relaxar-nos perquè ens pot costar algun disgust.

De Queralt a Peguera són 15 quilòmetres i escaig, entre boires, per boscos i fagedes, ambientats de tardor i amb un paisatge digne dels millors fauvistes i dels cavallers de la Taula Rodona, el rei Artur i el mag Merlin. Pujades i repetxons, al final …Peguera i la torrada a can Joan Roma, amb llonganissa feta seva i l’escalf de la llar de foc, que ens va de perles.

El 13 d’octubre de 2000, de Bagà a Bellver, 27 quilòmetres. Comencen a caure gotes i pugem 11 km. seguits fins arribar al refugi de sant Jordi, on comença a nevar fortament; hi arribem xops, sort del foc que ens revifa i i eixuga la vestimenta; certament, necessitàvem justament això aixoplugar-nos durant el mal temps i la rufagada. Si volíem aventura, l’estem trobant. Al cap de 3 quilòmetres més, a l’altre vessant, ens espera el refugi de la Clota, on cremen grans tiboscos; hi dinem i celebrem que hem travessat el Moixeró pel coll del Pendís. A les 6 ja som a Bellver, a Talló, la catedral romànica.

El 14-10-2000, El trajecte és de Bellver a cal Jan de la Llosa, a prop de Viliella i de Lles, fem uns 20 quilòmetres; el dia és assolellat i preciós; ens adonem del Cadí i de tot el que hem recorregut a peu; avui és un passeig de descans. La gent d’Ordén ens orienta sobre les muntanyes que tenim a l’entorn: el Cadí, Supermolina, el Puigmal i el Puiggraciós; seguim cap al nord i passem per Talltendre, Caborriu i Cal Jan de la Llosa.

El 15-10-2000, de Cal Jan de la Llosa a Porta, 19 quilòmetres teòrics i 22 de fet; 2600 m. D’alçada fins a Portella Blanca, ben blanca perquè neva i a més a més hi ha boira. Fem el cim, però ens perdem en baixar cap a Porta perquè hi ha molta neu i no veiem els senyals del GR.; perduts i desorientats busquem el curs del riu Querol, l’única esperança. Caiem, ens enfonsem, seguim aiguamolls, es va fent tard, les botes plenes de neu…, ens ho passem malament i tenim por…, fins que la Míriam crida amb tota la raó que ens cal seguir el que diu el llibre guia, al final en Cano troba un senyal, justament tocant al riu. Estem salvats, ara som conscients que no ens glaçarem. Al vespre, a l’hora de sopar, reconeixem que hem estat uns insensats perquè ens podia haver costat la vida…, la M. Assumpta tenia raó quan deia que no sortíssim amb rufaca i ens fa morros, amb tot el dret.

Francesc López.

El temps del Mecanicisme “invents & inventors”.

Als inicis del segle XX, en plena activitat industrial a Catalunya, quan les indústries tèxtils esdevenien el motor econòmic del nostre país, imperà entre els contramestres, mecànics i els treballadors en general la dèria del mecanicisme i de l’electricitat en els seus llocs de treball: tallers mecànics, fàbriques… Màquines i energia volien marcar el futur de la humanitat. L’enginy de tots aquests treballadors era desbordant des de la solució immediata per a la màquina o teler, a la imaginació genial de l’inventor. Vehicles sobre rodes, trens de gran velocitat, engranatges i corretges de transmissió, motors de quatre temps, el comportament dels electroimants i la recerca incessant del motor continu, es convertiren en vertaderes dèries, traduïdes en moltes hores de treball i d’investigació. Fou el moment de la mecànica imaginativa. Tots els descobriments, les millores del parc de maquinària de les fabriques, les solucions mecàniques i tècniques que un mecànic o un contramestre arribaren a fer esdevingueren la font d’aquest gran esperit i capacitat d’iniciativa dels nostres professionals. La guerra civil colpejà fortament el coneixement industrial (amb l’exili de molts operaris qualificats que hagueren d’anar – per necessitat i supervivència- a treballar a diversos països de la Nova Europa i també de Sud-Amèrica.) (1) Els professionals que restaren país, durant la postguerra, varen jugar un gran paper quant al manteniment i a les reformes de la maquinària utilitzada. Cal tenir en compte que durant aquest període patírem penúria de recanvis a causa del tancament comercial envers Espanya. Moltes vegades, copiant maquinàries que no podíem obtenir, atès el tancament de les importacions, mentre altres països funcionaven amb normalitat. Les circumstàncies de la nostra indústria varen estimular l’esperit del Mecanicisme i d’improvisació o solució per anar tirant, obligats a mantenir una indústria obsoleta que durà fins al pla de desenvolupament de 1962, que fou quan descobrírem que, malgrat els bons professionals, el nostre parc industrial era del tot obsolet. A partir d’aquesta època anaren tancant fàbriques i només van reeixir les que disposaven de prou capital i voluntat per invertir en una renovació total.

1. M’explicava un mecànic exiliat a Xile que li donaren feina quan, davant d’un problema respecte al funcionament del motor d’un cotxe, va fabricar-los la peça trencada a partir d’una moneda que va foradar amb un clau i va ajustar amb una llima.

   Josep M. García Rosal. Bilbao 1906.

Per mitjà d’un premianenc, Toni G. Estrada, que avui regenta el Bar Marina, ens arriba la documentació del seu avi, Josep M. García Rosal, nascut a Bilbao l’any 1906, d’ofici mecànic i d’afició inventor.

En Josep M. tenia un taller de reparació de motors d’explosió situat en el carrer de l’Agregació del Guinardó (Barcelona).

