Sediments 24

 

Fulls d’art, etnografia, història i pedagogia

Núm.24 novembre 2007. Arxiu GF.

Torras i Bages, 36, Premià de Mar. 08330

joan@sediments.net

Blog:http://joangomez.wordpress.com

 

 

 

 

 

Històries de Trens

Introit.

Viatjar amb la RENFE era i és, ho sabem ben cert, una aventura,una experiència, una incògnita, un repte vital o… un divertimento, jo diria una mena d’introducció per a la gent jove pel que fa a les dificultats de la vida i, per a la gent gran, una introducció al procés de decadència vital, a les dificultats motrius, a la pèrdua de memòria, al no saber on vas, a la resignació, paciència i dolor.

No hi ha remei ni metge per a un diagnòstic, només pot solucionar-ho la “til·la”. He sentit rumors que la ministra ha proposat que, juntament amb el bitllet, hi entri un got de plàstic, un sobre de til·la i que, a totes les estacions, disposin d’una aixeta d’aigua calenta, a fi que hom, mentre espera, pugui prendre la seva racció de paciència per arribar a la feina tranquil i sense nervis, iniciant el dia sense neguits ni frisances.

Dins la grisor de la vida, la RENFE esdevé una sorpresa constant, una mena de caixa de Pandora que, en pujar dalt del tren, s’obre i en surten tots els problemes imaginaris; m’expliquen que un viatger, a l’obrir-se, li van sortir 10.000 imatges de la ministra que, en forma de bombolles, es van escampar per tot el vagó creant una sensació d’angoixa – pànic; els que hi eren diuen que els féu la sensació d’una invasió extraterrestre en forma clònica de ministra; mentre s’escampaven les bombolles, sentien una veu sonora, com d’ultratomba, que repetia com un martell, amb accent andalús que deia: “Paciencia, paciencia, catalanes, paciencia…,llegará un dia que seréis felices, el poblema de “rodalies” se solucionará y el pueblo catalán podrá “anar per feina” y llegará presto a Madrid con el AVE para poder solicitar, previa instancia, la cuota de caridad de los presupuestos y ayudas del reino y, de noche, volver con el AVE a cenar con la familia. Paciència, catalanes…, paciencia y resignación que el futuro serà mejor.”

Els viatgers, davant d’aquesta veu i de l’anunci de l’AVE, es recolliren en silenci i començaren a resar les tres AVE-maries per demanar a l’Olimp aquest “futur millor” anunciat.

El passat, notes històriques.

Diuen les males llengües que el primer tren d’Espanya es va fer a Cuba, i que el de la península l’instal·là en Biada de Mataró; era i és un tren de via ampla i no pot empalmar amb les vies d’Europa. Quan jo era petit, deien “per a què no ens envaeixin …per tren els europeus. Sempre ens han fet una certa por els europeus, ja que són gent de mantega i de fred i no volen que ens portem l’oli.

Quan varen fer el túnel de Montgat, hi veien mil dimonis i corria la veu que untaven les màquines amb greix de criatures que els del tren raptaven.

De fet, el Sr. Biada, per més ric que fos i de bona posició social, no era cap sant, atès que el seu comerç era un xic fosc, deien que tractava amb negres, forma de comerç molt habitual a Catalunya i que ha anat evolucionant amb el temps; avui ja no tractem amb negres, vénen sols amb pasteres i formen part de la nostra societat com a persones i treballadors amb sou. Seguint la tradició, ara tractem en negre, vol dir pagar al comptat sense factura. Vol factura amb IVA?, ens pregunten quan anem a comprar; a molt botiguer i a molts compradors, en els seus afers comercials, els surt la barreja de fenici-jueu i no se’n poden estar. A Egipte ja ens digueren, en un viatg,e que vàrem fer, que el regatejar amb un català val la pena, en sabem tant com ells, ja que s’estableix un bon joc d’habilitats i potències en el negoci de compra i venda.

 

El Tren de les meves rodalies i també llunyanies.

Voldria fer una mena de crítica d’un servei públic que cada dia faig servir per traslladar-me de casa al meu lloc de treball (1960), el tren de la costa o sigui el tren; la línia de la costa Barcelona - Mataró i viceversa, al llarg del temps, ha passat d’una mà a una altra ,i pels anys 40 amb el franquisme, deixà d’anomenar-se Madrid - Zaragoza - Alicante (MZA) canviant el nom pel de RENFE, Red Nacional de Ferrocarriles Españoles; en aquell moment tot era ”Nacional” y, con “El Imperio hacia Dios”, edificàvem la nostra entranyable dictadura i els trens, perquè immersos en una idea radial de comunicacions tots anaven a Madrid.

Ara, en el nou segle XXI, hem rebut ordres de la Comunitat Europea i ens han arribat un estol d’aus, (en castellà AVES) que, en el futur circularan a gran velocitat per Espanya per tal que els polítics i executius puguin anar d’un lloc a l’altre (sense avió) tocant més de peus a terra, si el terra no s’enfonsa. Les rodalies per al poble, que amb pa i ceba ja en té prou, ben apretadets i sense presses ja arribaran a la feina i arrambats els uns amb els altres passaran del tren a l’autobús, aniran tenint coneixences, es casaran i formaran famílies que, si treballen tots dos, formaran part de la vida de la RENFE, ben avinguts i comentant la hipoteca i altres afers de parella, ja que, pagant o no pagant bitllet, s’acostumaran a horaris flexibles tot seguint els alts i baixos de parades, avaries, catenàries i altres menudències ferroviàries.

Les veus populars que acostumen a arrossegar saviesa, reflexió i, a vegades mala llet, davant de la impotència de les dictadures de primera mà o de camuflatge democràtic, es defensen mitjançant dites, frases fetes i escrits anònims que circulen dins els camins soterrats del pensament popular, gràcies al qual, amb un cert to d’humor (negre), esdevenen vàlvules de fugida a causa de la pressió social.

 

Vegem algunes interpretacions de les sigles R.E.N.F.E.

Retrasos Españoles (de) Nuestros Ferrocarriles Estropeados.

Rogamos Empujen, Necesitamos Fuerza Exterior.

Rusia Exterminará Nuestra Falange Española.

Rusia Es Nuestra Futura Esperanza.

 

A.V.E.

AVE, César, desde el socavón te saludan.

Ave de mal agüero.

Ave (pensàvem que la gallina l’havien treta de l’escut d’Espanya i ara ens envien la Magdalena per ocupar el seu lloc).

