Nadala

Esperen hores molt tristes

per a tota la catalanitat,

els politics de Catalunya

viuen a dalt del terrat.

Neptú des de la mar els mira

i resta esparverat,

veient muntanyes de pisos

i molts coxes circular.

Amb empentes i rodolons,

el nostre país somia,

somia… amb una Patria finida,

amb una glòria encongida.

(només per la intimitat)

Els voltors fan meravelles

amb les despulles del poble

i… algú fuig amb la cartera

amb silenci de pantera…

(res ha pogut resoldre)

Els bancs, pugen muntanyes

i ens miren des de dalt,

els credits ens arrosseguen

dins el paradís infernal.

Tot funciona per punts:

A la cultura ”dona estranya”

li han regalat una canya

per pescar subvencions.

Mes… davant les circumstàncies,

pit fora!, i resistir

els quatre bojos de sempre,

lluitarem fins a morir.

Que l’any nou sigui propici

i ens vegem tots les orelles,

que encara que portem esquelles

tots som lliures a desdir.

Pagarem nostres impostos,

els crèdits, les hipoteques,

i amb les butxaques ben netes,

si plou… farem pastetes.

Engeguem a fer punyetes,

la política i el destí

i dins d’una ampolla de vi

abocarem incerteses.

Celebrem tots bé les festes

amb amics, família o sols

i fem com els caragols,

que si no plou… tots a caseta.

Un any diuen que acaba

i un de nou vol començar,

com un conte… de mai acabar

fem: de la festa una farra.

Epitafi final.

Deia un savi a dins sa cova:

“Sóc savi i anacoreta,

tot el que tinc i no tinc és meu,

i encara m’ho disputa Déu…

aquest món és una merda!”

Joan Gómez i Vinardell

Premià de Mar. Nadal 2006

2006-07