Seguint els esquemes i dèries de molts professionals del seu temps, en el context del seu camí de recerca, trobem una colla de diversos esquemes i dibuixos com ara un tren aerodinàmic ” para el alcance de 200 kilómetros hora. 1935″; també descobrim el dibuixos de dos barcos (sense cap explicació) una imatge amb la llegenda que segueix: “Ciclo de cuatro tiempos del último motor a benzina – los cuatro efectos-”. Un esquema de “una lámpara contra reflejos”. Dib. datat el 28 de març de 1947. Un altre esquema de l’accionament de l’hèlix d’una nau de Leandro García Rosal. Barcelona 1937; un camió “para una carga màxima de 1500 kg”. “Camión de gasógeno para largas distancias 1937″ i una màquina de tren accionada (sembla ) per gasogen.

Malgrat la quantitat de dibuixos de què disposem, ens manca informació escrita al respecte. Podria afirmar que hem recollit, gràcies a la família, una documentació gràfica força interessant, però queda mancada per causa de no disposar de textos que expressin el pensament dels germans García Rosal. De totes maneres cal reproduir els seus esquemes i dibuixos i, mitjançant l’observació dels mateixos, podrem entreveure l’esperit de recerca aportat per les idees o fonts del mecanicisme, indicadores d’una vida que cercava amb il·lusió solucions avançades al seu temps, de manera que, seguint els passos d’en Juli Verne, no varen somiar anar a la lluna, però cal dir que apuntaren vers un projecte, avui realitzat, anomenat AVE o tren de gran velocitat.

Cada dia veig més interessant la recol·lecció de fons documentals que moltes famílies guarden en un racó sense tenir consciència del seu valor històric. Un dibuix, una carta privada, un programa d’una entitat o un estament d’un butlletí local, una imatge o una fotografia sovint guarden la informació essencial per a reconstruir un fet de la nostra història i, talment com deia en Pierre Vilar, ” la microhistòria esdevé el fonament de la història” .

Avui dia tenim l’ajut de moltes tècniques que permeten una còpia rapida de qualsevol documentació, només ens manquen centres locals de recerca que n’assegurin fidelment la conservació i difusió.

Premià de Mar, 24 de desembre de 2008 Joan Gómez Vinardell

CANÇONS POPULARS CATALANES- (1)

Atesa la línia etnològica de la nostra publicació, hem cregut interessant fer-vos partícips d’una troballa magnífica sobre les cançons populars catalanes; la publicació és de l’any 1901 i inclou una sèrie de cançons populars col·leccionades per en Joan Guasch i prologades per en Sebastià Farnés. A partir d’aquest número inclourem alguna d’elles amb els comentaris que en aquell anys en feien. Aquest darrer autor ens diu textualment, enaltint la bona feina de les dones en el manteniment de la cultura catalana: Hi ha infinitat de variants de les cançons populars, pero estudiades a fons s’hi veu una unitat que’s destaca bé, no ab una ni dúes, ni tres comarques, sino ab tota la sorprenent varietat de tons que presenta aquesta terra, la terra clássica de la llibertat práctica, de la llibertat que gayre bé’n podríam dir anárquica, perque no regoneix més autoritats que la de la metexa Naturalesa.

Y en tant, altrement, hi ha la essencia de la terra en les cançons populars, en quant elles son com lo termómetre que marca’l calor patri de la atmósfera que respirém: l’afició a les cançons populars es senyal d’enardiment del amor a la terra. Nosaltres podem ben dirho, que sentint fret al moll dels ossos, ni sisquera sentíam ja’ls rigors d’aquell hivern horrorós per al amor de Catalunya.

Les dones foren qui, principalment, conservaren aquest foch sagrat que s’havia anat apagant per tot arreu, fins que les iglesies, substithintlo pel foch d’artifici, que no escalfa, de les cançons y dels himnes malgirbats en llengua forastera, y acompanyats de música més forastera encara…;que se’m permeti recordar que fins les dones catalanes han guardat aquest caliu, més per instint, per voler de la Providencia, que no pas per propia voluntat; llurs pares, marits y fills gayre bé les havían convençut ja de que s’havía post per á sempre’l sol de la llibertat de Catalunya.

LO MAL RICH ( 1)

Lo mal rich s’está en finestra – passa un pobre pelegrí:

li diu demanant almoyna – si es que el vol afavorir,

Jesús i María preguéu per mí.

• D’aquest pá que déu als gossos – si me’n desseu un bocí.

• - “Mira pobre si hi baxo – te’n faré fugir de aquí,

• te faré abordar als gossos – si trigas gayre á fugir”.

• No triga lo espay d’una hora – que el pobret ja va morir,

• Truca á les portes del Cel – del Cel y del Paradís.

• Jesús en diu á Sant Pere – “Pere, mira qui hi ha aquí”

• - Ay, Senyor! N’es aquell pobre – que’l mal rich dexá morir.

• - Obrali les portes, Pere, – les del Cel y del Paradís,

• Bon Jesús diu a Sant Pere, / mira qui hi ha aquí,

• Senyor, es aquell mal rich / que al pobret dexá morir.

• / Que se’n vaja més avall / que no li dirán que no,

• exirán deu mil dimonis / que el faran patir de mort,

• malehirá pare y mare, / y qui lo porta al mon,

• malehirá padrí y padrina / que’l van portá á les fonts,

• malehirá al capellá / qui li feu la creu al front,

• malehirá ‘l escolá / que li feu llum ab lo atxó.

NOTA. Per respecte al text original i a l’època que fou escrit, hem procurat que la transcripció mantingués la grafia original utilitzada l’any 1901 o abans.

D’altra banda intentarem adjuntar també la melodia per si algú s’anima i la torna a cantar.

Francesc López.

Vivències humanes (Reculls).