Com és evident, els usuaris expressem els nostres desitjos -idees i esperances- al llarg del temps i, amb el tradicional humor, “made in Spain” ens desfoguem passant a un procés o estadi de resignació, paciència i evasió dins d’una ironia o fugida endavant que ens porta a la superació psíquica dels entrebancs diaris que el transport públic posa en el camí de la nostra vida. Hem passat de l’angoixa a l’humor i, amb bitllet gratuït o sense, dins el nostre matinar o arribar tard a casa, intentem fer broma quant a la recerca d’una certa corrosió mental del sistema per sobreviure a l’infart o a les situacions límit que ens imposa amablement la nostra estimada RENFE.

 

Apunts del 62.

La cosa ve de lluny; recordem les rierades del 62, a causa de les quals el pont del riu Besòs va quedar malmès i que, un cop restablerta precàriament la circulació de trens, en arribar al pont ens comunicaren que teníem dues opcions, continuar i travessar dalt del tren o baixar, deixar passar el tren i, un cop a l’altra banda, passar nosaltres a peu i continuar el viatge; tot un detall de seguretat i de bones intencions de la companyia dels ferrocarrils.

Recordant èpoques passades, a l’arribar a prop de la nostra ciutat Comtal, els trens de la costa, els de Mataró - Barcelona tenien una parada obligatòria, el tren parava a “Villa Paredes”; aquest indret és un lloc idíl·lic, amb un sublim paisatge, digne del millor neo-realisme italià i estic segur que també d’un possible marc per a qualsevol pel·lícula d’aquest gènere, pel·lícula que si no ha utilitzat aquest espai és degut a què els directors de cinema no tenen el costum d’agafar el tren de rodalies. Totxos, paret de totxos despullats d’arrebossat, ennegrits per la mil·lenària pols de la ciutat de les indústries temps ha desaparegudes i de les que encara l’envolten, paret de pedra amb sectors mal arrebossats, tot un digne espectacle, al meu parer, antiturístic, antiestètic i antiproductiu; a l’últim anti li cal un aclariment laboral que voldria puntualitzar: partint de la base que al matí la majoria d’usuaris som treballadors i que ens veiem obligats a suportar aquesta magnífica vista, no pot ser de cap més manera que arribem a la feina amb una certa depressió mental, associant Barcelona amb Villa Paredes perquè venim de la llum per arribar a la foscor de la ciutat i això crec que és dolent.

Per acabar i per posar-nos al dia, fem esment d’algunes dites com ara “Que res no canvia dins el tren ni dins la via” i que dins del nostre país hem sortit del franquisme per caure en el despotisme o que el millor negoci es fa amb la família, un peu en el poder porta diners al meu bufet, pensaments que ens ajuden a comprendre els nostres personatges i els enrevessats camins de la política i de l’economia, floretes de la història que il·lustren el nostre taranna hispànic; vegem una de les moltes floretes que hem recollit per via electrònica, aquesta malpensada forma d’informació que es fica allà on no la demanen i que no respecta els benefactors de la pàtria:

Internet, 6 de novembre de 2003.

¿Sabías que el AVE en Guadalajara no para en Guadalajara Capital? La parada del AVE en Guadalajara está en el término Municipal de Yebes. Este sitio está a 10 minutos en coche de Guadalajara por una vieja y tortuosa carreterra de carril único. (…) sabiendo que el tren normal de Guadalajara a Madrid tarda 37 minutos y que el AVE “sólo” va a tardar 27 min. (y el bitllete vale mucho más (…), ¿qué sentido tiene hacer una parada del AVE en Yebes pudiéndola hacer en Guadalajara(…)?

El negocio arranca en 1998 cuando el PP decidió colocar la única estación del AVE Madrid - Lleida, a su paso por Guadalajara, en la pequeña localidad de Yebes. La decisión favoreció a Fernando Ramírez de Haro, esposo de Esperanza Aguirre, y a su família que poseen en este municipio y sus aledaños miles de hectáreas. Ramírez de Haro y sus hermanos tienen 1810 hectáreas repartidas en cinco fincas, se las compraron a su madre a cambio de una renta vitalicia anual escasamente superior al millón de pesetas. El precio de este suelo rústico, que aún no ha sido recalificado, sería hoy de 1.000 millones de pesetas. Pero la más benefiada de estas revaloraciones es la tía del marido de Esperanza Aguirre, Teresa Micaela Valdés . Los andenes de la estación del AVE han ido a parar a sus tierras. Después de las pertinentes expropiaciones de Fomento, ella ha decidido construir una urbanitzación, Valdeluz, de más de 9.000 viviendas. Los terrenos de esta urbanitzación, futura urbe de Yebes, más conocida como Avelandia, fueron calificados en 2001 en el plan de ordenación urbana. Este suelo es propiedad de El Avejal S.L. , cuyos dueños son Teresa Micaela y sus hijos, primos de Esperanza Aguirre. Micaela le otorga a estas tierras un valor de más de 8.000 millones de pesetas. El arquitecto municipal de Yebes es Jaime De Grandes, hermano de Luis De Grandes , diputado del PP y de Lorenzo De Grandes, nombrado jefe de prensa de la Asamblea de Madrid por la presidenta de la Cámara, Concepción Dancausa? ¿Qué casualidad no?. Como también es casualidad que Esperanza Aguirre sea hermana de Santiago Aguirre, propietario junto con Steve Newman de la archiconocida Inmobiliaria Aguirre&Newman.

Com deia l’avi: Ni un pam de net! Els temps canvien i com …canvien!, i les males passades de l’internet treuen a la llum el pas viari dels ferrocarrils dins de les vies de l’economia familiar de molts dels nostres polítics. Quina Putada!

 

Nota Final.

La vida de la Renfe és com una mena de tren “borreguero” destartalat i lent, que cerca via morta per deixar passar el ràpid que porta la gent a destí incert. Munts de promeses nul·les esdevenen la costant històrica de la companyia, quan no falla la catenària falla l’estructura, la inversió no hi figura i els treballadors de la casa sense diners viuen una constant aventura.

 

Cançons de motxilla (Pupurri).

Estan datades a la dècada dels 1970 i lligades al moviment escolta, que durant aquella època fèiem els desplaçaments amb tren, les seves lletres expressen el “bon funcionament” de la xarxa ferroviària i són testimonis que el problema de comunicacions del nostre país ve de lluny de …molt lluny. Vegem-les….

 

 

Música de la cançó Gironella.

 

A la RENFE hi ha goteres (bis),

quanta aigua que ens caurà,

afanyem-nos per a aprendre a nedar.

En el metro estalactites (bis)

anem-lo a visitar (bis).

 

Música de l’ Empordà.

 

És la línia del llevant,

si amb la RENFE aneu a algun lloc

no tingueu pressa,

no fa dreceres

va a poc a poc.

 

Musica de Rondes de vi.

 

Si projectes horaris

per anar d’excursió

no t’hi escarrassis gaire,

no arribaràs enlloc

la, la …la, la, la RENFE ja no va.

