Congrés H.C.2005
Queia la tarda, el dia havia estat , feixuc, era un d’aquell dies que sembla que no es vulguin acabar mai, les hores corrien lentes i l’avorriment acompanyava al silenci. L’estiu s’acabava i la tardor obria les seves portes amb l’anunci de Tots Sants i la castanyada, la terrassa del bar era buida i el turisme ja anava de retirada, en Manuel, el cambrer escoltava la radio mentre amb una cullereta jugava a repicar sobre el mostrador.
Al lluny del passeig, va veure venir un home, barret de roba, pantaló curt, un polo i una petita motxilla a l’esquena, al acostar-se distingí en ell una llarga barba, de color blanc cendrós cara colrada, ulleres i una pipa apagada entre les dents.
Va asseure’s en una de les cadires de la terrassa i demanà amb un perfecte castellà, un te amb llet i una copa de whisky, de la seva bossa va treure una llibreta petita de tapes negres i apuntà alguna cosa. El cambrer preparà el te, mentre l’observava, semblava anglès, però parlava molt bé el castellà…. al servir-lo i l’home li preguntà el nom de la població en la que estaven, un cop assabentat xarrupà la beguda esperitosa, i després va fer uns sorbets de te, i torna a escriure alguna cosa a la llibreta, es passà unes dues hores xarrupant petits sorbets el Whisky i escrivint en la seva llibreta.
Feia just pocs minuts quant, aparegué un altre home amb vestits semblants, amb una barba semblant, i amb una pipa semblant, s’assegué a la taula del davant del primer, i demanà un te amb llet i un Whisky, va treure una llibreta negra i començà a escriure. No es varen dir res al cap de dues hores, s’eixancaren pagaren i cada un va marxar per camins diferents .
Tot això no tindria importància, si no fos que aquest fet es repetís durant vint dies successius i lo més insòlit és que en el dia que feia quinze, en la terrassa del bar i havien vint homes iguals amb un barret igual amb uns pantalons i polo iguals,amb ulleres i amb una pipa a la boca.
El cambrer al·lucinava, tots iguals i no es deien res, els amics del cambrer acudien cada dia al, bar a prendree alguna cosa i a gaudir del espectacle dels homes barbuts escrivint en la seva llibreta, i l’estrany és que no els veiés durant el dia per enlloc de la població, només a la tarda a les cinc en punt apareixien tots a prendre el seu te i a escriure les seves notes.
El dia que feia vint- i- u el cambrer va preguntar a l’home més antic, el que que desde el primer dia seia sempre a la mateixa cadira …d’on són vostès …? Es produí un petit espai de silenci i l’home barbut digué “venimos de lejos, muy lejos,…” senyalant l’horitzó de mas allà…
Tota una mena d’imprecisió en la resposta i les imprecisions acostumen a esdevenir perilloses , la ment humana és plena de fantasies .El cambrer a partir de la resposta comentà amb els amics que li semblava que aquells homes repetits eran extraterrestres i que estaven davant una invasió.
Algú avisà a la policia i el guàrdia de torn es presentar a l’hora del te, i el hi demanar la documentació; tots tenien el mateix nom i tenien la mateixa edad i no tenien un lloc concret de residència . El guàrdia quedà estorat , no sabia que fer i tot sol s’espanta, no els podia detenir perquè no havien fer res però… agafà la moto i anà a la central a explicar als seus superiors la situació. La història que explicava era tan fantàstica que ningú se la va creure. Un dels companys el va fer bufar per sabers i havia begut, per desgràcia seva en el bar havia pres una cervesa. L’enviaren a casa amb una sanció de tres dies per prendre alcohol en hores de feina.
De totes formes el cap de la policia volgué fer una inspecció ocular al lloc del la denúncia, agafà dos homes i anaren fins el bar. Allà assegut només hi havia un home tal com li avia descrit el guàrdia, tot fen els comentaris en els companys de tot el que podia provocar una borratxera, s’arriba fins el client del bar i li demanà la documentació. Les dades corresponien a les recollides anteriorment però no era massa clar ni la procedencia ni el lloc de naixement. Li preguntar d’on venia i ha on anava; l’home se’l mira i li digué … vinc del hotel anomenat “Port de Mar” , en ell em fet el “Primer Congrés Mundial de Homes Clònics del Món” a estat un èxit ens em trobar tots els nascuts a l’any 2005, som quaranta, ara cada u ja vola cap el seu País, jo m’he quedat per organitzar la propera trobada,doncs el lloc ens ha agradat a tots i l’any que ve, tornarem.
Joan Gómez Vinardell
Almuñecar 30 de novembre de2004.