Frare o monjo. Diu que ha estat monjo agustí, (entrà al convent de molt petit), però més que monjo, germà llec, a qui, mentre estava al convent “lluny del món”, se li va morir el pare i no va poder anar a l’enterrament; un dia, sabent que la seva mare, ja vella estava sola, va decidir sortir del convent per anar a cuidar-la. La comunitat li cercà una bona feina dins del negoci dels components de televisió i, segons explica, va fer molts diners. Quan morí la mare volgué tornar al convent i un dels monjos li aconsellà que no ho fes, perquè allà al convent la seva funció no seria altra que la de fer neteja o feines de manteniment, així que li aclarí que la seva missió cristiana la podia fer més eficaç al carrer col·laborant amb Càritas i ajudant molta gent malalta o vella, que estava sola a casa i no tenien ningú que tingués cura d’ells i els portés menjar. Així ho va fer. Durant l’època de bonança econòmica, es comprà una casa i semiadoptà un noi i una noia als que donà estudis; la noia va morir i el noi està ben col·locat. Ell no es va casar mai, però.. en certa manera, té l’orgull d’haver fet de pare.

Ara, ja jubilat i vell, s’ha venut la casa i, segons explica, té molts diners que vol gastar-se’ls fruint de la vida. L’he conegut en un hotel, en un viatge de l’Imserso, acompanyat d’un antic sastre, que econòmicament no sura massa, amb el que comparteix habitació. El nostre amic vol convidar-lo a totes les sortides, excursions i festes, que aquí es fan; ell, l’amic no gosa, es retreu i no les accepta totes, però afluixa una mica davant de la insistència de l’exagustí i li fa de company.

Ahir varen anar a un espectacle musical o de varietés i avui el “Frare” ha sortit sol d’excursió. Al vespre em diu: estic sol a la vida, tinc diners, només tinc dos nebots que gaudeixen d’una bona col·locació, el meu fillastre també, frueixo del que tinc i, del que em quedi, en faré donació a les monges, ja que, quan ja no m’aguanti aniré a raure a un convent -llar de vells-, que el porten unes monges amigues i, en certa manera, tornaré al convent, per morir-hi en pau.

He seguit xerrant amb ell i m’explica que ingressà al convent de petit i que descobrí que allà dins hi havia moltes enveges i repressions. Passejaven pel pati en grups de tres i inclús els programaven allò del que havien de parlar i, que havent acabada la conversa, mans a l’esquena i muts a la gàbia, si no, els castigaven (eren tres per tal que no es posessin d’acord i que un o altre els denunciés, en el supòsit que no haguessin seguit la norma), em diu que, de més gran, el que feia d’infermer li donà de beure un preparat tal, que no era altra cosa que una purga amb un contingut d’aigua oxigenada, que li destrossà l’estómac, per la qual cosa hagueren d’ingressar-lo a l’hospital; em confessa que ignora per què va fer-li això, atès que ell no li havia fet res. Després del que explica no acabo d’entendre la seva religió, la simpatia i l’encegament que té envers l’església, crec que pateix una mena de síndrome d’Estocolm no superat.

Avui estava encaterinat amb la devoció i la fe amb què celebraven la missa a la tele en alemany, no entenia res de res, però tenien devoció. Crec que arrossega un infantilisme que no li varen deixar superar.

Durant el dinar d’avui m’explica que quan va sortir del convent no tenia roba civil, feia quasi 30 anys que era allà i tota la vida havia d’anar amb hàbit, tenia una certa por al carrer, perquè tot ho veia estrany i sorollós. Va rebre una carta en la que li comunicaven que havia de presentar-se per fer el servei militar; es presentà a la caserna l’últim dia del termini fixat, a les 11 de la nit, vestit amb sotana; el caporal de la porta no se’n sabia avenir i va preguntar-li què hi feia vestit així; ell li explicà que no tenia altra roba i que no havia vingut abans perquè tenia por de sortir al carrer. El destinaren a ajudar el capità castrense que l’acollí com ajudant seu. Es llevava a les sis del matí per ajudar-lo a la primera missa i havent acabat, el capità el feia esmorzar amb ell, després se n’anava al seu lloc de servei, a l’hospital militar, on va fer-se voluntari per a cuidar malalts que patien pitjors malalties. En el fons seguia com a frare llec.

El sabater. L’he conegut a l’estació d’autobusos de Palma; m’explica que és nascut a Venezuela i que per manca de feina es veié en la necessitat d’emigrar; de les peripècies de l’emigració em diu que en podríem fer un llibre. El seu país és ric però la política l’ha fet malbé, talment com en altres països de l’Amèrica llatina: “Tenemos una democracia que no lo es, no más ni menos que una dictadura encubierta”. Afirma que en un principi va viure una temporada a Barcelona i que després es traslladà a Palma de Mallorca a fer totes les feines que se li han presentat, però al final, sense massa diners, una mica esgarrapant d’allà on podia, obrí la seva sabateria a la ciutat de Palma “Porque yo soy zapatero remendón” -expressa amb orgull- “aprendí el oficio y empecé a trabajar a los trece años”; continua dient que el secret de la feina és treballar bé i saber ajudar el client. “A veces me traen unos zapatos, que otros zapateros recomiendan tirarlos y yo los arreglo …el precio depende un poco del cliente, si ves que no tiene mucho dinero miras de arreglar un poco el coste, al final todos tenemos que vivir y el coste en horas es relativo. Ahora estoy en una buena época de mi trabajo, la crisis económica es patente y determina el aumento de trabajo de los zapateros”. Segueix explicant que té un petit local a la ciutat i avui, que és festa, va a veure un familiar en un poble de l’illa “porque la familia es muy importante en la vida y mucho más cuando estás lejos de casa”; també em diu que ell sap dibuixar molt bé i que coneix, com a tradició familiar, la cistelleria i, molt de tant en tant, si li demanen fa alguna gàbia d’ocells que prèviament dibuixa, “Yo no soy cestero, este trabajo se hacia en casa para guardar los pájaros que cazábamos, ahora aquí lo llaman artesanía, eran en mi país objetos de necesidad”. Arriba el bus i ens acomiadem, amb ganes de seguir parlant, però el destí ens separa talment com ens ha unit, circumstancialment, durant una estona, en la parada de l’autobús i de la vida.