 

 

 

Música de la cruel guerra

 

Ja arriba l’estiu

viatgeu amb tren

no us ofegueu,

bé, respireu.

 

Si arribeu vius

pressa no n’hi ha,

tingueu calma i paciència

que tot s’arreglarà.

 

Música de Jamboree.

 

Ja he agafat l’abric, la boina i les xiruques

ja ha arribat l’hivern i no em vull constipar;

si amb la RENFE vas, endu-te’n la bufanda

doncs amb el fred de l’estiu que bé que va.

 

Dalt del tren, tots anem-hi dalt del tren, hi ha lloc per tota la gent (bis).

 

Joan Gómez Vinardell

Premià, novembre 2007.

 

 

 

 

 

 

Pensaments o frases fetes. (reculls JGV.)

Qui tingui més enteniment, que se’n valgui.

C.Tarrés (Sallent).

Logroño, lugar donde la virgen perdió el coño y por eso es virgen.

Camioner basc.

Zapatero…? o remendón.

Zapatero, calça’t bé les sabates que els del PP

et volen destalonar; ells i no tu tenen l’exclusiva de…salvar la pàtria.

Del carrer

Diuen que el rector de Vallfogona tenia

dues minyones i només un llit.

Com “el rector de Vallfogona que tenia deu minyones i a cap no li pagava ni cinc”

Anònim.

Sóc constant en el que penso i sincer en el que dic.

Recull de carrer

És com el burro d’en Pere que en lloc d’anar endavant, va endarrere.

Recull de carrer.

Déu tot ho veu.

Si ets bo i creus…tu seràs l’hereu.

C.G. (Mediona)

Amors de monja i pets de frare …tot és aire.

Anònim

 

SEDIMENTS DE CADAQUÈS – 24.

Entre en Panxito i en Perico m’expliquen que l’any 1933, el jornal corresponent a un dia era d’un duro de plata i, per acabar-ho de concretar em posen l’exemple del que costava llavors fer un cafè: 30 cèntims. Ens engresquem a parlar de begudes, refrescos i costums locals.

Llavors, el cafè es prenia amb cinc “marrofis” (un paquet de cinc sucres) i dues gotes de rom, “xucaves” els marrofis i te’ls menjaves. Damunt de la taula sempre hi havia una ampolla d’aigua i una d’anís o de rom de garrafa (mata-rates). Si volies prendre un “quinzet” (mitja copa d’anís de marca, havies de pagar quinze cèntims de suplement). Si un tenia molta set prenia un “soldat” (dos dits de cafè amb “grasiosa”) però a mi no em trevia la set – diu en Perico – perquè era massa dolç i prenia un “refresc de pobre” quan arribàvem de la vinya, això sí que em trevia la set (un rajot de vinagre de vi amb sucre).

En Panxito intervé: Una “grasiosa” valia un ral. Però en Perico no es queda enrere i fa: També preníem sidral (com blanc d’Espanya) o bé magnèsia. Entre l’un i l’altre m’acaben de culturitzar al respecte afegint que: Fèiem aigua amb nissos o aigua d’estrep: tiraves nissos dins d’una ampolla d’aigua, es desfeia i en bevíem.

Pel que es veu, i com és normal,d’un tema anem passant a un altre i, sense saber com, passem a parlar del Carnaval i de les dues antigues Societats culturals cadaquesenques “La Sala” i “L’Orgue” que “se les fotien” durant aquestes festes.“La Sala” (Art i joia) i “L’Orgue” (la Societat de la joventut cadaquesenca, el lema de la qual era “Pau i Treball).Aquesta darrera anomenada així perquè feien ball amb un “organillo”, heus aquí una patacada al·lusiva:

 

Sa muntanya de Pení

és més alta que la boira

amb un lletrero que diu:

“Viva ses noies de l’Orgue”.

 

I aquesta altra:

El sexteto Curucuc

és tranquil i molt xalat,

i encara que en Charles digui

que tocant fem mal de cap,

avui crida: a baix el clero

i a l’endemà a confessar.

En Perico riu i afegeix que els de l’Orgue eren republicans d’esquerra, però no en té prou i deixa anar un cuplet que per aquestes festes es cantava a duo:

 

Un dia en una farmàcia

va entrar-hi un bon senyor

demanant que li venguessin

“engüent” de contradicció;

i el “duenyu”, que era un subjecte

molt entès i molt comprès,

va mostrar la seva dona

dient: només en tinc aquest.

 

Francesc López López. Novembre de 2007

 

IMPRESSIONS D’UN VIATGER -24

 

Aquest mes de novembre de 2007 hem tingut la gran sort de poder visitar l’exBerlín oriental, o sia el costat rus de l’exRDD, acompanyats per una persona alemanya dedicada a la integració dels immigrants, pobres i exclosos. Tres parelles vam instal·lar-nos en tres apartaments senzills del barri jueu (Sheunenviertel), molt diferent dels dels luxosos habitatges “occidentals”. Cal dir que la capital alemanya és relativament jove, sobretot els barris que rodegen el casc antic, que data del segle XIII. Dic això perquè passejant pel Sheunenviertel vaig adonar-me que les edificacions, a part de ser velles i en procés de rehabilitació, per això està tot en obres, ostenten una construcció curiosa, és a dir el número d’un habitatge no correspon a un sol domicili, sinó que consta d’una entrada comuna, amb una gran portalada i, en el seu interior, hi ha com una mena de laberint de cases una darrera de l’altra i també al costats, de manera que, si t’hi fixes bé, la més maca, la que gaudeix de la façana que dóna al carrer, correspon als més rics; els habitatges del darrere pertanyien a gent més pobra i així progressivament fins a l’edificació dels pobres de solemnitat. El conjunt pren forma d’un barri laberíntic dintre del sector urbanístic.La nostra guia alemanya ens explica que cap al segle XVIII, arribaren a Berlín immigrants diversos, o gent exclosa que per força havia d’anar a viure als suburbis de la capital, que en aquells moments no tenia un pla urbanístic com a tal i és per aquesta raó que les edificacions suburbials van adquirir aquesta estructura tan curiosa. Actualment aquestes edificacions són molt aprofitades com a botigues, centres de lleure, centres socials, bars, teatres, tallers diversos de pintors, artistes, etc…on s”hi respira un ambient que jo gosaria titllar de més humà i menys estandarditzat que el corresponent al del Berlín occidental, per entendre’ns.

