A La Maresma, la comuna constava d’una fusta amb un o dos forats (sovint hi havia el forat dels nens i el del grans de costat); el banc o seient era de fusta i tenia una tapadora amb un pom per aixecar-la; els excrements anaven a parar a un dipòsit “el dipòsit de la mesquita” que periòdicament es venia als pagesos com adob que venien a recollir-lo de bon matí amb unes portadores que traslladaven amb uns baiards. Hi havia el tastador de mesquita, anomenat així perquè la tastava per comprovar-ne l’acidesa i, segons la qualitat, es pagava més o menys; tanmateix, en els darrers temps (1950?) en lloc de cobrar, s’havia de pagar per tal que vinguessin a treure-la. Els pagesos l’emmagatzemaven en uns dipòsits a la vora de l’hort i a prop del reg de la bassa; sovint s’hi afegia “cagaferro” o sulfat de ferro. El procediment era senzill, el pagès deixava anar l’aigua de la bassa i obria el reg i, a mesura que passava l’aigua cap a la feixa, anava afegint la mesquita que anava extraient del dipòsit amb un bujol de fusta o zenc.
L’usuari de la comuna acostumava a eixugar-se utilitzant paper tallar en quadres de 30 cm. més o menys, normalment era de paper de diari, però servia qualsevol paper d’embolicar els productes, sobretot si era fi. Recordem la cançó del pupurri dels cors de Clavé: “Si vas a la comuna no t’eixuguis amb paper d’estrassa, doncs la merda hi traspassa”(1); no ho recordo prou bé, però pels volts dels anys 50 sortí al mercat el paper de vàter en forma de rotlle amb el nom comercial de “El Elefante.” Era un paper fi, setinat, de color gris marronós que vingué a competir amb els quadrats de paper de diari que penjaven del ganxo de la comuna. En un principi només s’usava a les cases benestants i a les fondes i hotels de categoria, ja que es considerava com “un mal gasto” comprar paper per eixugar-se el cul (2).
Un dels problemes de la comuna o dipòsit de la mesquita era la fermentació que s’hi produïa a l’estiu a causa de la qual en sortien uns cucs blancs, que corrien per l’eixida; quan això passava s’hi tirava calç viva, trinxada per “desinfectar”.
A casa (carrer de Sant Agustí, 35) fórem uns dels primers que vam tenir vàter (1950-55..?) i la raó va ser ben senzilla, resulta que els veïns eren uns estiuejants d’origen andalús que vivien (segons tinc entès) a la capital del “reino”: Madrid, només venien a l’estiu, eren “els senyors Fructuós”, poc relacionats amb el poble, senyors i senyores estirats, marcant posició, elles dretes talment s’haguessin empassat un paraigua ..; un estiu es van queixar que el nostre dipòsit de la mesquita els produïa humedad en una pared de la casa i la mare va parlar amb l’oncle Jaume, que era lampista, i tots dos varen decidir de treure el dipòsit i posar-hi en lloc seu una tassa de porcellana connectada a la claveguera, talment com venien fent moltes cases del poble. Recordo (en blanc i negre) les obres: primer el buidat del dipòsit per uns pagesos, a les cinc de la matinada, amb la conseqüent pudorada de mesquita escampada per la casa i pel carrer; després l’aixecament de l’eixida i la troballa de les rates que hi feien niu, per la qual cosa va caldre farcir el sòl de l’eixida amb un munt d’ampolles trencades sota del nou paviment per evitar que tornessin les rates; el clavegueró del desaigüe anava pel pati travessant les cases de ca l’Amèrica i de la Bienvenida, i sortia al carrer per la casa de ca l’Isidre March (el xofer del Gas ) (3), això feia que alguna vegada s’embussés i s’omplís el nostre pati perquè érem els últims. Embussos amb el risc de contaminar l’aigua del pou, que encara que no en beguéssim, sí que era utilitzada per fer bugada i com a fresquera d’estiu; per a aquesta darrera funció hi baixàvem una bossa a prop de l’aigua, amb el vi, melons, síndries o el que fos, ja que, a l’estiu, l’efecte de la fresquera era superat per la frescor del pou.
Al disposar del nou vàter a casa, els meus amics em demanaven de venir a pixar a la tassa, perquè això representava tota una novetat i, en certa manera, un privilegi.
-
El paper d’estrassa era un paper reciclat que tenia una composició de cànem procedent de l’aprofitament de les espardenyes velles; s’utilitzava a les carnisseries, com a paper d’embolicar. També se’n feien paperines. Era un paper barat.
-
Fent la mili (1965), un company va escriure una carta en vers a la seva promesa en un rotlle de paper “Elefante”; va haver d’enrotllar-lo a l’inrevés per escriure-hi. La noia va haver d’anar-lo desenrotllant i alhora anar-lo enrotllant de nou per poder-lo llegir. Cap al anys 70-80, un amic agent de patents va patentar un rotlle amb acudits, però no tingué èxit perquè els usuaris, asseguts a la tassa, anaven desembolicant-lo per llegir els acudits i el deixaven per terra. Se’n trobaren, al cap d’un temps, amb una nova versió, en un intent de cercar solució, tot conservant la idea, de manera que en un rotlle només hi havia una seqüència de tres acudits .
-
El 2005-07, la casa ha estat reformada per part de la meva filla, Mariona, i hi han fet una claveguera nova que desguassa cap al carrer passant pel passadís de la casa. Hem de tenir en compte que aquest grup de cases, més dues del carrer del darrere, foren construïdes a mitjans del segle XIX com a cases de treballadors, per la família Puig, propietaris de les fàbriques de teixits de davant del Gas, a la carretera de Premià de Dalt, anomenades en diverses èpoques com “La Linera, Can Galindo, Construcciones Metalúrgicas …entre d’altres.
