Reflexions museològiques. ( 5 ). Records de feina. Joan Gómez Vinardell.
A partir dels anys 70, quan ens plantejàvem el Museu d’Estampació, teníem al cap la idea de fer Arqueologia Industrial; amb en Joan Llanas assistírem a les reunions que feia en Casanelles al Col·legi d’Enginyers i l’any 1983, amb l’aprovació del Museu de Premià com a membre integrant de la Xarxa de Museus de Catalunya, es feia constar en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya la nostra intenció d’incorporar-nos a la Xarxa de Museus Industrials quan els posessin en marxa.(1) El problema del Museu de Premià sempre havia estat econòmic, mancat d’un pressupost raonable, de manera que gestionàrem la misèria i tot així, amb el suport de l’AECC i de molta gent amiga, l’intentàrem tirar endavant malgrat alguns pals a les rodes de les polítiques municipals.
Durant la temporada que en Josep Ratera formà part de la nòmina del Museu, ens plantejàrem la idea de què havia de ser l’Arqueologia Industrial perquè ens adonàrem que el que feia la majoria de museus era la recuperació industrial i exhibició de maquinària i peces recuperades. Els museus amb concepte Industrial estaven en el mateix punt que l’arqueologia clàssica del segle XIX, calia començar a pensar doncs amb mentalitat d’arqueòleg, amb la afegit de tècnic o d’empresari industrial. Introduírem el primer ordinador al museu a partir d’un acord amb l’Empresa Orintex d’Itàlia (2); amb en Josep intentàvem investigar els processos de color. de disseny i també la història i ens adonàrem que calia fomentar una formació adient, per això va néixer la Fundació CRIT amb la idea de donar suport al museu i a la indústria i també poder formar personal especialitzat (3). Es van publicar dos números de la revista “Aprenent”(4), la qual intentàvem que fos l’òrgan divulgador de les nostres idees i recerques. La inestabilitat laboral, amb sous baixos, la manca de personal i sobretot la manca de voluntat política no ens ajudaren gaire fins al punt que l’Ajustament d’aleshores es negà fins i tot a signar la petició d’una escola artística per a Premià, que ja teníem quasi concedida, i també l’Ajut Econòmic mínim per a un intercanvi europeu -a la llarga subvencionat- conjuntament amb la Regió de Greta Nord Isere de França. Els viatges a Como, Lió, Anglaterra i a alguns altres llocs de França ens els pagàrem de les nostres butxaques; només tinguérem ajut quan, amb una delegació, vàrem anar acompanyats de l’Alcalde Josep Torrents a visitar les empreses del sector de Lió i la Cambra de Comerç de dita ciutat.
Amb aquest panorama aconseguírem mantenir 14 mostres de disseny per a l’estampació, que per cert en els últims certàmens començava a tenir ressò a la Península i també en alguns països d’Europa. Dins del camí de la planificació de la idea de Museu, Premià ha perdut moltes oportunitats. Els Ajuntaments no han estat a l’alçada i, com em deia un tècnic i amic: “Joan, a Premià teniu polítics de tercera categoria regional i, talment com diu la Bíblia, “no es poden donar perles als porcs”.
(1) DOGC. Núm. 328 13 de maig 1983….) manifesten
1. Que el patrimoni museístic de Premià de Mar ha estat gestionat i administraT fins ara per l’Ajuntament de Premià de Mar amb assistència de la Fundació Pública “Museu de Premià de Mar, formada a partir de l’Agrupació d’Estudis Científics i Culturals (AECC).
2. Que, partint de la situació actual i per arribar a donar el rendiment que cal al patrimoni museístic de Catalunya, el Departament de Cultura de la Generalitat ha posat en marxa la Xarxa de Museus Comarcals de Catalunya .
3. Que cal desenvolupar i potenciar centres impulsors de l’activitat museística en el camp
de la indústria i la tecnologia, que es coordinin entre si mitjançant llur vinculació al Museu
de la Ciència i la Tècnica de Catalunya .
I, en conseqüència, atenent al contingut del Museu de Premià i a la tradició d’aquesta
localitat dins de la Indústria de l’Estampació de teixits, a més de la tasca que li es pròpia
d’estudi, conservació i divulgació del patrimoni local i particularment del jaciment
arqueològic de la “Cadira del Bisbe”, el museu vol assumir com especialitat característica
el tema de l’estampació tèxtil (…).
Després de llegir aquest text considero que durant el període comprès entre 2000-2003 l’Ajuntament va trair l’esperit dels fundadors fent fora el Servei Tècnic l’Entitat de l’AECC, amb l’afany polític de dominar una entitat que èticament no era seva; jo crec que, si en aquells moments, l’AECC hagués tingut força econòmica, hauria posat en entredit aquesta mena de confiscació municipal. Aquest trencament amb la societat civil, crec jo, que fou motivat per l’anunci de l’ajut econòmic de la CE i amb el desig polític que ningú no li qüestionés el projecte del nou Museu, ni tampoc la gestió dels fons rebuts. Per desgràcia hi ha persones i partits que encara estan molt lluny de la democràcia.
2.(2) 1989-90. Orintex S.R.L Prato, La Toscana, Itàlia. En Josep havia treballat amb el representant d’aquesta empresa a Barcelona i ens facilità els acords que consistien en instal·lar un aparell al museu per a demostracions i formar a Itàlia un tècnic (J. Corbella ); aquest fet ens conduí a una desfilada constant d’empresaris per les nostres instal·lacions amb la consegüent difusió del museu a nivell empresarial, fet que no va arribar a comprendre ni la Generalitat, ni l’Ajuntament tal com ho demostra el fet que els nostres pressupostos i personal seguien essent minsos. En aquella època molts dies fèiem deu o dotze hores que no podíem cobrar.
3. (3) La Fundació CRIT va néixer com a complement tècnic i pedagògic del Museu; jo n’he estat el president, però la direcció tècnica i de funcionament corria a càrrec d’en Josep Ratera, sense ell i amb els pressupostos que comptàvem poc hauríem fet; en un començament rebérem el vist i plau de la Conselleria d’Indústria, però quan ens passaren a Treball, fou un desori, ja que, segons la meva opinió, no van entendre res de res del que estàvem fent. Resumint: no es pot formar un treballador amb cursets limitats de trenta o quaranta hores; a més els cursos han de tenir una regularitat periòdica, cal saber quan comencen i quan acaben, cada any i naturalment els pagaments no poden ser a dos anys vista .
4. Se n’han publicat dos números, un l’any 1999 i l’altre l’any 2002.