 

També visitem un altre barri oriental, el més antic de la capital alemanya, el de Nicolaikirche, un lloc amb personalitat senzilla, però bonic i encisador. En una de les cases, al costat de l’església hi ha la casa-museu del Perich o del Cesc alemany, en Heinrich Zille, pintor i ninotaire crític amb la societat del 1900 a la que li retreu l’estat misèrrim de la gent que vivia en els barris pobres, de manera que podem adonar-nos de la vida quotidiana dels berlinesos del 1900: els que viuen al carrer, les prostitutes, els pobres que fan por a les criatures i a les seves mares alteroses i ben vestides. També queden reflectides les diferències de classe social, el “senyoriu” i els miserables.

 

Capítol a part mereix el “Museum für naturkunde” (Museu de la Història Natural) on són exposats esquelets reals de dinosaures, un d’ells deu mesurar uns deu metres d’alt per vint de llarg. La tecnologia més avançada no hi manca i així anem engolint les teories científiques més avançades al respecte, com ara el perquè fa 65 milions d’anys que van desaparèixer aquests éssers de la superfície de la terra. També fem immersió sobre la formació dels continents des del segle 550 abans de Crist fins a la previsió de com serà el nostre món el segle 70 després de Crist. Una altra curiositat que no vull deixar d’esmentar és l’estudi dels elements que integren la persona humana, calculats en massa atòmica, exposant-nos alhora la relació que aquestes dades tenen amb el medi ambient i amb els aliments que hem d’ingerir per mantenir-ne el mateix percentatge i poder continuar gaudint d’una vida sana, sota de la pregunta What am I made out of in weight % ?, a continuació s’enumeren els elements constitutius:

 

• Hidrogen 1

• Heli 4

• Carboni 12

• Nitrogen 14

• Oxigen 16

• Sodi 23

• Magnesi 24,3

• Alumini 27

• Silici 28,1

  Fòsfor 31

• Sofre 32,1

• Potassi 39,1

• Calci 40,1

• Ferro 55,8

• Níquel 58,7.

 

Una de les impressions més fortes que he tingut tot al llarg d’aquest viatge me l’ha produïda la constatació de la sensibilització pública envers la memòria històrica recent, cosa que entre nosaltres costa tant d’entendre i practicar. Quan hom va pels carrers pot trobar-se, damunt de les voreres, amb planxes de metall, d’uns 15 x 15 cm, on hi ha escrites les dades de tal o tal persona deportada i assassinada pels nazis, o bé escultures de bronze en memòria dels que van patir els efectes de l’holocaust, o bé una església, l’església de la reconciliació, amb una escultura també de bronze, al bell mig, com si es tractés d’una Dolorosa amb una persona, amb la pell i l’os, als seus braços; per altra banda no cal dir que, dels 160 quilòmetres del tristament famós mur de Berlín, encara n’han deixat un quilòmetre i mig dempeus per tal que serveixi de testimoni d’allò que no s’ha de tornar a repetir mai més i, per no allargar-me més sobre aquest punt, voldria subratllar que al bell mig d’una de les més concorregudes avingudes, la Friedrichstrase, hi ha una monumental escultura moderna que simbolitza la reunificació del Berlín oriental i de l’occidental.

 

Tanmateix, malgrat tots els esforços realitzats per l’Administració de l’RFA per aconseguir que tots els alemanys siguin iguals en tots sentits, encara es noten els efectes del Règim de Pancow tant arquitectònicament com socialment, per exemple a l’exBerlín oriental hi ha més pobresa, més atur i més ràbia continguda perquè, de fet el poder adquisitiu no és el mateix en una banda i en l’altra; poso per cas que a l’Est, quan es produí la reunificació, tothom es preparà per a rebre els turistes i augmentar el seu nivell de vida, però en realitat, els turistes no hi van tant com havien somniat.

 

En definitiva, com deia l’amic poeta, Miquel Martí Pol: encara queda molt per fer, però tot és possible.

 

Francesc López i López Novembre de 2007.

 

MISCEL·LÀNIA-24

En tornant de Ciudad Rodrigo, vam fer una marrada per poder passar per La Alberca i també per Las Batuecas. Un cop a La Alberca, un poblet molt bonic extremeny molt proper a Las Hurdes, que té fama perquè és centre d’atenció dels directors de cinema castellans i de fora, per la seva bellesa i arquitectura popular i tradicional, vam tenir la sort de conèixer Don Antonio Gómez Baré, nat a La Alberca i veí de Salamanca. Veient-lo sortir de casa seva, li preguntàrem alguna cosa sobre costums del poble i ell, que naturalment coneixia bé l’indret com a bon veí, no només ens contestà el que volíem saber, sinó que s’oferí a acompanyar-nos a Las Batuecas, Las Hurdes, després d’haver-li manifestat que teníem intenció d’anar-hi per veure aquell racó de món que als anys del postfranquisme era l’àrea més pobra i aïllada de l’Estat. Havent retornat, amb la sensació que gràcies a la construcció de carreteres van deixar de ser els pàries de la Península, vam invitar-lo a sopar a la plaça porxada com agraïment per la seva amabilitat i guiatge. A mig sopar també ens varen acompanyar la seva senyora i la seva filla, una mica faltada. Quan vas per aquests mons de Déu, si no tens pressa i estàs receptiu i disposat a perdre’t, trobes perles i meravelles com aquesta. Resulta que aquells dies hi havia algú que hi rodava un pel·lícula i per aquesta raó ens digué que a mitjanit tancarien els llums de la plaça on érem. La conversa fou d’allò més interessant, però el que recordo amb més fruïció, a part del llogarret, fou la filosofia de la vida que amagaven la quantitat de frases fetes o refranys que tant ell com la Petra (la seva dona) utilitzaven quan parlaven, heus-ne aquí una mostra:

 

- Llueve en agosto // frío en el rostro.

• Es bueno pasarlo mal // para luego venir al bien.

• La hija es de la “verija” (vagina) // y la nuera es de fuera.

• Pa que te quieran // te tienes que dejar querer.

• El culo bien sobao ( pegar en broma a una criatura).

• La cagá del lagarto (buscar-se la vida).

• La “esquila” (la campana) la toca la mandá ( la que té un problema). A La Alberca, encara ara, hi ha una antiga tradició, segons la qual una de les persones femenines d’aquell indret que passa una desgràcia o per un mal moment (la mandá) volta pel poble amb una campaneta (la esquila) a l’hora foscant, resant no sé quines invocacions, de tal manera que hom se sent transportat a l’edat mitjana.

• “El que pregunta no yerra”. Aquesta resposta ens la va fer Don Antonio davant de l’allau de qüestions que li presentàvem sobre tot el que ens cridava l’atenció, mentre esperàvem que arribés l’hora de la filmació d’aquella nit.