Palma. Novembre de 2008. Joan Gómez Vinardell

Sediments 24

 

Fulls d’art, etnografia, història i pedagogia

Núm.24 novembre 2007. Arxiu GF.

Torras i Bages, 36, Premià de Mar. 08330

joan@sediments.net

Blog:http://joangomez.wordpress.com

 

 

 

 

 

Històries de Trens

Introit.

Viatjar amb la RENFE era i és, ho sabem ben cert, una aventura,una experiència, una incògnita, un repte vital o… un divertimento, jo diria una mena d’introducció per a la gent jove pel que fa a les dificultats de la vida i, per a la gent gran, una introducció al procés de decadència vital, a les dificultats motrius, a la pèrdua de memòria, al no saber on vas, a la resignació, paciència i dolor.

No hi ha remei ni metge per a un diagnòstic, només pot solucionar-ho la “til·la”. He sentit rumors que la ministra ha proposat que, juntament amb el bitllet, hi entri un got de plàstic, un sobre de til·la i que, a totes les estacions, disposin d’una aixeta d’aigua calenta, a fi que hom, mentre espera, pugui prendre la seva racció de paciència per arribar a la feina tranquil i sense nervis, iniciant el dia sense neguits ni frisances.

Dins la grisor de la vida, la RENFE esdevé una sorpresa constant, una mena de caixa de Pandora que, en pujar dalt del tren, s’obre i en surten tots els problemes imaginaris; m’expliquen que un viatger, a l’obrir-se, li van sortir 10.000 imatges de la ministra que, en forma de bombolles, es van escampar per tot el vagó creant una sensació d’angoixa – pànic; els que hi eren diuen que els féu la sensació d’una invasió extraterrestre en forma clònica de ministra; mentre s’escampaven les bombolles, sentien una veu sonora, com d’ultratomba, que repetia com un martell, amb accent andalús que deia: “Paciencia, paciencia, catalanes, paciencia…,llegará un dia que seréis felices, el poblema de “rodalies” se solucionará y el pueblo catalán podrá “anar per feina” y llegará presto a Madrid con el AVE para poder solicitar, previa instancia, la cuota de caridad de los presupuestos y ayudas del reino y, de noche, volver con el AVE a cenar con la familia. Paciència, catalanes…, paciencia y resignación que el futuro serà mejor.”

Els viatgers, davant d’aquesta veu i de l’anunci de l’AVE, es recolliren en silenci i començaren a resar les tres AVE-maries per demanar a l’Olimp aquest “futur millor” anunciat.

El passat, notes històriques.

Diuen les males llengües que el primer tren d’Espanya es va fer a Cuba, i que el de la península l’instal·là en Biada de Mataró; era i és un tren de via ampla i no pot empalmar amb les vies d’Europa. Quan jo era petit, deien “per a què no ens envaeixin …per tren els europeus. Sempre ens han fet una certa por els europeus, ja que són gent de mantega i de fred i no volen que ens portem l’oli.

Quan varen fer el túnel de Montgat, hi veien mil dimonis i corria la veu que untaven les màquines amb greix de criatures que els del tren raptaven.

De fet, el Sr. Biada, per més ric que fos i de bona posició social, no era cap sant, atès que el seu comerç era un xic fosc, deien que tractava amb negres, forma de comerç molt habitual a Catalunya i que ha anat evolucionant amb el temps; avui ja no tractem amb negres, vénen sols amb pasteres i formen part de la nostra societat com a persones i treballadors amb sou. Seguint la tradició, ara tractem en negre, vol dir pagar al comptat sense factura. Vol factura amb IVA?, ens pregunten quan anem a comprar; a molt botiguer i a molts compradors, en els seus afers comercials, els surt la barreja de fenici-jueu i no se’n poden estar. A Egipte ja ens digueren, en un viatg,e que vàrem fer, que el regatejar amb un català val la pena, en sabem tant com ells, ja que s’estableix un bon joc d’habilitats i potències en el negoci de compra i venda.

 

El Tren de les meves rodalies i també llunyanies.

Voldria fer una mena de crítica d’un servei públic que cada dia faig servir per traslladar-me de casa al meu lloc de treball (1960), el tren de la costa o sigui el tren; la línia de la costa Barcelona – Mataró i viceversa, al llarg del temps, ha passat d’una mà a una altra ,i pels anys 40 amb el franquisme, deixà d’anomenar-se Madrid – Zaragoza – Alicante (MZA) canviant el nom pel de RENFE, Red Nacional de Ferrocarriles Españoles; en aquell moment tot era ”Nacional” y, con “El Imperio hacia Dios”, edificàvem la nostra entranyable dictadura i els trens, perquè immersos en una idea radial de comunicacions tots anaven a Madrid.

Ara, en el nou segle XXI, hem rebut ordres de la Comunitat Europea i ens han arribat un estol d’aus, (en castellà AVES) que, en el futur circularan a gran velocitat per Espanya per tal que els polítics i executius puguin anar d’un lloc a l’altre (sense avió) tocant més de peus a terra, si el terra no s’enfonsa. Les rodalies per al poble, que amb pa i ceba ja en té prou, ben apretadets i sense presses ja arribaran a la feina i arrambats els uns amb els altres passaran del tren a l’autobús, aniran tenint coneixences, es casaran i formaran famílies que, si treballen tots dos, formaran part de la vida de la RENFE, ben avinguts i comentant la hipoteca i altres afers de parella, ja que, pagant o no pagant bitllet, s’acostumaran a horaris flexibles tot seguint els alts i baixos de parades, avaries, catenàries i altres menudències ferroviàries.

Les veus populars que acostumen a arrossegar saviesa, reflexió i, a vegades mala llet, davant de la impotència de les dictadures de primera mà o de camuflatge democràtic, es defensen mitjançant dites, frases fetes i escrits anònims que circulen dins els camins soterrats del pensament popular, gràcies al qual, amb un cert to d’humor (negre), esdevenen vàlvules de fugida a causa de la pressió social.