• Per acabar, vull transcriure una recepta culinària típica i tradicional d’aquelles contrades extremenyes, aconsellada pels acompanyants d’aquell vespre, es tracta de “El Limón”. El Limón simplement és una amanida, els ingredients de la qual són: ceba, taronja, ou dur a trossos, embotits i un raig de llimona. Nosaltres ho vam provar aquella nit i ens agradà molt. Francesc López i López. La Alberca, agost de 1998.

 

LES FITXES DE SALVADOR MORAGAS.

 

Homes i temps de Colom. Perdedors que es veieren empresonats, eliminats, desposseïts. Aleshores Joan i Bartomeu Colom, germans, emigraren. Massa coneguts, com a protestataris, cercaren noves sortides per a llur vida; el camí immediat fou l’aprenentatge de la nàutica i la mateixa vida de la mar. Reforçant en la mar la lluita que havien hagut d’abandonar en terra i enrolar-se amb el corsari Casanove-Coulob, que tenia patent de cors del Rei de França, en lluita amb Joan II d’Aragó, contra del qual lluitaven els catalans-aragonesos. A part de la seva vida, com a corsari -no pirata-, Colom omplí la vida marinera amb expedicions, la principal de les quals fou la que tingué lloc a Noruega, promoguda pel rei d’aquell país.

 

ARTEFACTES I EINES DE CAMP. Recopilació de les fitxes la Masia Tió-Fontanills.2001.

 

0093. Post o fusta d’aplanar; fusta de 2,25 cm de llarg, per 35cm. d’ample i 4 cm de gruix, amb unes anelles per enganxar l’animal de tir; serveix per a aplanar la terra al sembrat. El pagès hi pujava al seu damunt per fer més pes: “Quan el pare aplanava la terra, em deixava pujar a la fusta al seu costat” . Premià 1980.

 

 

0007. Abeurador, “beurador”; servia per posar aigua a les gallines. Mides: alçada 5,7 cm. diàmetre inferior 14,5. diàmetre superior o boca 9cm. composició, ceràmica.

 

 

 

0009. Càvec, eina utilitzada per a diversos usos com ara cavar l’herba de petits espais, fer el sot per sembrar i moltes altres funcions, és com una petita aixada. Mides: mànec 35 cm. de llargada; diàmetre de 2,8 a 3 cm. Pala triangular, manegat a la catalana o sigui amb la fusta entrada a l’anella de la pala i amb un tascó que en clavar-lo l’estampeix. Composició, ferro forjat i mànec de fusta.

Joan Gómez Vinardell

Manifest obert del maresme

MANIFEST OBERT DEL MARESME

 

Els maresmencs sotasignats, molt preocupats per l’insaciable creixement urbanístic de totes les nostres poblacions, volem implicar-nos en el desenvolupament sostenible de la societat. Creiem que la democràcia es construeix amb la participació activa dels ciutadans, una participació que no es limita a denunciar problemes com ara l’atemptat greu contra: el paisatge, les condicions naturals de la comarca, els pobles, explotacions agrícoles i indústries, sinó que també pretén fer aportacions que ajudin a transformar la realitat quotidiana en allò que hipoteca el món que deixarem com a llegat a les generacions futures.

 

Per això adrecem aquest manifest a tothom que cregui que el redreçament del nostre poble, ciutat, comarca, encara és possible i que cadascú actuï des del seu lloc.

 

DENUNCIEM

 

Especulació

 

1. El predomini dels forts interessos especulatius del mercat de la construcció pel que fa al creixement i desenvolupament comarcal.

2. La penalització accelerada de les activitats agrícoles i industrials a causa de l’encariment del sòl.

3. La conversió de les nostres poblacions en nuclis sobretot residencials i sense activitats productives.

 

Gestió municipal

 

1. L’insuficient finançament municipal i els aparents beneficis que l’urbanisme desenfrenat aporta als ajuntaments i que propicia una gestió política, sotmesa a les grans constructores causants del desequilibri dels pobles.

2. La contribució dels ajuntaments al fenomen especulatiu com a conseqüència de la utilització abusiva de les potestats de requalificació del sòl.

3. L’esgotament progressiu del sòl dels municipis en benefici de la urbanització especulativa, sense preveure que després s’hauran de muntar serveis públics a càrrec del fons municipal.

4. L’individualisme de gestió de cada ajuntament que dificulta una planificació comarcal global i coordinada.

5. La manca d’habitatges assequibles per a tothom.

 

Degradació paisatgística i humana

 

1. La desfiguració constant del nostre paisatge que comporta la pèrdua de la personalitat i de la identitat dels pobles i dels elements naturals i històrics que ens han definit.

2. L’excés de zones residencials i la manca de zones productives, agrícoles i industrials que, com a conseqüència, provoquen l’augment de les necessitats de desplaçament de la població per accedir als llocs de treball.

3. La destrucció dels vials naturals i històrics de comunicació i la manca de previsió de vies alternatives, lliures i accessibles per a tothom.

4. La privatització de la principal via de comunicació, l’autopista, i la no utilització de la N-II com a simple via interurbana.

 

 

PROPOSEM

 

Desenvolupament urbanístic

 

L’adopció d’un pla de desenvolupament urbanístic de la comarca que:

 

1. Respecti la personalitat i la identitat dels pobles i les característiques naturals i històriques de la comarca.

2. Inclogui sòlides mesures de respecte i de desenvolupament de l’activitat agrària, que no ha de cedir ni un pam de terra.

3. Incorpori una moratòria urbanística per a frenar l’actual creixement.

4. Prevegi les necessitats de comunicació de la comarca.

5. Es compleixin escrupulosament les lleis i normes emeses al respecte.

 

Ajuntaments

 

Cal que la societat i les Institucions Polítiques:

 

1. Replantegin el model de finançament per tal que les necessitats de disposar de recursos no forcin a decantar-se cap a una urbanització constant del sòl del municipi.

2. Replantegin el poder dels municipis en els plans d’ordenació municipal, en els plans estratègics comarcals i el poder de requalificació urbanística del sòl.

3. Impliquin els ajuntaments pel que fa als drets i deures dels immigrants i evitin els “guetos” veïnals

4. Facilitin l’habitatge assequible per a tothom.

 

Paisatge

 

El respecte al paisatge i patrimoni de la comarca a través de:

 

1. Les disposicions que siguin necessàries de protecció i de desenvolupament respectuós i sostenible.

2. Potenciar la consulta a fi que les entitats i associacions comarcals tinguin veu i vot i, per tant, puguin pronunciar-se efectivament en les decisions polítiques de l’ordenació del territori.

 

Esperem que el ressò d’aquest manifest mobilitzi la societat civil i obri un diàleg continuat amb les Institucions Públiques i d’altra mena.

 

Plataforma “Lluitem pel Maresme” – Abril 2007

 

 

 

Nadala

Esperen hores molt tristes

per a tota la catalanitat,

els politics de Catalunya

viuen a dalt del terrat.