 

Vegem algunes interpretacions de les sigles R.E.N.F.E.

Retrasos Españoles (de) Nuestros Ferrocarriles Estropeados.

Rogamos Empujen, Necesitamos Fuerza Exterior.

Rusia Exterminará Nuestra Falange Española.

Rusia Es Nuestra Futura Esperanza.

 

A.V.E.

AVE, César, desde el socavón te saludan.

Ave de mal agüero.

Ave (pensàvem que la gallina l’havien treta de l’escut d’Espanya i ara ens envien la Magdalena per ocupar el seu lloc).

Com és evident, els usuaris expressem els nostres desitjos -idees i esperances- al llarg del temps i, amb el tradicional humor, “made in Spain” ens desfoguem passant a un procés o estadi de resignació, paciència i evasió dins d’una ironia o fugida endavant que ens porta a la superació psíquica dels entrebancs diaris que el transport públic posa en el camí de la nostra vida. Hem passat de l’angoixa a l’humor i, amb bitllet gratuït o sense, dins el nostre matinar o arribar tard a casa, intentem fer broma quant a la recerca d’una certa corrosió mental del sistema per sobreviure a l’infart o a les situacions límit que ens imposa amablement la nostra estimada RENFE.

 

Apunts del 62.

La cosa ve de lluny; recordem les rierades del 62, a causa de les quals el pont del riu Besòs va quedar malmès i que, un cop restablerta precàriament la circulació de trens, en arribar al pont ens comunicaren que teníem dues opcions, continuar i travessar dalt del tren o baixar, deixar passar el tren i, un cop a l’altra banda, passar nosaltres a peu i continuar el viatge; tot un detall de seguretat i de bones intencions de la companyia dels ferrocarrils.

Recordant èpoques passades, a l’arribar a prop de la nostra ciutat Comtal, els trens de la costa, els de Mataró – Barcelona tenien una parada obligatòria, el tren parava a “Villa Paredes”; aquest indret és un lloc idíl·lic, amb un sublim paisatge, digne del millor neo-realisme italià i estic segur que també d’un possible marc per a qualsevol pel·lícula d’aquest gènere, pel·lícula que si no ha utilitzat aquest espai és degut a què els directors de cinema no tenen el costum d’agafar el tren de rodalies. Totxos, paret de totxos despullats d’arrebossat, ennegrits per la mil·lenària pols de la ciutat de les indústries temps ha desaparegudes i de les que encara l’envolten, paret de pedra amb sectors mal arrebossats, tot un digne espectacle, al meu parer, antiturístic, antiestètic i antiproductiu; a l’últim anti li cal un aclariment laboral que voldria puntualitzar: partint de la base que al matí la majoria d’usuaris som treballadors i que ens veiem obligats a suportar aquesta magnífica vista, no pot ser de cap més manera que arribem a la feina amb una certa depressió mental, associant Barcelona amb Villa Paredes perquè venim de la llum per arribar a la foscor de la ciutat i això crec que és dolent.

Per acabar i per posar-nos al dia, fem esment d’algunes dites com ara “Que res no canvia dins el tren ni dins la via” i que dins del nostre país hem sortit del franquisme per caure en el despotisme o que el millor negoci es fa amb la família, un peu en el poder porta diners al meu bufet, pensaments que ens ajuden a comprendre els nostres personatges i els enrevessats camins de la política i de l’economia, floretes de la història que il·lustren el nostre taranna hispànic; vegem una de les moltes floretes que hem recollit per via electrònica, aquesta malpensada forma d’informació que es fica allà on no la demanen i que no respecta els benefactors de la pàtria:

Internet, 6 de novembre de 2003.

¿Sabías que el AVE en Guadalajara no para en Guadalajara Capital? La parada del AVE en Guadalajara está en el término Municipal de Yebes. Este sitio está a 10 minutos en coche de Guadalajara por una vieja y tortuosa carreterra de carril único. (…) sabiendo que el tren normal de Guadalajara a Madrid tarda 37 minutos y que el AVE “sólo” va a tardar 27 min. (y el bitllete vale mucho más (…), ¿qué sentido tiene hacer una parada del AVE en Yebes pudiéndola hacer en Guadalajara(…)?

El negocio arranca en 1998 cuando el PP decidió colocar la única estación del AVE Madrid – Lleida, a su paso por Guadalajara, en la pequeña localidad de Yebes. La decisión favoreció a Fernando Ramírez de Haro, esposo de Esperanza Aguirre, y a su família que poseen en este municipio y sus aledaños miles de hectáreas. Ramírez de Haro y sus hermanos tienen 1810 hectáreas repartidas en cinco fincas, se las compraron a su madre a cambio de una renta vitalicia anual escasamente superior al millón de pesetas. El precio de este suelo rústico, que aún no ha sido recalificado, sería hoy de 1.000 millones de pesetas. Pero la más benefiada de estas revaloraciones es la tía del marido de Esperanza Aguirre, Teresa Micaela Valdés . Los andenes de la estación del AVE han ido a parar a sus tierras. Después de las pertinentes expropiaciones de Fomento, ella ha decidido construir una urbanitzación, Valdeluz, de más de 9.000 viviendas. Los terrenos de esta urbanitzación, futura urbe de Yebes, más conocida como Avelandia, fueron calificados en 2001 en el plan de ordenación urbana. Este suelo es propiedad de El Avejal S.L. , cuyos dueños son Teresa Micaela y sus hijos, primos de Esperanza Aguirre. Micaela le otorga a estas tierras un valor de más de 8.000 millones de pesetas. El arquitecto municipal de Yebes es Jaime De Grandes, hermano de Luis De Grandes , diputado del PP y de Lorenzo De Grandes, nombrado jefe de prensa de la Asamblea de Madrid por la presidenta de la Cámara, Concepción Dancausa? ¿Qué casualidad no?. Como también es casualidad que Esperanza Aguirre sea hermana de Santiago Aguirre, propietario junto con Steve Newman de la archiconocida Inmobiliaria Aguirre&Newman.

Com deia l’avi: Ni un pam de net! Els temps canvien i com …canvien!, i les males passades de l’internet treuen a la llum el pas viari dels ferrocarrils dins de les vies de l’economia familiar de molts dels nostres polítics. Quina Putada!

 

Nota Final.

La vida de la Renfe és com una mena de tren “borreguero” destartalat i lent, que cerca via morta per deixar passar el ràpid que porta la gent a destí incert. Munts de promeses nul·les esdevenen la costant històrica de la companyia, quan no falla la catenària falla l’estructura, la inversió no hi figura i els treballadors de la casa sense diners viuen una constant aventura.

 

Cançons de motxilla (Pupurri).

Estan datades a la dècada dels 1970 i lligades al moviment escolta, que durant aquella època fèiem els desplaçaments amb tren, les seves lletres expressen el “bon funcionament” de la xarxa ferroviària i són testimonis que el problema de comunicacions del nostre país ve de lluny de …molt lluny. Vegem-les….

 

 

Música de la cançó Gironella.

 

A la RENFE hi ha goteres (bis),

quanta aigua que ens caurà,

afanyem-nos per a aprendre a nedar.

En el metro estalactites (bis)

anem-lo a visitar (bis).

 

Música de l’ Empordà.

 

És la línia del llevant,

si amb la RENFE aneu a algun lloc

no tingueu pressa,

no fa dreceres

va a poc a poc.

 

Musica de Rondes de vi.

 

Si projectes horaris

per anar d’excursió

no t’hi escarrassis gaire,

no arribaràs enlloc

la, la …la, la, la RENFE ja no va.

 

 

 

Música de la cruel guerra

 

Ja arriba l’estiu

viatgeu amb tren

no us ofegueu,

bé, respireu.

 

Si arribeu vius

pressa no n’hi ha,

tingueu calma i paciència

que tot s’arreglarà.

 

Música de Jamboree.

 

Ja he agafat l’abric, la boina i les xiruques

ja ha arribat l’hivern i no em vull constipar;

si amb la RENFE vas, endu-te’n la bufanda

doncs amb el fred de l’estiu que bé que va.

 

Dalt del tren, tots anem-hi dalt del tren, hi ha lloc per tota la gent (bis).

 

Joan Gómez Vinardell

Premià, novembre 2007.

 

 

 

 

 

 

Pensaments o frases fetes. (reculls JGV.)

Qui tingui més enteniment, que se’n valgui.

C.Tarrés (Sallent).

Logroño, lugar donde la virgen perdió el coño y por eso es virgen.

Camioner basc.

Zapatero…? o remendón.

Zapatero, calça’t bé les sabates que els del PP

et volen destalonar; ells i no tu tenen l’exclusiva de…salvar la pàtria.

Del carrer

Diuen que el rector de Vallfogona tenia

dues minyones i només un llit.

Com “el rector de Vallfogona que tenia deu minyones i a cap no li pagava ni cinc”

Anònim.

Sóc constant en el que penso i sincer en el que dic.

Recull de carrer

És com el burro d’en Pere que en lloc d’anar endavant, va endarrere.

Recull de carrer.

Déu tot ho veu.

Si ets bo i creus…tu seràs l’hereu.

C.G. (Mediona)

Amors de monja i pets de frare …tot és aire.

Anònim

 

SEDIMENTS DE CADAQUÈS – 24.

Entre en Panxito i en Perico m’expliquen que l’any 1933, el jornal corresponent a un dia era d’un duro de plata i, per acabar-ho de concretar em posen l’exemple del que costava llavors fer un cafè: 30 cèntims. Ens engresquem a parlar de begudes, refrescos i costums locals.

Llavors, el cafè es prenia amb cinc “marrofis” (un paquet de cinc sucres) i dues gotes de rom, “xucaves” els marrofis i te’ls menjaves. Damunt de la taula sempre hi havia una ampolla d’aigua i una d’anís o de rom de garrafa (mata-rates). Si volies prendre un “quinzet” (mitja copa d’anís de marca, havies de pagar quinze cèntims de suplement). Si un tenia molta set prenia un “soldat” (dos dits de cafè amb “grasiosa”) però a mi no em trevia la set – diu en Perico – perquè era massa dolç i prenia un “refresc de pobre” quan arribàvem de la vinya, això sí que em trevia la set (un rajot de vinagre de vi amb sucre).

En Panxito intervé: Una “grasiosa” valia un ral. Però en Perico no es queda enrere i fa: També preníem sidral (com blanc d’Espanya) o bé magnèsia. Entre l’un i l’altre m’acaben de culturitzar al respecte afegint que: Fèiem aigua amb nissos o aigua d’estrep: tiraves nissos dins d’una ampolla d’aigua, es desfeia i en bevíem.

Pel que es veu, i com és normal,d’un tema anem passant a un altre i, sense saber com, passem a parlar del Carnaval i de les dues antigues Societats culturals cadaquesenques “La Sala” i “L’Orgue” que “se les fotien” durant aquestes festes.“La Sala” (Art i joia) i “L’Orgue” (la Societat de la joventut cadaquesenca, el lema de la qual era “Pau i Treball).Aquesta darrera anomenada així perquè feien ball amb un “organillo”, heus aquí una patacada al·lusiva:

 

Sa muntanya de Pení

és més alta que la boira

amb un lletrero que diu:

“Viva ses noies de l’Orgue”.

 

I aquesta altra:

El sexteto Curucuc

és tranquil i molt xalat,

i encara que en Charles digui

que tocant fem mal de cap,

avui crida: a baix el clero

i a l’endemà a confessar.