Neptú des de la mar els mira

i resta esparverat,

veient muntanyes de pisos

i molts coxes circular.

Amb empentes i rodolons,

el nostre país somia,

somia… amb una Patria finida,

amb una glòria encongida.

(només per la intimitat)

Els voltors fan meravelles

amb les despulles del poble

i… algú fuig amb la cartera

amb silenci de pantera…

(res ha pogut resoldre)

Els bancs, pugen muntanyes

i ens miren des de dalt,

els credits ens arrosseguen

dins el paradís infernal.

Tot funciona per punts:

A la cultura ”dona estranya”

li han regalat una canya

per pescar subvencions.

Mes… davant les circumstàncies,

pit fora!, i resistir

els quatre bojos de sempre,

lluitarem fins a morir.

Que l’any nou sigui propici

i ens vegem tots les orelles,

que encara que portem esquelles

tots som lliures a desdir.

Pagarem nostres impostos,

els crèdits, les hipoteques,

i amb les butxaques ben netes,

si plou… farem pastetes.

Engeguem a fer punyetes,

la política i el destí

i dins d’una ampolla de vi

abocarem incerteses.

Celebrem tots bé les festes

amb amics, família o sols

i fem com els caragols,

que si no plou… tots a caseta.

Un any diuen que acaba

i un de nou vol començar,

com un conte… de mai acabar

fem: de la festa una farra.

Epitafi final.

Deia un savi a dins sa cova:

“Sóc savi i anacoreta,

tot el que tinc i no tinc és meu,

i encara m’ho disputa Déu…

aquest món és una merda!”

Joan Gómez i Vinardell

Premià de Mar. Nadal 2006

2006-07

L’estampació.

L’estampació.

Per parlar de l’estampació de teixits cal tenir en compte que del que estem parlant és d’un sistema de de repetició de tipus o d’imatges. La història comença abans de la història i es referma a partir de la aculturació dels pobles; Plini a la seva Història Natural es desespera davant de la impossibilitat d’aconseguir els colors de la natura que intentava reproduir, però malgrat el seu fracàs podem dir que ell ja intenta repetir unes formes o imatges. L‘ésser humà ha volgut sempre reproduir imatges, ha volgut donar la idea gràfica dels seus missatges, ha volgut repetir moltes vegades un esquema o representació de la persona del lloc o d’una idea. La Xina amb les seves xilografies o fustes gravades escriu i repeteix un text o una figura.

Els nostres avantpassats dins de les coves ja van descobrir que posant la mà en una paret i bufant color deixaven la seva empremta i; qui ens pot negar que més enllà de la simple empremta no hi ha un missatge. Mans de diverses formes i posicions, imatges seguint unes composicions repetitives; ideograma, alfabet, pentagrama…? La Europa del segles XV, XVI, XVII, XVIII amb l”invent” de la impremta o millor dit dels tipus mòbils, es deslliga de les de textos tallats de la Xina, tot mantenint l’estructura xilogràfica i el gravat per corrosió, la punta seca i moltes altres tècniques del moment. Les Indianes prenen força a partir de conèixer les “Teles Pintades de l’India”i d’altres parts de l’orient. La serigrafia parteix del coneixement també oriental que creà la primera pantalla teixint el cabell humà, omplint-la de greix i buidant els passos de color.

Motlles de tampó. Motlles de serigrafia. Trepes d’aerografia, estampació de fil abans de teixir. Ikart i molts sistemes expressen sens dubte formes de repetir un dibuix, sobre diversos suports: paper, tela, teixit, fusta,vidre,cuit, pedra, ceràmica i ara, darrerament plàstics, i diverses matèries sintètiques en formes planes o volumètriques.

Des de l’orient fins arribar a la vella i “culta” Europa, hem fet, dins els diversos tipus de gravats i estampacions, un rosari d’experiments i tècniques que han passat per diferents branques artesanals i industrials.

En el moment que hom es planteja obrir un Museu dedicat a l’estampació, s’ha de poder copsar el recorregut del producte, s’han de cercar i investigar la tècnica, les diverses tècniques, les representacions culturals, dins la geografia dels pobles i sobretot els enllaços entre els processos que circulen d’un lloc a l’altre. El suport és la circumstància, per sobre d’ell està la representació, el disseny i el procés, maquinaria i materials fungibles.

Hem de pensar “que cal explicar un procés “ i dins d’aquest procés està inclosa la història humana, la reconstrucció arqueològica (Industrial) des dels processos primitius fins arribar al procés més sofisticat. No podem parlar d’estampació sense tenir en compte formes etnogràfiques primals; l’estampació de les mans de les coves d’Astúries – Cantàbria, de Sudamèrica, Austràlia, les primeres serigrafies de la Xina, les pantalles de seda de Lió, i també a Premià; els clixés i els clixetistes amb suport de vidre i més tard amb polièster. Les trepes del món romà i àrab i els “stencils” anglesos, cilindres de coure de Holanda i d’Anglaterra, les diverses xilografies (antecessores del motlle de Bac)

El Museu ha d’explicar una tècnica o una història, el seu contingut de gran riquesa dins del fons de l’entitat, ha d’expressar tot un recorregut; els museus de futur han d’esdevenir llibres oberts que expliquin una història, una tècnica i tot el contingut humà que cada moment ha produït el nostre planeta,”els museus són ells i el seu magatzem” , les vitrines, l’exposició són la punta del iceberg del seu contingut de coneixement i cal que dins el projecte museogràfic s’intueixi aquest contingut.

Cal generositat política envers els tècnics i cal que ells generin els continguts museuables de cada lloc. El museu no és un aparador lúdico-politic, ell és i ha de ser; l’aparador cultural d’un poble, una regió o un país i per això li cal una autonomia de gestió talment com una empresa qualsevol.

Joan Gómez Vinardell

La bandera

Dins els singlots poètichs de Serafi Pitarra (1864 ) trobo un fragment interessant que voldria dedicar a l’actualitat política:

!Fills de Wifredo el pelut !

(això vol dir Catalans)

Yo sense ser jeperut

soch un home molt menut

però tinc pensaments grans.(…)

¿No hi vá habé un ajuntament

que volent aquí echá el resto

per probá l’seu gran talent

‘es vá está continuament

cambiant faroles de puesto?(1)

1. He respectat l’estructura ortogràfica de l’època atenent la intenció de l’autor que deia: “en català del que ara ’s parla he escrit” . Ara jo afegeixo jo en to de crítica: que és el que tothom es guarda o es parla baixet ? Darrerament trobo que tothom parla com en època de la dictadura: fluixet i entre línies… per què serà?