En Perico riu i afegeix que els de l’Orgue eren republicans d’esquerra, però no en té prou i deixa anar un cuplet que per aquestes festes es cantava a duo:

 

Un dia en una farmàcia

va entrar-hi un bon senyor

demanant que li venguessin

“engüent” de contradicció;

i el “duenyu”, que era un subjecte

molt entès i molt comprès,

va mostrar la seva dona

dient: només en tinc aquest.

 

Francesc López López. Novembre de 2007

 

IMPRESSIONS D’UN VIATGER -24

 

Aquest mes de novembre de 2007 hem tingut la gran sort de poder visitar l’exBerlín oriental, o sia el costat rus de l’exRDD, acompanyats per una persona alemanya dedicada a la integració dels immigrants, pobres i exclosos. Tres parelles vam instal·lar-nos en tres apartaments senzills del barri jueu (Sheunenviertel), molt diferent dels dels luxosos habitatges “occidentals”. Cal dir que la capital alemanya és relativament jove, sobretot els barris que rodegen el casc antic, que data del segle XIII. Dic això perquè passejant pel Sheunenviertel vaig adonar-me que les edificacions, a part de ser velles i en procés de rehabilitació, per això està tot en obres, ostenten una construcció curiosa, és a dir el número d’un habitatge no correspon a un sol domicili, sinó que consta d’una entrada comuna, amb una gran portalada i, en el seu interior, hi ha com una mena de laberint de cases una darrera de l’altra i també al costats, de manera que, si t’hi fixes bé, la més maca, la que gaudeix de la façana que dóna al carrer, correspon als més rics; els habitatges del darrere pertanyien a gent més pobra i així progressivament fins a l’edificació dels pobres de solemnitat. El conjunt pren forma d’un barri laberíntic dintre del sector urbanístic.La nostra guia alemanya ens explica que cap al segle XVIII, arribaren a Berlín immigrants diversos, o gent exclosa que per força havia d’anar a viure als suburbis de la capital, que en aquells moments no tenia un pla urbanístic com a tal i és per aquesta raó que les edificacions suburbials van adquirir aquesta estructura tan curiosa. Actualment aquestes edificacions són molt aprofitades com a botigues, centres de lleure, centres socials, bars, teatres, tallers diversos de pintors, artistes, etc…on s”hi respira un ambient que jo gosaria titllar de més humà i menys estandarditzat que el corresponent al del Berlín occidental, per entendre’ns.

 

També visitem un altre barri oriental, el més antic de la capital alemanya, el de Nicolaikirche, un lloc amb personalitat senzilla, però bonic i encisador. En una de les cases, al costat de l’església hi ha la casa-museu del Perich o del Cesc alemany, en Heinrich Zille, pintor i ninotaire crític amb la societat del 1900 a la que li retreu l’estat misèrrim de la gent que vivia en els barris pobres, de manera que podem adonar-nos de la vida quotidiana dels berlinesos del 1900: els que viuen al carrer, les prostitutes, els pobres que fan por a les criatures i a les seves mares alteroses i ben vestides. També queden reflectides les diferències de classe social, el “senyoriu” i els miserables.

 

Capítol a part mereix el “Museum für naturkunde” (Museu de la Història Natural) on són exposats esquelets reals de dinosaures, un d’ells deu mesurar uns deu metres d’alt per vint de llarg. La tecnologia més avançada no hi manca i així anem engolint les teories científiques més avançades al respecte, com ara el perquè fa 65 milions d’anys que van desaparèixer aquests éssers de la superfície de la terra. També fem immersió sobre la formació dels continents des del segle 550 abans de Crist fins a la previsió de com serà el nostre món el segle 70 després de Crist. Una altra curiositat que no vull deixar d’esmentar és l’estudi dels elements que integren la persona humana, calculats en massa atòmica, exposant-nos alhora la relació que aquestes dades tenen amb el medi ambient i amb els aliments que hem d’ingerir per mantenir-ne el mateix percentatge i poder continuar gaudint d’una vida sana, sota de la pregunta What am I made out of in weight % ?, a continuació s’enumeren els elements constitutius:

 

• Hidrogen 1

• Heli 4

• Carboni 12

• Nitrogen 14

• Oxigen 16

• Sodi 23

• Magnesi 24,3

• Alumini 27

• Silici 28,1

  Fòsfor 31

• Sofre 32,1

• Potassi 39,1

• Calci 40,1

• Ferro 55,8

• Níquel 58,7.

 

Una de les impressions més fortes que he tingut tot al llarg d’aquest viatge me l’ha produïda la constatació de la sensibilització pública envers la memòria històrica recent, cosa que entre nosaltres costa tant d’entendre i practicar. Quan hom va pels carrers pot trobar-se, damunt de les voreres, amb planxes de metall, d’uns 15 x 15 cm, on hi ha escrites les dades de tal o tal persona deportada i assassinada pels nazis, o bé escultures de bronze en memòria dels que van patir els efectes de l’holocaust, o bé una església, l’església de la reconciliació, amb una escultura també de bronze, al bell mig, com si es tractés d’una Dolorosa amb una persona, amb la pell i l’os, als seus braços; per altra banda no cal dir que, dels 160 quilòmetres del tristament famós mur de Berlín, encara n’han deixat un quilòmetre i mig dempeus per tal que serveixi de testimoni d’allò que no s’ha de tornar a repetir mai més i, per no allargar-me més sobre aquest punt, voldria subratllar que al bell mig d’una de les més concorregudes avingudes, la Friedrichstrase, hi ha una monumental escultura moderna que simbolitza la reunificació del Berlín oriental i de l’occidental.

 

Tanmateix, malgrat tots els esforços realitzats per l’Administració de l’RFA per aconseguir que tots els alemanys siguin iguals en tots sentits, encara es noten els efectes del Règim de Pancow tant arquitectònicament com socialment, per exemple a l’exBerlín oriental hi ha més pobresa, més atur i més ràbia continguda perquè, de fet el poder adquisitiu no és el mateix en una banda i en l’altra; poso per cas que a l’Est, quan es produí la reunificació, tothom es preparà per a rebre els turistes i augmentar el seu nivell de vida, però en realitat, els turistes no hi van tant com havien somniat.

 

En definitiva, com deia l’amic poeta, Miquel Martí Pol: encara queda molt per fer, però tot és possible.

 

Francesc López i López Novembre de 2007.

 

MISCEL·LÀNIA-24

En tornant de Ciudad Rodrigo, vam fer una marrada per poder passar per La Alberca i també per Las Batuecas. Un cop a La Alberca, un poblet molt bonic extremeny molt proper a Las Hurdes, que té fama perquè és centre d’atenció dels directors de cinema castellans i de fora, per la seva bellesa i arquitectura popular i tradicional, vam tenir la sort de conèixer Don Antonio Gómez Baré, nat a La Alberca i veí de Salamanca. Veient-lo sortir de casa seva, li preguntàrem alguna cosa sobre costums del poble i ell, que naturalment coneixia bé l’indret com a bon veí, no només ens contestà el que volíem saber, sinó que s’oferí a acompanyar-nos a Las Batuecas, Las Hurdes, després d’haver-li manifestat que teníem intenció d’anar-hi per veure aquell racó de món que als anys del postfranquisme era l’àrea més pobra i aïllada de l’Estat. Havent retornat, amb la sensació que gràcies a la construcció de carreteres van deixar de ser els pàries de la Península, vam invitar-lo a sopar a la plaça porxada com agraïment per la seva amabilitat i guiatge. A mig sopar també ens varen acompanyar la seva senyora i la seva filla, una mica faltada. Quan vas per aquests mons de Déu, si no tens pressa i estàs receptiu i disposat a perdre’t, trobes perles i meravelles com aquesta. Resulta que aquells dies hi havia algú que hi rodava un pel·lícula i per aquesta raó ens digué que a mitjanit tancarien els llums de la plaça on érem. La conversa fou d’allò més interessant, però el que recordo amb més fruïció, a part del llogarret, fou la filosofia de la vida que amagaven la quantitat de frases fetes o refranys que tant ell com la Petra (la seva dona) utilitzaven quan parlaven, heus-ne aquí una mostra:

 

- Llueve en agosto // frío en el rostro.

• Es bueno pasarlo mal // para luego venir al bien.

• La hija es de la “verija” (vagina) // y la nuera es de fuera.

• Pa que te quieran // te tienes que dejar querer.

• El culo bien sobao ( pegar en broma a una criatura).

• La cagá del lagarto (buscar-se la vida).

• La “esquila” (la campana) la toca la mandá ( la que té un problema). A La Alberca, encara ara, hi ha una antiga tradició, segons la qual una de les persones femenines d’aquell indret que passa una desgràcia o per un mal moment (la mandá) volta pel poble amb una campaneta (la esquila) a l’hora foscant, resant no sé quines invocacions, de tal manera que hom se sent transportat a l’edat mitjana.

• “El que pregunta no yerra”. Aquesta resposta ens la va fer Don Antonio davant de l’allau de qüestions que li presentàvem sobre tot el que ens cridava l’atenció, mentre esperàvem que arribés l’hora de la filmació d’aquella nit.

• Per acabar, vull transcriure una recepta culinària típica i tradicional d’aquelles contrades extremenyes, aconsellada pels acompanyants d’aquell vespre, es tracta de “El Limón”. El Limón simplement és una amanida, els ingredients de la qual són: ceba, taronja, ou dur a trossos, embotits i un raig de llimona. Nosaltres ho vam provar aquella nit i ens agradà molt. Francesc López i López. La Alberca, agost de 1998.

 

LES FITXES DE SALVADOR MORAGAS.

 

Homes i temps de Colom. Perdedors que es veieren empresonats, eliminats, desposseïts. Aleshores Joan i Bartomeu Colom, germans, emigraren. Massa coneguts, com a protestataris, cercaren noves sortides per a llur vida; el camí immediat fou l’aprenentatge de la nàutica i la mateixa vida de la mar. Reforçant en la mar la lluita que havien hagut d’abandonar en terra i enrolar-se amb el corsari Casanove-Coulob, que tenia patent de cors del Rei de França, en lluita amb Joan II d’Aragó, contra del qual lluitaven els catalans-aragonesos. A part de la seva vida, com a corsari -no pirata-, Colom omplí la vida marinera amb expedicions, la principal de les quals fou la que tingué lloc a Noruega, promoguda pel rei d’aquell país.

 

ARTEFACTES I EINES DE CAMP. Recopilació de les fitxes la Masia Tió-Fontanills.2001.

 

0093. Post o fusta d’aplanar; fusta de 2,25 cm de llarg, per 35cm. d’ample i 4 cm de gruix, amb unes anelles per enganxar l’animal de tir; serveix per a aplanar la terra al sembrat. El pagès hi pujava al seu damunt per fer més pes: “Quan el pare aplanava la terra, em deixava pujar a la fusta al seu costat” . Premià 1980.

 

 

0007. Abeurador, “beurador”; servia per posar aigua a les gallines. Mides: alçada 5,7 cm. diàmetre inferior 14,5. diàmetre superior o boca 9cm. composició, ceràmica.

 

 

 

0009. Càvec, eina utilitzada per a diversos usos com ara cavar l’herba de petits espais, fer el sot per sembrar i moltes altres funcions, és com una petita aixada. Mides: mànec 35 cm. de llargada; diàmetre de 2,8 a 3 cm. Pala triangular, manegat a la catalana o sigui amb la fusta entrada a l’anella de la pala i amb un tascó que en clavar-lo l’estampeix. Composició, ferro forjat i mànec de fusta.

Joan Gómez Vinardell

Hola hola

Primer missatge, comença el bloc Sediments