Per entretenir el personal actualment el nostre ajuntament torna a remenar l’escut i la bandera de Premià, ( per canviar les faroles de lloc) crida el Sr. Armand de Fluvià “heraldista” per a què, dins la seva línia, monàrquica remeni el nostre escut, i, de comú acord amb un dissenyador, torni a gastar els diners dels nostres impostos “remenant faroles” en pro de polítiques de distracció, d’afers que són més importants, per exemple: la Cultura, els “socavons” dels carrers, els ajuts socials o els excessius sous de certs funcionaris municipals, els acords polítics abans dels plens i la funció de teatre amb què obsequien periòdicament, amb un fòrum absent en la memòria, quan, un cop acabat el ple, la Sra. Secretària fuig, perquè no és de “recibo” enregistrar la veu del poble de cara a la història real del nostre temps.

Contínuament, històricament ens entretenim a moure les faroles, ja ho deia en Pitarra … tants anys passats i les faroles continuem canviant de lloc per entretenir-nos, o per despistar el personal…, no ho tinc prou clar…

Joan Gómez Vinardell

Comentaris d’art

l’Associació d’Artistes Plastics exposa a la sala del carrer de Sant Antoni la col·lectiva de Nadal, aquets any em fet una edició de postals que podeu trobar al la sala´.

Talment com altres anys passat segin el criteri de retrobar les fonts de l’art i coneixe els artites vinculats a Premià enguany conguntament amb la Regiduria de Cultura organitzem tres exposicions d’homenatge al pintor, resident a Premià , Llucià Navarro. que podrem gaudir a parti del 20 de gener.

Llucià Navarro i Rodón

Barcelona 1924

Llucià Navarro va néixer el 19 d’abril a Barcelona en el barri de Sant Gervasi, fill de mare Vallenca i pare Parisenc. Aquests que era aquarel·lista i Fotògraf afeccionat, li inculca la vocació artística i el gust per l’obra de creació. Actualment viu a Premià de Mar l’Associació d’Artistes Plàstics i l’Ajuntament li rendeixen homenatge com a persona que viu ala localitat i ha esdevingut mestre en diversos camins de les arts plàstiques.

Nascut en un entorn familiar amant de l’art, va estudiar pintura a l’Escola Superior de de Belles Arts de Sant Jordi. Una beca el portar per terres de Castellà i, més tard ampliar els coneixements de pintura a Itàlia.

1941 estudia art a l’Acadèmia Nolasc Valls i a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi a l’any 1948 es llicencia a Belles Arts, l’any 1950 i 52 exposa a la galeria Argos. Des de 1951 ha estat professor a l’Escola “la Llotja,” fins a la seva jubilació l’any 1989 a on va funda el Departament de Pintura Mural. A l’any 1960, amb un grup de pedagogs varen fundar la revista”Cavall Fort”. Al 1962 rep la medalla d’Or de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya. 1995 sota el lema “Paret tela i paper. La Fundació Jaume I, organitza una antològica de la seva obra a l’Espluga de Francolí.

La seva obra de pintura mural civil i religiosa, és troba escampada per tot el territori català: nou obres de tipologia religiosa i civil a Barcelona, en la resta de Catalunya trobem els seus murals; en les poblacions de Agramunt, Badalona, Balaguer, Bell lloc d’Urgell, Cambrils, Capellades, Esparreguera, L’Espluga de Francolí, Lleida, Núria, Ordino, Port de la Selva, Pons, Premià de Mar, Premià de Dalt, Ribes de Freser, Riudoms, Sant Cristòfol de Begues, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Sadurní d’Anoia, Surià, Vilanova i la Geltrú, Viladecans,Vilanova del Camí, Tàrrega, Mataró, Palau de Plegamans, Sant Joan de les Abadesses i Valls.

Dins d’Espanya la seva obra es pot veure a Logroño, Madrid, Valladolid i Murcia. Per terras americanes el trobem a Venezuela, Miami i Puerto Rico.(EUA)

Diversos reconeixements honorífics, donen fe del seu treball. Entre ells cal destaca el Premi Jaume I d’actuació Cívica Catalana, i l’ingrés com Membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

En Llucià Navarro esdevé polifacètic: murals, vitralls, marqueteria, pintura de cavallet i dibuix, la seva obra és present arreu, il·lustra… l’altar, la façana, l’interior i també la il·lusió, del infant, que te la sort de llegir el Cavall Fort. Ell ha esdevingut en el nostre temps el pintor de la imatge, talment com els muralistes del Romanic la seva obra il·lumina a tothom. Avui a Premià e Mar tenim la sor de tenir-la aprop: Gaudim-la !

Bibliografia:

Llucià, catàleg homenatge al celebrar 80 anys (Edició reduïda)

El Dibuix a Catalunya. ( LLST) Pòrtic, Barcelona 2004.

L’art de Llucià Navarro (catàleg) Fundació Lluís Carulla.

Paret, tela i paper. L’art de Llucià Navarro (díptic. ) Museu de la Vida Rural.

Paret ,tela i paper. Lart de Llucià Navarro (catàleg)Museu de la Vila Rural.1995

GEC, Tom. 11.

Edigsa Historia de Catalunya Amb Cançons 1971

cavallfort. net. Qui Som: els Col·laboradors.

El Sant Crits de Balaguer. Angelfire.com/ pe/santcrist/

Congrés H.C.2005

 

 

Congrés H.C.2005

 

Queia la tarda, el dia havia estat , feixuc, era un d’aquell dies que sembla que no es vulguin acabar mai, les hores corrien lentes i l’avorriment acompanyava al silenci. L’estiu s’acabava i la tardor obria les seves portes amb l’anunci de Tots Sants i la castanyada, la terrassa del bar era buida i el turisme ja anava de retirada, en Manuel, el cambrer escoltava la radio mentre amb una cullereta jugava a repicar sobre el mostrador.

Al lluny del passeig, va veure venir un home, barret de roba, pantaló curt, un polo i una petita motxilla a l’esquena, al acostar-se distingí en ell una llarga barba, de color blanc cendrós cara colrada, ulleres i una pipa apagada entre les dents.

 

Va asseure’s en una de les cadires de la terrassa i demanà amb un perfecte castellà, un te amb llet i una copa de whisky, de la seva bossa va treure una llibreta petita de tapes negres i apuntà alguna cosa. El cambrer preparà el te, mentre l’observava, semblava anglès, però parlava molt bé el castellà…. al servir-lo i l’home li preguntà el nom de la població en la que estaven, un cop assabentat xarrupà la beguda esperitosa, i després va fer uns sorbets de te, i torna a escriure alguna cosa a la llibreta, es passà unes dues hores xarrupant petits sorbets el Whisky i escrivint en la seva llibreta.

Feia just pocs minuts quant, aparegué un altre home amb vestits semblants, amb una barba semblant, i amb una pipa semblant, s’assegué a la taula del davant del primer, i demanà un te amb llet i un Whisky, va treure una llibreta negra i començà a escriure.  No es varen dir res al cap de dues hores,  s’eixancaren pagaren i cada un va marxar per camins diferents .

 

Tot això no tindria importància, si no fos que aquest fet es repetís durant vint dies successius i lo més insòlit és que en el dia que feia quinze, en la terrassa del bar i havien vint homes iguals amb un barret igual amb uns pantalons i polo iguals,amb ulleres i amb una pipa a la boca.

 

El cambrer al·lucinava, tots iguals i no es deien res, els amics del cambrer acudien cada dia al, bar a prendree alguna cosa i a gaudir del espectacle dels homes barbuts escrivint en la seva llibreta, i l’estrany és que no els veiés durant el dia per enlloc de la població, només a la tarda a les cinc en punt apareixien tots a prendre el seu te i a escriure les seves notes.

 

El dia que feia vint- i- u el cambrer va preguntar a l’home més antic, el que que desde el primer dia seia sempre a la mateixa cadira …d’on són vostès …? Es produí un petit espai de silenci i l’home barbut digué “venimos de lejos, muy lejos,…” senyalant l’horitzó de mas allà…

Tota una mena d’imprecisió en la resposta i les imprecisions acostumen a esdevenir perilloses , la ment humana és plena de fantasies .El cambrer a partir de la resposta comentà amb els amics que li semblava que aquells homes repetits eran extraterrestres i que estaven davant una invasió.

Algú avisà a la policia i el guàrdia de torn es presentar a l’hora del te, i el hi demanar la documentació; tots tenien el mateix nom i tenien la mateixa edad i no tenien un lloc concret de residència . El guàrdia quedà estorat , no sabia que fer i tot sol s’espanta, no els podia detenir perquè no havien fer res però… agafà la moto i anà a la central a explicar als seus superiors la situació. La història que explicava era tan fantàstica que ningú se la va creure. Un dels companys el va fer bufar per sabers i havia begut, per desgràcia seva en el bar havia pres una cervesa. L’enviaren a casa amb una sanció de tres dies per prendre alcohol en hores de feina.

 

De totes formes el cap de la policia volgué fer una inspecció ocular al lloc del la denúncia, agafà dos homes i anaren fins el bar. Allà assegut només hi havia un home tal com li avia descrit el guàrdia, tot fen els comentaris en els companys de tot el que podia provocar una borratxera, s’arriba fins el client del bar i li demanà la documentació. Les dades corresponien a les recollides anteriorment però no era massa clar ni la procedencia ni el lloc de naixement. Li preguntar d’on venia i ha on anava; l’home se’l mira i li digué … vinc del hotel anomenat “Port de Mar” , en ell em fet el “Primer Congrés Mundial de Homes Clònics del Món” a estat un èxit ens em trobar tots els nascuts a l’any 2005, som quaranta, ara cada u ja vola cap el seu País, jo m’he quedat per organitzar la propera trobada,doncs el lloc ens ha agradat a tots i l’any que ve, tornarem.

 

Joan Gómez Vinardell

 

Almuñecar 30 de novembre de2004.

 

 

Taller d’Història

Taller de Història

Propostes d’investigació;

Recerca documental destinada a les exposicions del AECC-CRIT.

Ordenació i classificació documental.

Treball de camp: recollida de historia oral i documental

Debats d’història

Recuperació i interpretació fotogràfica

Publicacions de treballs al Butlletí Sediments i Butlletí del AECC.

Documentació imatges visuals

Buidat de Publicacions

Etnografia i Costumari.

Treballs d’investigació personals i de grup.

Continguts basics dins de l’arxiu;

Hemeroteca.

Biblioteca.

Arxiu documental

Arxiu Gràfic

Temàtiques importans:

Història de la Marina

Arxiu d’Art.

Arxiu Socio -Politic

Arxiu Vestuari

Arxiu Teatre i Musica.

Arxiu de la Construcció

Arxiu Textil

Geografia i Història

Etnografia

Biblioteca de història del dret.

Història de l’alimentació.

Etnografia i Costumari.

Organitza AECC- CRIT. AGF.

Dies.

Dijous de 19 a 21 hores

Per inscripcions tel. AECC 692630490.

Joan. 686514773

expocicions decembre 2006

Premià de Mar Desembre 2006 Exposicions.

Soldevila Oliver.- PremiArt del 2 al 10 de desembre.

Horari: feiners de 18 a 20 h . Dissabtes i festius de 12.h. A 14 i de 18 a 20h

Colors harmònics, paisatges, escenes costumistes. Soldevila Oliver expresa la seva pinzellada dins la recerca de llum i foscor, sap captar les escenes del cafè del poble, les imatges netes del carrer i també les llums de la mar, les cases del poble i el mercat, la noia amb la barca i el parasol negres, blancs i blaus, és barregen i es contrasten entre amb colors de l’Arc de Sant Martí, del vestits. Perfils clars i pinzellada segura expressió de… poesia o nostalgia, sensibilitat visual en la imatge, captan allò que estem perden en els pobles devant de l’allau constructiva: la sao neta i pura de les imatges del temps, que amb el temps, només les retrobarem en antigues fotografies i pintures.

Joan Gómez i Vinardell

Montse Bolaño. Sala de Can Manent. Camí Ral 54. del 2 al 29 de desembre.

Horari: tardes; dilluns dimarts , dijous i divendres de 16h a 20h

matins; dimecres, i dissabtes de 9′30h. A 13′30 .

Diumenges; 3 i 7 de de desembre de 12 h. a 13′30.

Motse Bolaño és profesora de l’institut Serra de Marina de Premià de Mar fa pocs dies conjuntament amb la AECC i Fundació CRIT va participar amb els seus alumnes en una exposició de gravat en la mateixa sala que avui exposa la seva obra.

La Montse a estudiat Belles Arts a la Facultat Sant Jordi de Barcelona amb l’especialitat de pintura,, Escola d’Arts i Oficis de Barcelona “Llotja” (especialitat de Gravat) i estudis sobre Gravat Calcogràfic a l’Escola de les Arts i Llibres de Barcelona. A fet diverses Exposicions.

En l’obra exposada podem aprecià la seva interpretació del paisatge la figura humana i també l’obra de collage pintura de textura difosa pinzellada segura tons clars i suaus i valents.

El dia de la inauguració es va poder veure l’estime dels seus amics i alumnes amb una assistència de mes de 150 persones.

Joan Gómez Vinardell

Hola hola

Primer missatge, comença el bloc Sediments